.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

dimarts, 29 de novembre de 2022

De Seguretats Socials valencianes, músiques basardoses i telèfons boigs...






 La Vall d'Albaida, a dimarts vint-i-nou de novembre de 2022.


Puix senyor, em ve bé ara contar-te un conte, i en conte, sobre les meues ventures i conjetures salutíferes, més aviat no, que m'han esdevingut en els darrers mesos...

Després d'un estiu de proves i més proves, queda provat que un servidor necessita de certs medicaments per paliar determinats desajustos vitals. I jo em pose en mans de, com no, la sanitat pública, que sempre ha sigut la meua.

Seria pel dia de Sant Miquel de setembre, patró cancarrasquià que iniciem un afinament en precisió i intensitat del tractament i se m'ordena un tractament progressiu que farà mal. I insisteix la senyora doctora que cal que seguisca fil per randa el tractament, que em preocupe del meu estat i que faça bondat. Jo vaig fent, ai carai, i en acabar la primera caixeta de la metzina, vaig a la farmàcia i em diuen que no i que ho lamente. Hi ha desabastiment i en uns huit mesos no es podrà aconseguir... Huit mesos? I què fem? Mira a veure si la doctora puguera-pogués canviar-te el medicament... Això era el Dia d'Ànimes, que semblava jo eixit del Purgatori... I quan em diuen al Centre de Salut que la doctora no podia atendre'm fins el dia 28 de novembre, i encara telefònicament... Animetes Santes! I què faré jo ara que el meu cos està preparat per a la segona tanda i... Doncs esperar pacientment a que passen els vint-i-sis dies que queden, què li farem? On hauran a parar eixe "fer bondat", "preocupar-me", "seguir fil per randa"...

Arriba dilluns vint-i-hui i faig classe. Avise els alumnes que tinc el mòbil a punt i que si criden del metge m'escapoliré al corredor perquè m'atenguen. Ho entenen bé, a molts dels seus pares els ha tocat fer el mateix ball...

Arriba l'hora del pati i comença a sonar el timbre. Una música ensordidora i pesantíssima que no em deixa escoltar que estan cridant-me d'un número superllarg. Els alumnes, molt educadament, s'afanyen per eixir. És la doctora i jo que m'alegre. No l'escolte. La música ofega qualsevol contacte. Ella em pregunta que què és eixa bestiesa. Intente respondre-li tot tancant porta i finestres. Ja té prou d'allonses que m'haja tocat l'aula que té als dos costats els altaveus externs i interns, ai mare... Que s'acabe el malson, i la cançó segueix destrossant-me la poca paciència que em queda... I la posaran tota. I aquella, la pobra, hola, Sergi? Sergi, que passa... Se'm fa més etern el moment que una sessió d'avaluació mal duta, com l'Advent sencer sense que els alumnes tinguen cap descans, vaja!

Parlem, per fi, i riem. 

Em canvia la medicació; no em queden clares les coses perquè ella havia anat explicant-me mentre la música bramava. Me les explica de nou, les explicacions explicades. Semble jo un professor d'àmbits de primer d'ESO quan li expliquen les rúbriques d'avaluació per competències específiques i olé. Total per a dir panera i que res, que ara he de reiniciar de nou el tractament.

I així està la cosa. I jo com a ciutadà conscient de com va el món, i sabedor que tot té una seguida, ho accepte i seguisc pensant que la sanitat pública cal defendre-la i tal i pasqual... 


Però quan veig els arguments d'alguns posats a politiquet xarxer tot defenent els gestors sols recordant la nefasta gestió anterior i atacant els qui poden pensar per dalt o per baix com ells però, lliures de disciplina de partit, obren la boca per dir..., els desitge una setmana completa i seguida de la música del timbre del meu institut...!!!