Tot diguent adéu a la Cantereria i gaudint d'un passat que pot ser de futur...

La Vall d'Albaida, a dimenge vint-i-u de maig de 2023. L'Ascensió.

Hui pel matí m'ha donat per repassejar vora el riu del poble que com a meu figura al DNI... Res, que m'havia dit un algú que les cases de la Cantereria baixa ja estaven sent enderrocades definitivament i, tot aprofitant el sol d'entre tronades, he volgut apropar-me per treure fotografies. És a dir, per a reconéixer el territori de cara al futur... Allò que pots dir "jo vaig conéixer", que pel que fa a aquesta part del territori, ausades que ja puc dir i redir... Tinc "documentades", per dir-ho així, gran nombre de desfetes patrimonials. Ara mateix recorde, per dir-te'n alguna, les de la nit aquella en què enderrocaren la fàbrica de la Paduana o, també les tinc localitzades, les de la destrucció del carrer de les Carmelites, que tant dolia...

Tenia arreplegada el pare Pérez Jorge una cançonella vella de sereno... "Canterería no duermas, que el río crece...". Deien que ho cantava el sereno quan hi havia perill que aquest carrer, dels més tòpics de la memorística dels vells del poble, s'inundara per la crescuda de l'immediatíssim riu. Aquelles crescudes clàssiques fetes de por veritable mesclada amb tant de fang i enderroc que sembla impossible que tot puga vindre del tan bell Pou Clar... Les he conegudes i les tem. Una d'elles últimes va ser capaç d'endur-se el pont d'Aielo...

I això que la Cantereria d'abans no era fàcil que s'inundara com ara. Des del segle XV ha hagut desenes de sistemes d'avís preventiu d'allò més interessant, derivades en el pas de la policia casa per casa recomanant el veïnat que fugira per uns dies per si de cas quan s'hi donava la casuística... Jo recorde perfectament la família de la meua veïna Isabel vindre-se'n a la finca pel si de cas que, sovint, acabava convertint-se en cas verídic. Aquell que acabava fent perdre els habitants tot allò que tingueren a la planta més baixa bescanviant-ho per tones de fang...

I després, la imatge des del pont Nou... Darrerament s'havia convertit la cosa en un costum pels dits "periodistes" arribats dels fores. Aparcaven en allò que la Paduana havia estat i, en vint metres ploguts que feren, tenien unes vistes apocalíptiques que oferir als seus mitjans. El riu exonerat, folgat a màxims, com s'ajunta amb el barranc de la Vila que de la dreta santestevenca arriba, dit també de la Puríssima per la font, que diu via fora! i allà vaig!, sense cap mena d'aturador que me'l relligue...

L'última vegada, el tot plegat potser caldria que havera passat per fiscalia i tal, però ja jutjarà la història de les instantànies dels qui d'allí eixiren mig nedant o remuntant el talús fins a la vella Corba de la Mort del Tirador, ja... El resultat d'aquells fangs ha estat la diligència, subvencionada i lloadíssima pels subvencionants, d'arramblar totes les cases que anaren fent-se en la part més baixa i desprotegida a partir dels anys 40, aquelles més dissortadament fotogèniques, fins a l'Escorxador, la més baixa i que encara quedarà pel seu valor adjudicatari, econòmic vull dir...

I és justament des de la corba, a les espatles del carrer, que he començat a fer i fer més fotos... Ací en deixe anar alguna...

Ja s'ha fet molta feina per protegir el perillós talús de cara a facilitar l'enderroc. I se'm fa difícil de vore. A mi i a la poqueta gent diumengera que hi passeja pel pont i s'atura per veure la desfeta d'una mena de símbol del que se'n va, però amb la butxaca cobrada i amb condicions que ja uns altres voldrien... I que tot se'n va i res no es queda i el que tu vulgues, però en el fons, dol perquè aquest carrer és dels teus, d'aquells que d'una manera o d'altra, caiguts, desarmats, vulnerables... Humits, despintats, bruts, però han estat el lloc de memòries tantes i diverses... A mi em duen jocs de riu i granotes i processons agostenques apegaloses i amb la brillantor de la senzillesa....

És més. Per més dol que cree la visió, no m'és tanta. Ara s'assembla més tot l'indret al que era... No seran els bancals que hi ha a les fotos més velles els qui ocuparan els plans que aniran del riu als perillosíssims aiguavesos de tosca albarissa. Diuen que hi faran un "parc inundable" com el que hi ha a la vora de l'històric Molí Muntanya o Descals que ara baixe des de la torre que de la Paduana queda fent memòria. Cada vegada lloc més esquerp ple de pintades que duen la nostra modernor de societat, o brutesa, a indrets ans calms, però sempre deixats de la mà de Fortuna o del Déu que hui fa que per tot el camí ressone un inconstant i preciós desconcert de campanes magnífic...

A mi, que no soc més que un bri de pols que passa i que ni arriba a fer-se llavor d'àlber cotonosa que tot ara ho revola, ja em va bé que siga parc. Si visc anys, el caminaré silent en una i una altra de les meues tantes voltes al poble que són de preveure'm. I provaré també de fer-n'hi partícep el lloc d'instants que puguen vindre, com cadascuna de les cicatrius sobreviscudes, que m'han fet corfa en l'ànim quan, el poble, les ha oblidades ja sobre la seua pell i les viu. Perquè no hi ha més remei que viure.

I vaig passant i mirant que, entre les runes, les màquines i l'inundable de les façanes que partiran, encara queda en l'albarís irregular, a llesques fetes, del baixest, restes de coves. Aquelles "coves de dellà lo riu" que en el temps diuen que medieval permeteren el carrer present. Quina dissort el temps, ni les de dellà ni les de deçà han tingut sort marcada i són restes de vida rupestre arribada a un present de fins fa ara ben poc i que, en res, demà mateix, no seran més que passat en l'experiència vital i, per l'etern memòria llibresca a llegir per tararots enamorats de..., quimeres direm? Qui anava a dir que aquest era el camí dels benvinguts al poble des de les Valències, acompanyats pels Jurats que els rebien a l'ermita adés llunyaníssima del sant Vicent de les espardenyes espolsades... Més aviat sembla el que també fou; camí contrari on eren conduïts els malfactors a la forca, costera de la font de la Sargantana amunt, allí al deprop de vora el camí de pujada cap a l'ermita de Santa Anna i el llatzaret de Toledo...

En no res, supose que a mesura que arribe i vaja gastant-se la subvenció rebuda, aquest carrer canviarà la fesonomia del tot. Ho registrarem en imatges i paraules que segurament ja no seran públiques, però hi seran, això ho garantitze, si estem pel món, més que siga com esperit vell de rondalles.

I allí on les cases començaran, fins ara el bell mig costerut de denfront del llavador, espere que també arribe el mannà administratiu que desinfecte, cure i done alé de vida al tall aquest que han fet, o amputació.

Sembla ser, em cal xafar-ho per saber-ho del cert, que s'han fet camins des de la vella casa dels panys del Tirador, vora on és el carrer uniformat d'adossats de la Rondalla de Rondalles, ver balcó al riu. A l'allí endins hi hava la caseta aquella de la pinada de Bodí, que ara es veu perfectament des de l'altre aiguavessant, a mena de colomer blanc de les cases aja ja sí que netes, pintades i vives de la Cantereria. No estaria gens malament que s'assajaren baixants que superen el rossoler aquest allà on puga haver-hi esgolador que ho permetera i no cap abisme. Si hom vol reprendre el riu per a la vida moderna d'una ciutat que ha de ser diferent, caldrà fer-hi accessos que ens hi duguen i, sobretot també, que ens arrepleguen...

I abans del bucòlic, mentre resonen el toc de sermó, encara tinc temps de passar entre orins, brancades fulladíssimes de figuera i fangs a veure una de les coves aprofitades en l'anyany pels molins que omplien a cormull les vores del riu, extorquit de vell per tantes sèquies i alcavons per afavorir la iniciativa del moldre que tantes famílies de bé i de ben mal mantenia... Ara, són més perill per la sanitat social que altra cosa. Però clar, primer has de saber on estan...

I de sobte, eixe ahir que retorna amb el toc d'alçar a Déu... Si a l'Assumpció hui tot era omplir de gàbies amb verderols i tants altres ocells cantadors que animaven com mai la funció. Ací i ara, un tot de pardalets que s'hi aboquen al riu, supose que a fartar-se de tants núvols de mosquitets com ja hi ha, mentre dos ànecs fan la seua surant sobre els reflexos de les cases coloristes al riu, tot afonant el cap en qualsevol moment per veure què poden treure de les portes i finestres...

I de nou el bucòlic... Més llum entre el verd, esclatant! Sembla que amb la recuperació del pont Vell hagen fet ús de blancs nuclears sobre la pedra i ara guanye per tot la palidesa. Veurem com ha quedat mentre anem avançant...

S'ha volgut anar fent, poc a poc pel que es veu, i a pedaços, com sempre. En no haver, cada fins ací marca justament on acabaren els diners subvencionals de l'obra pública. Eixa és la meua sensació quan veig el pont tan net, el net del pont pareix... Sort que encara hi ha vida entre el verd de la nova primavera i la pols que no soc de xopada s'enredra entre la promesa de tardor de les cireretes d'arboç replantades...

Sí, imatge pastoral, d'ègloga si m'apures, sempre que la foto evite el coronament industrial que separa el bucòlic del cel... No óbrigues la imatge que... Però queda de postal, veritat... Tenim nou pont Vell, i s'agraeix que no s'hi circule per sobre, per més que el costumari quede del tot afectat i la falta de circulació gangrene la vida moderna dels barris immediats a la infecció. Què passarà? Que esperarem més subvencions que facen caure casalicis com caigueren les fàbriques. Què qui vol viure, o qui pot, entre allò que de llar s'ha fet esdevenir runa? Encara com hi haura excusat: recuperarem la vista de la vella muralla, i la torre de l'Esperó, i la de la Barbacana, i... I per què dic excusat quan podria ser una perfecta justificació que ens facilite el tràngol? Perquè en altres llocs on seria també desitjable la recuperació, es diu que no, que cal mantenir el traçat i... De vegades pense com estaria el món d'avorrit sense historiadors, urbanistes i polítics polits i...

Passe al solar de la fàbrica de Tortosa i Delgado. Veurem com va la pretesa descoberta i posada en valor de la muralla de Tramuntana i Mestral... Vaig veure caure part d'aquest mur en una solsida plugera i ara me'l veig nou de trinca... Silenci, m'ho calle. No dic. Tot a troços. Trocets. Aïllats. A poquet. Segons tinguen les arques. Vindrà el dia que el puzzle puga estar més complet i direm d'aquest gran abandó actual... De moment obres junt un bon aparcament on tant costa d'arribar, i per a què, si les cases se'n van...

I heus ací mateix on acaba, allí en el no tan alt, la plaça dels Banys de la Vila. És ací doncs on anirà el famós ascensor que...

De vegades...

Obra lenta, tant com l'aigua pausada d'un riu que, sense pluja primaveral, sap que s'esgotarà en l'immediat estiu assedegós... Que si han trobat una torreta entre la malea a l'hora d'iniciar la desinfecció..., que si una costereta formigonera per arribar a on? No diguem. No direm. Fins que no avance més l'obra de la Seu aquesta... A poquet, segons vinguen diners... Que no caiga un poc més amb la pluja següent...

L'altra banda de la riera del riu ha tingut ja més sort, i també apedaçada... La Torre Albarrana més que no albarranera d'impostos i vigies sembla que ha estat molí i han tret a l'aire, entre la deixadesa tanta d'abans i abans encara, restes d'això de l'aprofitament. Molt interessant queda tot i serà cosa d'escoltar l'explicació dels forenses arqueòlegs... Mentrestant, pels qui estan més interessats en la prosàpia actual, veus el rodolí que hi ha dalt de la part més alta del mur? Sí, a la dreta de la torre. Des d'allí mateix és que va caure l'altre dia el bou fins el pedram on va ferir-se tant que el van morir.

De l'únic que m'havia assabentat és dels crits escrits que s'havien creuat els partidaris de no-sé-què amb els del no-se-quants en el poder tot pegant voltes a l'estètica dels maons nous que han posat per reparar l'irreparable. Que si es noten, si no s'adiuen, si..

Què direm? Ah, però a estes hores horades cal sumar-se a cap causa?

Massa món he vist jo per a

M'encante amb el riu com passa el pont. El tallamar tan blanc contrasta amb la poca profunditat de l'aigua plena de vida verdal...

Per cert, que n'han trobat un altre, de tallamar. Queda bé deixar-lo a la vista del comú del general. Per a tants d'ells són només pedres... A mi m'hagués fet bategar més depressa en altres temps... Ara només pense si podran les meues cames pujar el vell Camí dels Carros amb èxit...

Heus ací el que veié el bou en la seua caiguda de tants metres...

Volen tancar-ho perquè no hi haja més accidents animalístics.

Potser seria més interessant evitar-los d'una altra manera...

I m'acomiade del pont tallant de nou la imatge per evitar senyals del tràfec i altres eines de la modernor vigent. Quina gràcia que ja ni fanals no tinga. Queden els bancalets mig erms que esperem siguen nets a més hora. I la gràcia del gos que s'hi fica dins l'aigua... En uns anys, amb tot l'apedaçat connectat, igual és tot d'un bucolisme atractiu pel turista. Em fa igual. Crec que mereixem una visió més encertada i més pròpia. Que tanta cirugia isca bé i vaja avançant a mesura que es puga la idea que tot açò tornarà a fer-nos ser i estimar el que sembla que ni imaginem que hem estat. Què serem?

Vol de campanes final... Amunt. Arribarem!