.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

diumenge, 20 de novembre de 2022

Catacumbes de la memòria viva...




 La Vall d'Albaida, a diumenge 20 de novembre de 2022. 

Aniversari de la publicació del Tirant lo Blanc.


El pla feia aigües per tots els costats. Jo esgotat d'una setmana terrible anunciadora d'una altra pitjor, havia convidat a l'amic Dani Alfonso a visitar el refugi antiaeri de Cocentaina en el dia del seu quaranté aniversari, del senyor Cronista Oficial d'Otos, que el refugi té arrel vella... I clar, Belén necessitava organitzar la festa sorpresa que anàvem a oferir-li al quarantó aquest, com un germanet menut per a mi, i calia treure'l del poble. Segur que al tio Sergi se li ocorre alguna cosa. Però, quina? No vaig a dir-li que vinga a una Fira com la d'Ontinyent on jo ni... Xe, com que va veure només els primers metres d'aquella construcció de buits en la Fira socarrada, l'home, que no va tenir temps ni d'alenar l'aire allí clos... Perquè en la Fira van pensar els qui guarden el lloc que seria bona idea obrir aquella mena de catacumbes laiques i on només hi ha soterrada que la nostre desmemòria al públic. I ausades, vora 6000 persones que s'aventuraren a baixar a sota del Palau Comtal... 

I Dani cau, no sense rascar-se l'orella per les mosques, en la trampa parada. Fa fred, el primer fred de l'hivern que ha saltat la tardor. Fot bona cosa de vent. I sí, a l'hora que pensava, obren el refugi. Aprofitem i fem una volta per un poble que Dani només coneix de Fira i de Moros... Per a ell és una sorpresa trobar-se la quotidianitat d'un paisatge desconegut sense la parafernàlia festiva i la seua tantíssima gent bambant-la... Aprofitem i esmorzem ben esmorzats en el Llopis, tot un clàssic, i anem conversant sobretot dels meus dubtosos futurs. A la fi, arribem a la conclusió que l'únic que tenim és el dia, i que haurem tots, nosaltres i el nostre món, a viure'l... 

Tornem cap al Pla del Palau tot resseguint la tristor de la Cocentaina que va caient sense solució. Està malalt el casc antic. Una malaltia té que altres viles veïnes ja fa temps que han passat però que és nou per a la comtal: el costum nou de vida que fa inhabitable pel comú del general l'espai tradicional, viu i ben viu fins a fa exactament quatre dies. No voldria estar jo en la pell de qui ha d'oferir solucions amb les manys de les possibilitats ben lligades i mentre passem vora la floristeria veiem a l'aparador, això és la vida viscuda, un betlem impressionantment senzill i bonic, fusta cridanera... Entrem, quina joia!, i el tio Sergi recontent perquè Ferran, el fill de Dani i nebot propi, tindrà Betlem seu i ben seu, llançable i mossegable i...


Però tot el malgrat, el potser i el ja vorem com, s'acaben immediatament en passar el canzell del refugi. M'és una ocasió feliçment única i en soc conscient. Vaig a entrar en un doble espai memorístic. El primer és el visible i simbòlic, el lloc on ben bé s'hi refugià bona part de la meua família en ser que sonaven les sirenes davan l'avenç d'avions carregats de dolors en la darrera guerra... Sort, com és la sort de dolosa i capciosa, que anaven cap als Alcois... Tan gran el tros de pedra mare excavat sota aquell vell alcàsser abans que ningú pensara en tornar-lo tan luxós com altres temps que hi cabria l'actual població d'Otos, Bèlgida i Beniatjar? I no sé jo ben bé qui dels meus hi entraria corrent perquè d'altres hi havia també, de refugis... 


Un tot de foscors fetes corredors quarterats amb rejoles corrents i sostre voltat, tot ben net i de tant explicat amb plafons narratius i els cartells pedrals conservats dels carrers contestans de llavors de República exaltada... 


I em revenen al front, fent camí per tots aquests espais, les històries tan poques que m'han arribat d'aquells meus, que eren por i també dignitat, bé que ho sé, plantant cara al feral monstre fosc, i tan fosc com els fons dels tunels on les reixes no et deixen passar i que diuen entrades de llocs que vaig ben calculant, la pujada al carrer Dolors, el tros mai no acabat, aquell que... Quanta cosa dels meus que no sé, quin ensurt de poc temps quan anant descobrint historiats que ignorava han sorprés més encara el meu si i bé m'han refermat en el meu pensament, tan semblant a aquell seu... 



Però m'estava també en un lloc diferent, un espai de rondalla i secret que em va ser recontat sent jo encara un infant d'il·lusió permanent... El lloc d'on partien algunes de les històries del tio Ministre que els altres tios afirmaven i confirmaven en veracitat davant el xiquet merudet que es volia socarret, bocabadat allí al davant tot disimulant un somriure d'irònica arrel que més que no burla era estima segura... Algun dia diré les històries d'antanys que m'escalfen moments com aquest: jo mateix passejant entre onírics retalls de llegenda impostada, aparent de tanta realitat conformant d'esperit d'un jo Sergi que no sé on està, i que recerque...


Em fa gràcia trobar representats els billets republicans de Cocentaina.
A casa, emmarcats pots trobar-ne uns originals...



En eixir, el sol fereix els ulls. Quina sort de ferida, en eixir els allí enclastrats tot sentint-se més vius en passar el perill immediat que vindrà novament i que es farà eternal per a tantes i tants...


Feliç. Per fi he pogut passejar tot fent memòria...


Quina joia que tinc al moment d'allí al Pla, comentar ets i uts, la neteja d'espais fins fa poc magatzems de penúria i tancats a cormull de romanços ben rics i de futilitats estimables... Ai.. Només trobe a faltar un espai que ens explique eixe oblit i la bona voluntat de refer tan ben fets els camins tenebrencs que més llum han de dar a la nostra memòria, tan esmuñedissa. 

Recordem, per favor, no tornara el passat...


El futur, tan incert...