.

.
"I despullant, de dia, les hortes i els jardins,/ en premi de les teves volences sobiranes,/ tos temples ornaria de flamejants magranes/ que, ben ferides, llencen un xàfec de robins".

Els fruits saborosos.
Josep Carner.
.


.

.

dijous, 31 d’agost de 2017

Morella anuncia Morella...



Ontinyent, a dijous trenta-u d'agost de 2017. Dia de la Veritat.

No és que haja tardat en posar-me a escriure sobre l'Anunci de Morella, he volgut tardar, que no és el mateix. No em costa gent escriure de la ciutat que tant a dins duc ni de la seua festa més animada, plena de les promeses que, l'any que ve, caldrà que acomplisca si vol seguir sent ella mateixa. 
Volia jo, però, distanciar-me uns dies de tanta bellesa com vaig poder viure en l'Anunci que, dels quatre que he tingut la sort de contemplar, m'ha estat el més emotiu. Però també, i això no puc evitar-ho perquè açò no és cap publireportatge, el més aspre pel visitant que s'hi haja apropat atret pels cants de sirena publicitaris que des del poder municipal emanen. Sort que, en saber on vas, i en arribar aparellat per a tan alta ocasió, l'únic que cal és deixar-te dur per les emocions i les curiositats que vagen nasquent-te...





I jo, m'arribe prompte, promptíssim... Ja vaig poder saber del despropòsit que pot ser el sistema d'aparcament a l'Hostal Nou en el passat Sexenni,— dos euros i mig, ara, la pujada a la ciutat, i la baixada en autobús!— quan hi ha l'amenaça de pluja..., la que pot muntar-se vora la porta de Sant Miquel que m'acull en el meu passeig matiner. Vull arribar davant l'Ajuntament d'hora, per veure com es preparen els gaiters, per escoltar-los com enceten l'arribada del 54é Sexenni... M'assec a un banc i acabe fent tantes fotografies que podria fer només un àlbum dels gestos i el posat dels músics en arribar, els badalls, les rapidíssimes afinacions, les salutacions. No hi ha millor manera de donar la benvinguda a dia tan gran...



És un excés, això d'esperar tants anys perquè tot l'embalum d'històries i el bagatge de preciositats torne a fer-se retaule de carrer. L'espera, però, també ajuda a valorar en més la importància simbòlica i històrica de tot allò que es representa. Cada ítem i les seues significances, tornen a fer-se vida i a ocupar el lloc que, sabut o no, ocupen en l'anar fent del veïnat i, per suposat, d'aquell que s'hi apropa amb respecte i admiració, i vol aprendre sempre...



I poc a poc, es despereen els balcons, obren les persianes que s'enrotllen al capdamunt dels finestrals, i els amos de la casa ixen fora per engalanar els ferros, com a mostra de festa ben gran. La façana ja somriu perquè la casa està preparada per a rebre l'allau de sentiments que s'atansen...



No sé jo els qui m'envolten, la major part polítics endiumenjats que van agombolant-se a la porta del consistori per tal de, pujant a Vila, complir en parròquia; però jo, només de veure com van eixint els Gegants, com tornen els gaiters de fer la volta depressa i com ix del temple cívic la grandiosa Àliga reials..., en escriure-ho ara, de nou m'erisse... És un emotiu gran el que se't posa al cervell i a la gola... Te n'adones, Sergi, que ara mateix, amb aquesta parsimònia bella i gastada, s'enceta de nou la màgia sexennal? I me'n recorde, i em sé afortunat, dels tants llocs com m'estime i que em fan sentir com estic ara de ple... Però Morella els supera pel tant que em suposa... I em ric quan llig el què m'envia l'estimat Paco Muñoz al whatsapp: "El que és de Morella pot nàixer on li done la gana. A Ontinyent, per exemple!"


Van eixint i sent alçades les quatre figures totèmiques que ens volen representar culturalment. Els qui les fan moure les tracten amb delicadesa, així i tot es nota el pas del temps com afecta la perdurabilitat del cartró. Espere que això no siga un llast, com ho fou a l'anterior Sexenni, on veure perruques, eines, corones i baiards trencats i polsosos i falts d'explendor restà, i molt, a la meravella... Hi ha temps encara... Recordes la foto aquella que vaig treure amb els cirials dels Cirialots farcits d'insults ratllats? Esperem que qui tant anuncia sàpia també ajudar a que tot estiga com cal, conseqüent amb l'anunci que es fa...



Perquè ací, a ritme terral i vent d'historiada, el que s'anuncia és que l'any proper arribarà el moment de la Novena a la Mare de Déu de Vallivana, que serà duta al poble que ajudà a conformar, per acompliment dels vots arcans que encara el fan bategar...



I és bonic tot allò que amb il·lusió comença...


I és un pes dels pesants tant de títol i tant llegendari i tanta espectativa com es genera...



I en eixir l'Àliga del rei, la sublimació en la nostra cultura d'arrel tradicional de l'estatus consagrat des del temps més vell que va generar-nos com a societat, cal que tot es pose en marxa. I ella que és rei i poble, donarà inici. Al darrere, convidats i consistori, i també el Molt Honorable president de la Generalitat dels Valencians, que juga a casa...


M'agrada recrear-me llavors, des de la intensitat de la meua ment perplexa, en els detalls, en l'empolainament d'una vila ja bella de per si mateixa, jollell cert del regne perdut i país que patim...


I mentre la Vila acudeix a basílica per religiositzar a ulls del món el falsament laic Anunci, jo vaig estenent-me cap a la Plaça, cap el Pla d'Estudi, cap a sant Francesc encara, per contemplar allò que ha donat especificitat a aquesta festa: les carrosses...



Tinc la sort durant el dia d'anar trobant amistats amb qui conversar sobre com hem arribat a aquest punt. Les carrosses amb paper arrissat han estat comunes arreu, i encara ho són en alguns llocs comptats... Quan algú veu que al meu poble les carrosses de principis del XX, en fotos arnades però encara sorprenents, eren d'aquest estil, se'n fan creus! Quanta bellesa aplicada a la imaginació... Sí, però no tant, que aquesta edició arribe a trobar massa carrosses que han perdut el que s'ha convertit en l'essència de la festa morellana: el treball del paper arrissat... En algunes majoria de cobertura avellutada, molt poques; en cada vegada més plataformes, només detalls decoratius, i dels senzills, tapís i avant i de qualsevol manera; i ja algunes amb un no res esfereïdor que només saps morellà pel paisanatge... 


Guanya terreny la infografia, els detalls manipulats per incloure, dins la vida desitjada que es representa, la simbologia tòpica necessària... Grans plafons de preu alt envolten les estructures esdevingudes de les velles grupes i dels carros decorats amb canyes i flors papereres d'allò més rudimentari, clavellons...


Els detalls, però, m'encisen... Entre tanta calor com ens ofega, que només ploga sobre els dissenys infantils, perquè amb les seixanta tones de confeti com s'esperen açò pot acabar que la del rosari de l'aurora quedarà curta...


Em faig d'explicar com es munten les estructures..., mentre vaig somiant ja en trobar-me de nou els carrers de la Volta de la Processó farcits de la imaginació feta glòria al paper. M'agrada tant sorprendre'm amb alguna convocatòria com he pogut llegir al veïnat per quedar abans que la gent que ací neix no se'n vaja allà on peix per tal de triar temes i preparar materials i horaris...



L'actualitat del lleure i l'oci segueixen marcant la modernor de les representacions a les carrosses, rebregada, ja ho he dit, amb l'iconicitat reconeixedora del grup. L'Anunci segueix sent una exaltació del que s'és, camí a l'esclat complet que es serà...


I per això mateix, els gustos solen ser els mateixos, els que permeten que els de dins i els de fora puguen identificar, puguen valorar i en reconeixer-se sabedors d'allò que es parla, triat entre tanta possibilitat icònica, estimar encara més allò que es representa...




I igual com hi ha el nou, també cap l'enyorança d'allò que va sent símbol per a generacions que van pujant i pujant... 


I els eixos de la representació tant són de fora com de dins. Tot allò que ens entreté cap ací.


Fins i tot, i com no, la novetat absoluta, la modernitat del dia present, allò que ara ens capfica. I quan a més, es fa amb tanta gràcia, tant de treball i amb resultats tan bell, cal aplaudir-hi l'esforç.


I més quan aquesta immediatesa ficcional és representada des de la tradició més absoluta. Ausades els cossos dels llops d'Hivernàlia fets amb fulleta...


Que els Set Déus beneisquen aquells que han gosat fer amb la tècnica rara, treballosa i mirífica de la fulleta el cos sagrat d'un drac semblava alenar...


I l'etnicitat més iconogràfia, perfectament preparada per a conduir-se en la batalla que ben prompte esclatarà...


I entre tanta cosa, detalls de bellesa completa... Una sirena rostral de vaixell que ve i neda a un dels arcs de porxada del vetust Sant Francesc...



També cap el joc intergeneracional. Si haurà costat d'explicar a les noves generacions com ens agradaven a nosaltres aquells "Autos locos"..


La representació fridakalliana d'aquesta calavera mexica-morellana em va deixar tan flipat que no vaig trigar en enviar-li foto a Rut... Per més que el viatge siga llarg o llunya, o no, m'agrada compartir amb els pocs amics que la vida et regala emocions com aquestes. Em va demanar que li la portara a sa casa que ella ja trobaria on aparcar-la. No va poder ser, que no em cabia a la butxaca...


La prova que, si no vas matinet i amb cor fidel, no pots fotografiar sense gent ni veure com es preparen les coses. Que havia plogut en la vespra i, ara, era cosa de retirar prest els plàstics perquè tot lluís com cal que lluïsca tant d'esforç valent.


Modernors de tradició profunda...


Espai per la multiculturalitat tranquil·la, senzilla...


Fantasia posada al servei d'un art tan bell com efímer que vol honorar allò tingut com a millor del nosaltres...


I algun esforç imaginatiu tan complet i profund que sembla que haja arribat ja el Sexenni i que un fragment de decorat de voracarrer s'haja convertit directament en carrossa, de tan espectacular resultat...


Ja puc dir, que l'art és ample, i la destresa, i l'estima que s'ha posat a cada instant de temps arreplegat en fer efectiva tal bellesa...


El lleó dorm a l'espera del que prompte vindrà. De moment un allau de visitats amb diferent nivell de respetuositat...


I mentre tot va omplint-se de gentada, van acabant els motius a fotografiar. La carrossa de mascotes olímpiques passades em resulta d'allò més atractiva. Mira't el Cobi, si segueix sent estimat...


Ostres, que segueix agradant-me el nou si es remescla amb el vell que m'enamora...


I l'absoluta delicadesa...


I de nou eixa capacitat de fer propi allò universal...


I això de quedar desarborat davant l'exaltació plena de la boniquesa, de l'art barroc que prompte passa tot deixant-te al cor i al record un espetec que neguiteja, que farà que allò bell no s'oblide...


Dir que té mèrit tal art és ben poc...


I de nou la clucada a l'ull de la meua generació...! I amb tal èxit que aquesta mateixa carrossa, junt la pirata darrera i la que juga amb el tron de ferro, considere el més benlograt dels esforços...



Perquè, a més, ja te mèrit usar del paper per omplir tot l'espai. I no qualsevol tècnica, no, sinó moltes. I entre elles el difícil, complex i entretingut caragolet...



Però abunda el cartronatge, i cada més aquestes formes que trobes ací i allà van imposant-se. Sort que és amb gràcia. Les figures de sant Jordi i la Princesa, què no foren les més fotografiades en tot el dia? Jo, bé que ho saps, sempre em quedaré amb el Drac...


Tots els nenes que passaven volien fer-se la foto amb els Mínion...


Un servidor, però, s'embadalia amb les formes més suggeridores, també...


I arriba l'hora de complir amb el protocol històric. Els Gegants encapçalen l'eixida de la Missa. Ara tothom anirà a l'Ajuntament per escoltar el Pregó que anuncia que sí, que l'any proper tindrem Sexenni... No conec jo festa amb més ni millors prolegòmens...


I ja és impossible passar de tant de públic, que morim d'un èxit falaç... Apreta la calor, no trobes llocs on comprar beguda mentre els bars anunciats són plenets a cormull, i, en trobar-ne, de perbeure, dos euros per un pot calent de no-refresc que, en beure-te'l, no saps on llençar perque les poques papereres que hi ha són catarata de brutesa, i no són prou ni bastants els serveis públics i... Ho escolte, ho veig, però no ho patisc que jo vinc preparat, que més sap el dimoni per vell que no per dimoni... Però sí ho reconec que en funcionalitat i logística, no és Morella allò que tal Anunci i reclam de turisme precisa. Desitge de cor que un certer anàlisi de la situació puga convéncer els gestors municipals de la necessitat de canvis, de conversa amb els responsables que, preveient l'allau de visitants, contracten els mateixos cambrers que un diumenge qualsevol com ens conten... En cas contrari, el de la bena als ulls i la inèrcia, que no siga res l'arribada del Sexenni ja avisat. Que l'Anunci no haja estat només paperets que se'n volen sinó assaig general...



I arriba el moment suprem de rellegir el ban, l'edicte, el pregó de la festa, a veu templada de bona pregonera (amb la d'excel·lents equips meganònics que hui en dia hi ha, recollons...!, no poder escoltar-la com cal...).


A mi ja em dóna igual què dirà mentre ho diga feliç, que el què diu és només alegria pel fet que vindrà i ens farà tornar a cantar que Morella, Morella, croada, és Forta, i Fidel, i Prudent. I alça sa bandera. I prepara ses gales...


I sense encantar-se, que hi ha molt per fer per donar-se a la gent, per seguir enamorant-nos...





Cartell d'Iván Rodríguez Piquer.