La Vall d'Albaida, a primer de febrer de 2023.
Arribe al centre de salut.
Tinc la impressió que mai no isc d'allí, darrerament.
No encerta la doctora en les medicacions i cada vegada em trobe pitjor i és cert: empitjore en les meues dolències. Però jo confie, en recuperar-me i en el treball de la meua metgessa.
En arribar, trobe una pintada sobre el brut blanc de la façana. Va contra una de les metgesses. Hi ha el seu nom. La insulta. La insulta profundament. Em molesta moltíssim.
Hi entre. Hi ha dos pacients abans de mi en la tanda. Com que ara diuen que només ens atendran per deu minuts, en calcule uns quinze d'espera.
Les administratives s'ho estan veient mal. No funciona la xarxa informàtica. Els toca apagar i engegar constantment. Una de les infermeres els ofereix el seu portàtil per si pot ser-los d'utilitat.
La dona del meu costat no para de parlar sola i en veu alta, vinga a criticar durament i estúpida la metgessa meua només perquè tarda més de deu minuts. "Diez minutos me decia la semana pasada. Diez minutos. Hóstia diez minutos...". Insistisc, parla sola. No ningú l'escolta. No vull oir-la.
Hi entre. M'atén la doctora. Se la veu cansada. Parlem de les meues recents analítiques i de la medicació aquesta que tant carrer de l'amargura està sent-me, del meu esgotament constant, provocat en part per la mateixa medicació, bé que ho sabem, i tracta també de valorar l'alçada de la meua capuana, que s'allargassa de mala manera.
No pot entrar a veure les analítiques. L'ordinador li falla. És massa vell. El reinicia. Falla ara la impressora. Falla la xarxa també. La impressora no accepta el paper. És massa vella. La doctora em demana disculpes. Li dic que no cal, no cal, que veig què passa i em faig creus que puga treballar amb uns equips tan obsolets. Ho entendran, em pregunta, els qui van darrere teu? Perquè duem dotze minuts...
De sobte, un dels encarregats de la jardileria de l'Ajuntament posa en marxa el retallador i comença a tractar els arbustos de fora del centre de salut. Tremola tot. No escolte què em diu la doctora.... Alenem quan s'atura el terrabastall. M'explica els ets i els uts de la nova medicació, que no és parca cosa, no. M'entrega el volant per a la nova analítica. M'alce i li dic adéu, i també gràcies.
Potser no encertarà de nou la medicació; espere que sí, clar. Que jo confie.
Em donen data per a la propera extracció i un justificant com a que he acudit "al metge" pel meu treball.
Isc del centre de salut. Mire la pintada perquè no pots fer més que vore-la. Fa el món més amarg del que ja és.
La setmana propera, tornaran a atendre'm. Sé que al darrere de les mascaretes, em somriuran. Per mi treballen. Moltes hores. Molt de cansaments. Mitjans de per a riure. Societat insalubre i manipulada. Esforç encomiable... Unes càrregues insuportables i destructives que cada dia afronten. I cada dia. I cada dia.... Bé que ho sé. Jo els aplaudisc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada