.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

.

.

dimecres, 21 de setembre de 2022

Déu, salveu-nos de la reina...!!!!





 La Vall d'Albaida, a dimecres vint-i-u de setembre de 2022.


Diuen de les bodes gitanes, però ausades si pot fer-se llarg un soterrament reial britànic...

I quina gràcia que la dona més famosa del planeta m'haja fet cas i haja passat a una altra vida —dubte que millor que la que visqué durant els seus noranta-sis cacarejats anys—, una vegada ha acabat, diuen, la pandèmia coronavírica... Com hauria patit jo sense el protocol que acompanya un soterrament reial britànic una vegada que teníem l'oportunitat! Ausades que m'agraden a mi aquests "boatos" que, des del punt de vista anglosaxó "celebren" la vida del mort fent tan gran festa que bé podrien catalogar-la a les valències, tal i com s'acostuma, d'Interés Turístic Internacional... Vinga a fer pegar voltes al sant!

I és que les audiències televisives, el gran secret gens amagat de la pervivència medieval dins el món de la ultramodernitat postpandèmica aquesta, han estat planetàries! Més de la meitat de la boleta del món s'ha quedat embovada amb les precioses i estudiadíssimes imatges que anaven desenvolupant a cada instant una solemnitat atractivíssima..., i alliçonadora a través de la convicció visual per l'emotivitat empàtica i tal. Un servidor confessa gens culpabilitzadament que m'he tirat hores i hores connectat a la BBC gaudint de tot l'espectacle possible que davant els ulls passara..., i tot sense saber ni un borrall d'anglés! Vaig intentar escoltar alguna televisió espànyica, però vaig espantar-me ben prompte. Dir que el nivell dels comentaristes era nefast és quedar-se en les beceroles; per a escoltar tals bajanades, millor provar d'entendre l'anglés aquell tan pulcre i dit tan espaiet, com s'escau, a cau d'orella gairebé, en la mort d'un monarca dels seus. Tot estudiat... Total, només feien que repetir tòpics en cadena... Insistisc, millor això que no gent desinformada passant per especialistes en monarquia britànica... "_¿Como será el reinado del nuevo rey Carlos III?  _ ¡Corto!". Ves-te'n a fer argelagues, xe!

L'espectacle, l'espectacle... Que en certa manera no és espectacle, no, tanta trompeta, brocats d'or ben brodats i bandera... És la seua forma de fer les coses: solemnialment impecable, tot i respectant fins l'exagerat màxim el símbol, el protocol, la formalitat. Res impostat, tot ben propi, per més que el tant i tant i més acabe fent-nos-ho còmic tot plegat als qui, al·lucinats, resseguim fil per randa el programa... Ells bé paren les xarxes i nosaltres hi caiem, ben contents per deixar-nos pescar. El poder britànic ja només és "suau", que sol dir-se... L'imperi s'acabà fa anys i ara han soterrat l'últim registre vital que hi quedava del temps gloriós del colonialista, tan allunyat em circumstància i luxe del colonialitzat... I és a través del seu costum que ens meravellen. La monarquia anglesa, com a capitana de la tropa reialista europea davant l'opinió comuna mundial, no deixa de ser bes de monja o pet de frare, només aire... Perdut el poder real propassat, és a través de l'exportació cultural que mantenen el prestigi i les divises. I la família reial anglésa, sobra insistir-hi, ha estat i serà un motor principal per l'atractiu que la seua pàtina deística suposa. No debades se l'anomena "The Firm" en aquelles contrades: marca industrial reconeguda que viu de les seues mateixes problemàtiques esteses al públic per legions de comentaristes tan vassalls com els qui les segueixen. Deïficació mostrada pel pas dels anys i a nivell mundial. Què hi ha cap dubte? Ja s'ha disolt amb les exèquies aquestes tan exagerades... És impossible que qualsevol qualsevol no quede bocabadat amb els valors positius que se li han atribuït a l'empresària màxima de pensament, paraula i obra, tot omitint els tants pecats acumulats per qui, ves per on, era pels seus cap també de l'església, és a dir, creencial. El Leviatà absolut que també ha caigut, que de cagar ningú s'escapa i és que és que som fem quan el pas de la vida a la mort ens iguala i xim-pum... 

Sempre m'ha atret el joc d'aquest tipus de poder tan especial. La reina regna però no governa que es diu, però els seus bé que es diuen i senten vassalls. Tot feudal. I ella vinga a fer des de la seua suprema influència general i, mentre mana, diu prestar servei... Prestar servei... "En què puc ajudar-te?" a qui t'ajuda... Bell bon joc psicològic, compostural i elegant... L'últim servei ha estat, això sí, d'un pulcre esplèndid... Que la dona anara a morir-se a l'Escòcia ha estat un detall immillorable per a la idea de la unitat d'un regne que es diu unit en el nom propi mateix, i es desfà... La mort inaudita d'una monarca a Escòcia, i a un any de la votació per la independència d'aquelles terres, ha suposat l'oportunitat millor per tal que el protocol visual i, per tant, sentimental, reflectira el procés polític de la unitat mateixa a través de la reial persona-símbol unificador, tot i respectant a l'escrúpol la legitimitat sociopolítica establerta. Vejam: mors a Escòcia i cal fer com caldria fer, fer com fan els romans a Roma... Seguir un protocol insòlit perquè cap rei britànic ha necessitat morir mai a províncies... Cal anunciar-ho des del palau d'Edimburg, que t'has mort dic. I cal que hi duguen el teu cadàver embolicat en la teua pròpia versió de l'Estendard reial per a Escòcia entre terres precioses retransmeses com si allò fos el Tour de França, bucolisme absolut. I cal que et toquen la gaita, vinga a gemegar i a gemegar, gent moltíssima amb faldeta. I que et processionen amb un fum d'addictes i de curiosos al carrer, i que et facen els cants del gori-gori a la catedral local. I tots contents i pagats... Després, ja et duran a la City, on els fastos deixaran en "de poblet" als autonòmics mentre els autònoms bavegen per tanta estima com els han mostrat els "royals", que fins i tot els més recalcitrants independentistes es barallaven, ja veus, per eixir en la foto global... Bons rabosots aquests "royals", sempre buscant la distància amb els serfs sent presents a cada pas en ses vides, en tasses, banderes, xapetes, coents "souvenirs"...

I ja per a què parlar de les immenses coreografies musicades, totes per cert militars, vinga soldats i armadures brillants i marcialitat i camarlencs i pregonaires i vestidures i quina llàstima, els xiquets de la família trets a passejar mentre es comenta fins a l'últim detall gestual que s'hi puga copsar... Jo em quede, sense dubte, amb el pas de la comitiva pel Cenotafi londinenc, quan tantes banderes foren aterrades al pas del catafalc reial i, sobretot, en l'entrada al castell de Windsor de la impressionant cavalcada, que semblava allò la més gran de les capitanies cristianes de la història de les nostres festes... Què si no seria semblant el "boato" si seguira viva la vella comparsa Antiga Anglesa, com em recordava aquests dies l'amic Albert Alcaraz?

Vull acabar, que em faig llarg. Però no puc deixar de dir de la por que observat a les Espanyes, a través dels seus reporters falsament periodístics en voler evitar transposicions de la situació britànica a la seua, que parlaven amb por. Sí, amb pànic i tot... Quatre nacions britàniques, una d'elles independentista, ben respectades per la legalitat vigent i una monarca que es ven com a símbol mundial de la decència... Ausades la comparativa, veritat? Ben espai no xafaren tomaques que pugueren fer sang... Només quan parlava la corresponsal de TVE Anna Bosch era que podies entendre millor què passava, en no tallar-se amb l'autocensura, i cal dir-ho per servar memòria...

Bé, el rei ha mort i visca el rei. A la monarquia, com a qualsevol altre tipus de poder, li va l'ostentació festiva, fins i tot en el dol, per veure's reconeguda i abraçada. En un món on tot es medeix per la popularitat social, la institució ha eixit reforçada i el prestigi nacional ha mostrat ser encara elevat, malgrat ser de cartró sobredaurat. Igual, igual com passava amb el pa i circ de l'antiga Roma o el pa i bous i futbol dels franquistes, n'hem quedat farts més que no sadolls. No estem gens lluny dels temps de la contrareforma, quan al Corpus es feien aquells balls i gegants i bestiari per mostrar a l'incult la veritat del sistema religiós que l'aixafava... Si algú es preocupara d'explicar de la meravella dels sentits que a l'última i tot de les Viles Reials més nostrades s'hi produïa quan moria algun dels nostres reis vells, veuríem que en forma i sentit, no han fet res diferent, i que nosaltres encara érem més passionals i expressius i... I no ho vorem, no. Igual al proper rei de per ací el soterren de nit i a amagades. Ausades la campanya de desinformació que caldria posar en marxa per rehabilitar a un emèrit expatriat per això que tu saps i el que no que, en el funeral de l'anglesa, no feia més que descollonar-se del món.

Conclusió certa personal: quan més republicà sigues, més t'atreuran els procediments solemnials monàrquics. El president Macron francés ho lapidava: els britànics han perdut a la seua reina. El món a "la Reina". No som res. Però els uns som més res que no els altres. Que déu ens salve de la reina i, sobretot, dels monàrquics vassalls.

"Caga el rei i caga el papa, i de cagar ningú s'escapa".

Com deia l'altra gran Queen, "The show must go on". Que vaja afaitant-se el papa Benet...