Grassofòbic idiota...!

 La Vall d'albaida, a trenta de gener de 2023.

Arribe al concert de Barranda preocupat pel fred que fa. Massa hora de cotxe i el refredat... I tot es desferma amb la desorganització amb què em tope. Vinga a fer-nos fer cues vespertines a la intempèrie sense forrellat ni trellat en el temps informàtic que corre... La culpa és meua que vaig als llocs sense saber; espeeeeera..., sempre acumulant les culpes...? 

Trobe dues dones ben simpàtiques i encetem conversa. Quin oratge, quin desori, per a l'experiència d'anys que tenen..., que qui és el primer que canta...? Molt agradables, i d'accent gens murcià. Tampoc no m'extranya, que escolte moltes veus valencianes entre els qui esperen com faig jo, un recer, per favor, que se'ns gela el món interior i tot... Vaja, això de la moladeta de sant Vicent a Bocairent!, sort que duc la bufanda de manta; però em falta la manta, xe! Com de bé...

De sobte, apareix una coneguda acompanyada amb un home que no tinc el gust de..., i el primer que em diu és que no puc tindre fred perquè les meues reserves de greix ho impedeixen... 

Després afegirà que estic boig per haver-hi vingut de tan lluny... 

M'enfade. M'enfade molt. Moltíssim, i reaccione amb violència verbal. Tu no em coneixes enfadat, no. Puc arribar a un alt grau teatral d'agressivitat verbal; això sí, només verbal. Tal efusivitat en l'adjectivació, en els atributs i en les marques modalitzadores expressives que semblen impossibles en mi, "es que tienes cara de buena persona"; sí, però no de tonto... I aquelles dues senyores tan amables es posen les mans al cap quan els traduïsc al castellà què està diguent-me l'home aquest, i què li he respost jo, és clar. I desseguida, se'n fan creus i baden boca... En anar-se'n el subjecte de tals predicats una d'elles em solta secament un "corto t'has quedao. Será descastao". 

Anem a veure... Ja sé que en valencià, és veu popular que dir-li fill de puta a un algú és com dir-li bon dia..., però això només és quan hi ha confiança, no? Doncs serà que no. Que un algú qualsevol se t'aprope i enlloc de dir bona vesprada faça gala d'una grassofòbia tal? Què li he fet jo? Una forma serà de fer-se el simpàtic?, d'establir conversa? Hem establert que això és el normal? No senyora, em negue a que eixa siga la normalitat! S'ha acabat el bròquil i la paciència"

Què sabrà aquest home de mi i de les meues circumstàncies? Sap de les meues malalties? Dels tractaments mèdics que arrossegue? Com que jo tinc la culpa d'estar com estic? Sap de l'efecte del menyspreu que patisc per la meua obesitat mòrbida i des de fa tants anys? És un desdeny abusiu que sempre parteix de gents que, sembla que com ell, s'hi senten en el seu pes correcte o, pitjor encara, en el pes que exigeix la societat, les empreses de venda de roba i tants com treuen profit d'aquestes neures que sí, en la població habitual són això mateix, pura neurosi. Carn de depressió. 

Com m'havera agradat dir-li, des de la tranquil·litat, que es posara les meues botes i que intentara caminar... Però això ho guarde per aquell que vol dialogar des del respecte i, sobretot, des de la coneixença confiada. Que vinga el primer de torn a dir-me res... I igual els complexos se'l mengen pels peus i necessita reforçar d'aquesta manera la seua autoestima? Espere que no, perquè ausades vida...!

Ai pobret, víctima de la meua còlera linguística, no sabia com amagar-se, vinga a saforejar gargots que no arribaven a paraules. Què?, l'os panda s'ha convertit ara en un monstre devorador d'albercocs del patriarca? Com senta que et posen al teu lloc amb veritats que igual mai no havies pensat? I aquell, lluny d'agrair-me aquella pluja vivificant de raons correctores de la seua actitud d'agressor victimari, encara s'excusava gastant saliva en va, i centrant-se més aviat en la segona història, la de que vinc de lluny perquè ells també de lluny venien i, llavors, estem igual de bojos... No senyor. Jo vinc a disfrutar d'un concert doble de dos grups que m'apassionen. I si pot ser a abraçar a un senyor que tocarà mil instruments de corda i altre que quan deixa el llaüt i arreplega la dolçaina... Tantes ganes d'escoltar-los després de tant de temps sense poder fer-ho, perquè els sent amics i me'ls estime. Boig? Segurament, no puc negar una passió desaforada per allò que m'apassiona. Però que em parle de bogeries després de voler assenyalar-me una obvietat tan gran com que estic gros, xe, com si jo no me n'havera adonat... 

Són massa ocasions en què aquestes, diguem micrograssofòbies em plouen com a granís caigut de núvols indocumentats que... I no, no per tindre més quilos tens menys fred quan la gelor apreta. 

I seguisc, i content. I des d'ara, a enviar a qui em toque el testet ubi thunus fremit, allà on brama la tonyina. I sense caaaaaaaap remordiment, recontra! Vinga!, vull pau i açò és una guerra per a la qual cal preparar-se... V aja a fer argelagues qui m'acuse, em jutge i em condemne perquè la seua perspectiva vital siga tan miopment hipermètropa...!!! 

I una de les dues senyores, que s'acabaran comprant els dos cd dels meus amics perquè els agradarà la seua música, em solta just quan obren les portes "pues menos mal que no sabe que yo vengo de Sevilla...".