.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

dijous, 10 de novembre de 2022

La reina estava malalta...






 La Vall d'Albaida, a dijous 10 de novembre de 2022. Vespra de sant Martí.


"La reina estava malalta, la filla d'un rei francés..."

Ausades que n'hem tret joc d'aquesta cançó tradicional. L'altre dia estava vinga a cantar-la i no sé el perquè, però com que m'és molt recurrent, tampoc no vaig fer cas. Crec que era per un mal de peu de la que ara patim patam que em vingué a la memòria. O igual fou alguna nova referència a que si l'Himno de Riego ve d'ella i si fou o no fou un merut el redactor i tal, per a variar... 

Potser el que sempre m'ha atret, a banda de la fascinant història que s'hi desenvolupa de final sorpresiu, és que la considerada una de les més antigues cançons del nostre patrimoni general, s'haja conservat millor que en cap altre lloc a les nostres muntanyes immediates, la Mariola, clar, i a la Vall d'Albaida. S'haja conservat, també, fins que l'hem perduda. La de coses i causes que hem arribat a perdre darrerament... Poquets romanços que tenim trillats, i aquest justament... 



Bé, la reina està malalta i fa testament, sa mare, teòricament sa mare, entra a la cambra i assisteix al recitat dels béns i dels beneficiaris de la teòrica filla. Quan li pregunta què li deixa a ella, la xicona li solta que el seu marit que ja fa temps que li és al llit, o bé un dogal perquè s'hi penge pel seu pecat. No diràs que no té força la rondalla, i del XIV que diuen que és els qui en saben...

"El testament d'Amèlia" és com s'ha vingut a nomenar el tema aquest... Amèlia? Sí, perquè la cosa va per versions i indrets. En aquestes històries és el que solem trobar, una multitud de versions a partir de les quals poc trellat podrem trobar si desitjàrem establir motius i origens versemblants... Cap reina no hem tingut Amèlia, el significat del mot, per cert, és el contrari absolut al de la reina del mal de peu d'ara. És més, fora curiós que tingueren raó els qui opinen que tot el bollit va per la filla de Ramon Berenguer III, més que res perquè sa mare seria Dolça de Provença... Dolça mare d'Amèlia, Amèlia sense mel, gens dolça, havies pillat per on anava...




Bé, aquesta Dolça provençal, difunta el 1127, tingué quatre filles, Berenguera, Estefania, Mafalda i Almodís de Barcelona. Qui diu quatre en diu més, perquè si Ximena, si Maria, si tantes altres s'hi mesclen en l'historiat, bons estem per treure'n aigua... Hi ha qui s'ha abocat al toll directament per dir que sí, que sí, que la filla del rei i tal fou Mafalda, morta el 1157. Poc hauria d'assistir la mare a la defunció de la filla... Però clar, així, amb el nom Mafalda, versionat sovint en Mahalta, hi ha qui ha volgut trobar en la cançó una substitució interessada: el nom amagat en la versió "Malalta estava, malalta, la filla d'un rei francés...". A més, la francesa seria la mare, no? I tampoc, que estant l'Occitània vivament efervescent llavors, els francs parisins quedaven encara ben lluny... Tornem al solc, que me'n vaig tort... Mafalda estava malalta? Malalta estava Mafalda? Malalta estava, malalta? Aquesta darrera respondria perfectament a les tantíssimes repeticions que duen aparellades les cançons tradicionalíssimes, i ben bé podria relacionar-se també amb la identificació de les protagonistes com a mare i filla o iaia i neta... Sí, perquè semblant joc podria aplicar-se a la introducció de cada torn de paraula en el diàleg entre la progenitora adúltera i la jove banyuda moribunda: "Filla de la meua filla" o "Filla, de la meua filla"? "Mare de la meua mare" o "Mare, de la meua mare"? Iaia-neta o mare, coma, filla amb repetició tradicional cançonística?




La reina, Amèlia, Mahalta... I arribem a l'embolic de la troca: com dimonis ha arribat a ser Venus el nom de la protagonista? Sí, perquè a la Vall d'Albaida, Daniel Alfonso va publicar fa temps ha el llibre "Gent de roglet. Tradició oral a Otos" i en ell recull la fórmula cançonística de l'ombria del Benicadell: 

"La Venus està malalta,

la Venus filla del rei,

anaven a visitar-la

grans comtes i cavallers".


La Venus, tu! La Venus? Això sí que no s'assembla ni fonèticament ni ideològica ni històrica ni qualsevol cosa que rime amb lògica a les altres tantes versions... Deïficar la pobra malalteta pujant-la al clàssic del regne de l'amor? Ves-te'n tu a saber... Just i Joaquim Sansalvador, ara farà cent anys, la registraren a Cocentaina com a "la reina", veges tu a saber com ha arribat la Venus a Otos. Per cert, que aquesta parella de dos, arriben a dir que la música és transposició de l'Himno de Riego, que també els valgué... 

Conclusió: cap ni una perquè aquestes coses no es poden concloure, ni cal fer-ho ni toca. Estarem atents als cicles venusins, per si ens en cau alguna. Però ja tenim la lliçó ben apresa d'anys. Ausades que ens divertí el romanç de l'Hereu Riera amb Cecília, Riero, Riera i tota la llista dels noms de per ací fins que la cançó es feu carn de veritat, i mort, i habità a Banyeres de Mariola romancejant la tristíssima història de Matxero i Teresa de l'any deu del vint...