Al Campet, aprenent de David Garrido...

 

La Vall d'Albaida, a vint-i-sis de març de 2023. Diumenge de Passió.

Acudisc a la crida que se'ns fa des del Camp de Mirra per commemorar el 779 aniversari de la signatura del singular Tractat i tal. Però acudisc perquè aquesta vegada m'han passat avís a temps, els qui han d'avisar d'aquestes coses, dic; perquè ausades les vegades que em toca assabentar-me de fets tractadístics per missatgers voluntariosos. Així dansant, dansant, vaig quedar-me sense assistir a la representació que es feu a Xàtiva recentment. Tot això li ho aboque a Romà només trobar-me'l; pobre't meu... Com estarà de fart d'un servidor, que sembla que siga dels pocs que li diga els quarts i les hores a cada campanada... 

Arribe prompte i més aviat content, malgrat les circumstàncies personals i socials que m'envolten. Escoltaré, després de molt de temps, l'admirat historiador Josep-David Garrido i Valls que arriba a aquest nostre racó de món per presentar ni una ni dos sinó tres obres. Vaja!, com la cançó del Capellà però a la inversa... Sí, així és com se les empesca Romà. I a més, afig després les imatges de la representació de 1981, la darrera del text anterior del Tractat... 

Per a mi, com que la carabassa és massa, preferisc altres galindoines, i, així, me n'isc fora d'aquell escenari que resulta tan surrealista de vegades per parlar amb el senyor David i mercar-li llibres; dues tríades, per favor: una per a mi i l'altra per Germán, que li ha tocat fer cama, corrent, corrent, a la presentació de capitans blanquets biaruts... I tot perquè Romà s'ha passat la introducció seua parlant i parlant i..., ves per on, del seu nou ídol, el comte Ramon Berenguer IV. Que la cosa està bé, el tema dic, però el que està programat és que Josep-David Garrido ens venga els seus tres llibres seguits sobre la morisma que fórem... 

El primer, que em serà imprescindible de segur, és "Al-Azraq. El Cabdill andalusí que desafià Jaume I" (Denes bàsica 24, 2015). Anirem cap enrere i començarem amb el més recent dels cassos, coetani a Jaume i al Tractat... I si el crec tan necessari és perquè conta l'autor —i jo l'interprete a tall de desinfectant segons va contant—, que s'ha dedicat en ell a esporgar el tantíssim de llegenda que ens ha tapat la veritat històrica a través del seu costum assagístic (això vol dir, segur, pren peus de pàgina...). La d'idees que em caldrà desterrar encara perquè les tindré prejutjades en el moll dels ossos tot atenent  que l'home net de pols és heroi propi. I tant com m'ha costat dellapissar-me'n de moltes d'elles car, no-sospitós com soc d'alcoianismes, sí que m'ha tocat desfer-me de la pàtina rondallística feliçment aportada a la meua infantesa pels tios socarrats, que d'ell me'n contaven de més altes que el Castell... A saber la palla que ha cremat el senyor Garrido... Farem net aquesta Pasqua en llegir àvidament.

Segon llibre: "Terra de taifes. Els Països Catalans al segle XI" (Rafael Dalmau, Editor. Col·lecció Bofarull, 32. 2022). En ell prova, diu, d'explicar el resultat de la caiguda del califat Omeia i la partició en fragments independents i ben vius, taifes, de la nostra geografia política. Una història que cal suposar més moguda que la cua d'una sargantana descuada i de la que ben segur he d'aprendre. Què no és per això que invertim tanta part de la nostra paga en llibreria? Com que el seu estil sempre ha estat amé, això m'espere: prendre amb contentament de qui tant sap per, ves a saber si sabré jo encaixar-ho dins les meues tantes ignoràncies. A veure si podré ocupar buits tot enllaçant tantes idees esparses...

I bé, tercer llibre, bo, per la mesura, per falcar mobles de coixesa rajolística. "L'estirp del rei Llop. Els Banû Mardanîx, nissaga d'emirs de Xarc Alandalús" (Denes bàsic, 27. 2022). Bé li sentà el temps pandèmic al senyor Garrido, que no tingué aturador i ara ens trobem els fruits... El rei Llop... Magnífic, perquè n'he sentit tanta de campanada que semble algú que jo sé en no entendre els ets i els uts que prompte sabré, espere... Però ens parla de la nissaga que arribà a ser l'enemiga formal del rei Jaume, ja veus quines coses... Veurem les negrituds de què ens treu, que en aquest cas són pous sencers i eixorcs... Com és d'interessant el fet que d'aquests pous no beurem a sadoll fins que no aconseguim ben omplir-los de lectura... I encara, avisa tot curant-se en salut, que és tot un culebrot amb sang, fetge i sexe i... Què no veurem una versió en Netflix algun dia?

Però bé, una cosa són els llibres que ens daran vida i altra la vida mateixa en directe... Com que Romà insistia en la història que el senyor Garrido va escriure la representació famosa que la gent del Tractat escenificà pels 800 anys del naixement de Jaume I i, ves, ells la feren ja que estava..., i el senyor Garrido insistia que fou una comanda de la gent del Tractat, la disonància estava servida per al goig del públic que sap de què va el joc, i amb el joc frueix de valent... He, he, he... Què seria del món sense la maldad suau i dosificada d'aquestes pretensions de la cultureta que som? Vine, Netflix, que et riuràs...!

Jo em quede amb la cara de sorpresíssima inaudita de Romà quan, tot aprofitant que Romà mateix explicava a la manera persa que el Túria passava per València, agafa el senyor Garrido i fa baixar Guadalaviar i Túria i tot i, si ens encantem, afona la Ciutat de les Ars i les Ciències aplicades al com de bé que estem, i dem gràcies... No Romà, que la representació necessita d'alguns (sic) canvis (més sic encara). Ai què has dit, soga en casa d'enforcat!

Bé, ni és el lloc l'ara ni l'ací per dir ni desdir, però és que tampoc no va dir tant... Perquè si ens haguéreu escoltat després, en petit comité i mentre el senyor Garrido anava signant llibres (dues tríades per a mi, insistisc, i prepara't a signar...). Ací sí que vàrem coincidir en el diagnòstic i desvariàrem amb les possibilitats de guariment del malalt aquest que a llit espera. Afeblit per inanició segons ell, paralitzat per astènia anèmica segons un servidor... Mals metges som de l'ànima si no comptem amb el primer fascicle de la col·lecció; aquell que diu primum vivere, et dehinde philosophare... Que sí, primer caldria veure si la nave va, cap on va i el com, i després, ja... Val que comencem la casa no per la teulada, més amunt encara, la ximenera?, no, la penella potser... Però caldrà que tothom tinga clar —i dubte de les claredats de l'ara mateix—, que cal reformar primer l'edifici tot apuntalant pilars i revisant els fonaments. Perquè l'aigua que passa per sota quan plou i ix a mode de metàfora per la porta museística... Sí, val, que ja n'esteu farts que parle tant entre línies... Però és que no sé si soc qui hauria d'encetar un meló tal... L'obra, que David diu de "Transició" i jo de "Segona Restauració Borbònica", ja no és de cap profit al segle en què estem i potser... I vinga la penella a fer volts...! Però és que si no traurem el meló del melonar (meló, pseudoambaixada morocristiana, com vulgues...) es farà tan o més gran que el campanar i llavors veurem si ja no ens deixa veure'l... Ni escoltar-ne les hores ni els quarts!

Bé, siga com vulga, no estic jo per a massa històries ni histèries, i tu ja m'entens. Jo? Partidari com soc del viure per veure si demà podem lluitar, ja pense en planificar la lluita que, per raons que no venen al cas però que el cas agreuja, igual uns altres faran. De moment, ja tinc prou material pirotècnic històrico-moral-espectacle perquè el tio Juanjo Alcaide i jo signem un cartell pel Tractat del 23 que no deixarà ningú indiferent... 

Bon aniversari el del Tractat, i vos deixe amb el cartell d'avís de la celebració...

I amb el que jo faig cada any amb les meues figuretes del Betlem, perquè no sé el perquè. Potser, com diu el rector de Banyeres, perquè soc com soc i l'art no és art si no provoca...