.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

...

...

dimecres, 22 de juny de 2022

Gojos, himnes i jaculatòries a sant Joan Fuster (corregits i augmentats)

 


La Vall d'Albaida, a vint-i-dos de juny de 2022. L'endemà del Solstici i de Sant Joan Fuster.



Persona a qui agraïsc que em lliges; t'advertisc, no ho faces. Aquest article està pres d'ull. Com a mínim.

Anit, vaig escriure'l i publicar-lo, contentament fart per haver aconseguit acabar-lo. No em creuràs, però quatre vegades em va tocar penjar i repenjar les fotografies, perquè no hi havia manera que l'ordinador les acceptara... Acabe el text, alene, li done a publicar i au... Les xarxes ja tenen la meua visió tan particular com esbiaixada, tot és esbiaixament escèptic quan contes o recontes res, del concert homenatge que la gent cantadora valenciana arreplegada sota el paraigües del nom del sant Ovidi Montllor, copatró de la Mariola tota, oferí al sant de moda, Joan de la Creu Fuster i Ortells. El senyoret benestant de Sueca acompleix el trenta aniversari de la mort, aquests dies, enmig de les commemoracions del centenar del seu naixement. Una excel·lent manera social de contraprogramar la part no-cívica de la processó corpussiana tot aprofitant una mateixa calda vesprada. I com s'està de bé a l'ombra d'aquells arbrots de la Beneficència valentina, si tens botelletes d'aigua, que les tens i en quantitat, per anar provant de passar l'ofec bascós...

Sí, text llençat a l'aire... I, de sobte, que comença a apagar-se l'ordinador. Ell solet s'ho fa tot. I m'esborra aquell text tan formalet com punyeteresc... No, no hi ha manera d'adobar la desfeta. Quede esmaperdut i cultament garratibat. Fotut de cap a peus després d'una vesprada insolent de treball... Solució? Anar a dormir i deixar que el món faça la seua... Però ans d'enllitar-me, pense en la reconstrucció. Demà de matí abans d'anar-me'n cap a Biar al tall... Però no donarà temps. Doncs res, per cinquena vegada em toca penjar les lentíssimes fotografies i els vídeos, que com deia el pare Galiana, feina feta no porta destorb, i jo tot torbat de son, a la recerca de la imatge perduda...

I ara? Poques ganes tinc de repetir les gràcies i lloances i crítiques que vaig llaurar-me ahir! Així que res, intentaré anar per altre camí per no avorrir-me contant-te la tanta cosa que vaig experimentar en el dit concert. Tota una funció cordial de desagravi quasi ecumènic que, a més de plaure'm, i t'ho dic de primer antuvi, crec que va servir-me personalment per iniciar un procés que sé costerut amb el comú del general de la música d'autor feta en valencià. Un servidor ha quedat enganxat a diferents fórmules de determinats autors, als qui tinc la sort de considerar amics, però m'he apartat de la resta almenys des del temps pretèrit i gojosament superat de l'ska-dolçaina... Aquesta immersió total en novetats i repristinacions m'ha fet gaudir de la possibilitat del retorn a una abundància coral que trobe necessària...

Anem a entrar en farina, del nostre costal tota ella, no cregues...

I només arribar, batejat!, armat com vaig amb la càmera em trobe a part dels protagonistes del tuacte allí possant; i me n'aprofite. Xic, xac... 

Au, a veure si pille lloc vora l'escenari, no per a mi sinó per a sant Paco Muñoz. Sí, ja sé que té reservada plaça en la primera fílera, la dels polits, però igual la cadira li és baixeta... Potser ací al banc de fusta... I així, segur que serà una vesprada més memorable encara... El programa promet una insistència de noms marejadora... Veurem com s'ho organitzen per encabir tant de substantiu seguit...


MENÚ DEL DIA

  • Cor de l’Eliana Jo vinc d’un silenci (Raimon, arranjament coral Nelo Juste)
  • Andreu Valor amb el Cor de l’Eliana Criatura dolcíssima (Joan Fuster / Lluís Llach, arranjament coral Nelo Juste)
  • Horaci Bort Llàgrimes amb tu (Horaci Bort)
  • Trobaversos Tornen i van sense trellat (Carmelina Sànchez Cutillas / Rubén Suárez)
  • Arrop i Tallaetes Havanera del Mareny (Tradicional)
  • Josep Lluís Notari Arròs i tartana (Josep Lluís Notari)
  • David Vid i Enric Casado Tenir-te o no (Joan Fuster / Enric Casado)
  • Lola Bou i Manel Brancal Ens ha arribat la nit (Lola Bou / Lola Bou – Manel Brancal)
  • Doctor Dropo amb Carles Enguix Ser Joan Fuster (Quatre aforismes) (Joan Fuster / Francesc Pedroche)
  • Apologia Amb pluja i amb fred (Apologia), que no poden venir per coses d'aquelles que passen...
  • Owix Natura S.O.S (Ximo Guardiola)
  • Ina Martí i Aitana Ferrer amb Enric Murillo i Clara Dols No sé si m’estimaves (Joan Fuster / Enric Murillo)
  • Paco Muñoz Joan Fuster (Paco Muñoz)
  • Els Ullals Per a mi la nit (Joan Fuster / Raül Adam)
  • El Cantautoret Vestit de nit (Hugo Llopis)
  • Tiko Esteve i Pedro Ponce La boira (Tiko Esteve – Pedro Ponce)
  • Mans de Destral i els Oratges Canviants Deih (Mans de Destral)
  • Malparlat amb Mª Amparo Hurtado, Maribel Crespo i Lola Ledesma La llengua de ma casa (Alfons Daràs – Maribel Crespo / Gradozero)
  • Invers Enlloc (Invers)
  • Wilfrid Energia Humana Els qui ja no estan (Wilfrid Pelló)

Què t'ha paregut, morrut, la retafila d'artistes promesa? No et fan ganes d'haver vingut només per contemplar tant d'art distint, transversal com es complauen de dir ara, atrevidament pocasolta com a combinació de segur èxit...

La primera cosa a constatar de veritat veritable: hi ha molt d'amor en l'ambient...


I jo el compartisc, perquè m'alegre tant i tant de retrobar-me amb gent realment benvolguda que des de bastant molt abans de la pandèmia... Igual com dic als meus alumnes, quan m'avisen que sóc tan vell com els seus pares, que és que no és que jo siga del segle passat sinó que vaig viure el passat mil·leni, tinc també clar que des d'ara això ja és pura anècdota. Des d'ara, contarem el temps dient abans i després de la Covid aquesta dels nostres dolors i canguelis... 

Que no torne a passar massa temps sense que puguem retrobar-nos. No hi ha res que més m'agrade que seure i xarrar i xarrar, per conéixer i aprendre, sense cap voluntat, però, d'arreglar un món que ja de per si ve i es da com a cacau fallat.



Així que res. Una vegada la Moma m'ha recordat que el món és ple de pecadors que ballen gustosos en el propi pecat, me'n vaig a escoltar noves rimes velles. A poar el que puga servir-me per créixer, per reconciliar-me que et deia. Perquè m'aprope amb bona voluntat...



I heus ací que el primer que em trobe és el tòpic de sempre.

"Jo vinc d'un silenci antic i molt llaaaaarg".

Entonat, però, pel Cor de l'Eliana, i amb formes d'aquelles d'elegància senzilla, el típic esdevé més bell. I ja sabem: sempre serà necessari. És una mena de contextualització inicial que marca punt de partença. Jo la disfrute encara més perquè m'és coetània del tot, m'és la infantesa... Em ve al cap en escoltar el cor, aquelles romeries a places de bous i caps de futbol on acudia amb la meua padrina i que em permeteren de ben petot escoltar de primera mà a Fusters i Estellesos i Guarners i Valors i Munyossos i Bonets i Llachs i Raimons i Pins de la Serra i Sifoners i...

Temps era temps quan corríem després en les manifestacions, la meua germana i jo de la maneta, seguits pels grisos... Ja tenim una edat...


I res, escoltarem com sona aquesta inaudita mescla de licors de tant diferent gradació com procedència, molt d'ells, dissortadament, només coneguts vora el tenduret de sa casa amb el regust tan bo com donen. És llei de vida? No, és llei d'autodesconeixença, vessant autoodi evolucionat, reforçat amb l'absència de difusió als mitjans de comunicació que són els qui manen ara i sempre i pels segles. Combatuts com són fins i tot a les televisions i ràdios que diuen que són nostres i només ho són quan dels nostres impostos es tracta... 

I com que la gent aquesta ovidiana són d'allò més formals i bondadosos, fan obra de misericòrdia ensenyant-nos als qui no sabem... Ves a saber si no rebentarà tot. L'encarregat de dur-ho tot pel solc és ni més ni menys que el senyor Jesús Barranco, signe de qualitat assegurada, que quan posa el cabet en la faena, sua de debò. D'ací el tovallot i el nervi que mostra quan encara la llum és forta... Veurem si, en minvar, guanya en fosforescència...


Val a dir que amb l'arredoniment vocal del Valor contestà per antonomàsia, la "Criatura dolcíssima" llaquiana llueix que ni pots deixar d'aplaudir en acabar de cantar el Cor de l'Eliana. Ni pots ni vols...



I una vegada establertes les bases de la recordança simbòlica, anem entrant en matèria. Jo, em distrec amb l'ambercoc del Patriarca aquest, el net de l'amo de l'Hostal aquell de l'Alcúdia Roscana... I ara, em cal fer un aclariment que em permetràs... Per més que fou Paco Muñoz el primer que li digué allò de "sant" al senyor Fuster, i amb el merit de fer-ho a la cara i sense perdre ni un gram d'amistat, a qui primer vaig llegir usar el qualificatiu de sant per redefinir l'ara concelebrat, fou el senyor Lluís ves-a-vore-com-es-diu-ara; la meua admiració pel qual continua indemne malgrat els anys i les volades. Li vaig prendre la fórmula i, des d'aquell llunyà moment, sempre que parle del tio Fuster, el santifique. Això, per dir-te exemple, m'ha suposat persecució i martiri personal. Queda reflectida en acta la voluntat de cert secretari i cert rector d'expulsar-me de la Setmana Santa del meu poble per haver escrit a ca meua "Sant Joan Fuster". Em deia la setmana passada el senyó sant Enric Murillo que quin goig patir procés inquisitorial per la causa fustèrica... El secretari és oblit. El rector..., prepareu-vos, valencianets, que no sé si tindreu prou esquena per aguantar-ne les passades ara que vos el basiliquen... No, no és ignorància sinó atreviment, i molt d'atreviment... Ja veus, en veure el nom amb que els ovidians aquestos han batejat el concert m'ha fet necessari ser-hi present. I més quan part del meu panteó personal de santetes i beatetes n'és partícep... Les veneracions, que no entenen més que de cordialitat. 
Per cert, et diré per acabar la facècia aquesta que el senyor Toni de l'Hostal i jo compartim un vincle (o dos) que mai no endevinaries... Pots creure't que ambdós som devots, de veritat, del beat Ramon Llull? La Fe, que com la casella aquella de la renda, cadascú la diposita allà on li cau...



I en un no-res, fa la seua entrada solemne el patriarca de la cançó valenciana. L'home que segons santa Isabel-Clara Simó era l'únic que podia permetre's viure de cantar en la llengua del poble. Qui més anys porta sostenint carrera pública en la cançó. A mena d'Auelo Colomet (la coloma seua seria la tia Pepa), va avançant a poc i de manera cerimoniosa. Acabaré ficant-lo en un carreró amb impediments fèrrics per a l'avanç i cercant-li mal lloc per seure, però ben bo per situar-hi en un descuit, el seu famós tamboret... 


I des d'ací, ja toca anar presentant imatges dels artistes convidats a la vetlada. Tants que si ens encantem ens toca l'Ave. Que acabarem quan ja han sonat ben sonades les campanades del tancament de muralles, i un servidor que té el cotxe allà ubi thunnus fremit, que tinc por fins i tot de quedar-me a dormir a la Lluna de València... 

Ah, una cosa... Que no he signat les fotos per si les voleu aprofitar per a qualsevol cosa que vos vinga bé. Això sí, parafrasejant el senyó Jesús Barranco, vos pregue que, en cas d'usar-les, les acrediteu a un servidor. Sergi Gómez i Soler, de la família Carrasca de Cocentaina i olé!










Xe, quina parella de dos, aquests...



I ara, una foto, perquè sí, de la senyora Pepa López Polo a qui tant m'estime i que m'estarà llegint.


I tot seguit, foto institucional. Sant Paco observat miopament pel seu amic sant Leviatà, allí a les alçades. De tots els presents, potser només ell en fou amic coetani, per més que el lloat Fuster li parlava de vosté, que Paco rectorejava. Quan a classe he de posar algun cas d'ironia fustèrica perquè vegen els patits alumnes que allò que troben als textos només era una part de la vital hagiografia del personatge, sempre els conte allò del pobre Paco mostrant-li el seu disc per a xiquets i la resposta rebordonyida, positivíssima, això sí, de sant Joan... "No torne a ma casa fins que no en tinga deu com aquest"... Veus, Paco també patí exili Suecà. Però hi tornà. I amb més de deu... Si ens posàrem a cantar cançons d'aquestes que Paco ens conta, un no parar, senyora...



Aquests dos sapastres mereixen no una sinó dos fotografies, per ben parits; per ser com són i fer com fan. I qui diga que no, no té dret al guitarró...




No sé jo el de l'Hostal com no s'alça de la cadira i comença a flotar sobre l'aire, ingràvid, just al mig de la mirada torbada/trobada dels dos superherois...




Entre tu i jo; feia temps que volia esbrinar què era això del projecte d'Owix (per si no ho has pillat, "Ximo" si ho mires del reves i voltejant a tall de campana). Tant dir d'experimentacions i tal, i per fi vaig poder evitar perdre'm en el mapa. Siguen derrocades totes les urbanitzacions i els caps dels polits que les aüssen... I això que al davant hi era el molt no sé quin títol li donen al senyor President de les Corts Valencianes. Les coses, cortesment, a la cara per evitar que les irrealitats dels despatxos me'ls aparten de les veritats veritables i tal...



I arriba el moment de les xicones de Paco, i Paco que s'emociona (i gairebé emoticona) en trobar-se-les a sobre l'escenari... Ina Martí i Aitana Ferrer, amb Clara Dols al cello i sant Enric Murillo sempre al darrere —i tapat per les xicones quan és cosa de fotografiar-lo—, maniobrant amb destresa el timó del teclat... 




Crec que em vaig passar mig sopar agraint el senyó Murillo per la gràcia concedida d'un nou tema basat en el "Criatura dolcíssima" fusterós. D'arguments no me'n faltaren, que tinc més paraules que un advocat d'ofici amb gana, o un canonge de la Seu si vols... A veure, agafar-se a pèl tota la pàgina, i no triar els trossets més simpàtics o simbòlics o recordables, ja és mèrit suficient. Però en superar l'exemple paradigmàtic que tots guardem al cor (parle de la versió del tio Llach) fent-nos tornar a emocionar amb les paraules velles vestides de novelles, això no hi ha gràcies que ho pague. I per mostra, ací tens la botoneria sencera. Passa, per favor, aescoltar el vídeo. Si no t'emociones, et tornarem els diners... 




I tant de rodar les manetes del molí al rellotge de la tarda, arriba l'hora del Senyor Home, així amb majúscules. Què diré de Paco ara que no m'haja ocupat tantes pàgines? Que sempre m'emociona oir-lo. I en aquesta ocasió més encara, perquè sé de totes com era de feliç en veure el planter de tantes persones que volen fer músiques i versos al seu davant... I ell, que segueix fent-les i fent-los, i sap ben bé el pa que es dona, allí sobre el seu tamboret, assegut a tall d'això mateix, patriarca feliç a qui plau el deixar-se estimar... 



Permet-me un segon... Fixa't en la fotografia que ve ara... Els dos angelets protectors que hi ha al fons. Rera Paco però com si foren la representació de la seua consciència tranquil·la i el seu triomf. Ha fet escola, bona escola... I al darrere, darrere, sobre l'escenari, sant Enric Murillo, que sap totes les passades i cadenes de la dansa del Paco i li dona l'aire que mereix. Jo no sé si pot haver amor més gran. És d'admirar.
A la dreta, baix, el famós gaiato del sant.




I em trenque perquè veig trencar-se Paco... No per esperat perd de l'emotivitat de l'amic recordant l'amic. Aquests vesos els escrigué Paco en morir Fuster, i Enric li va donar ja corona laurelial amb la melodia. La bellesa d'allò dit i com és dit, el quan aquest del temps com passa... Tot suma a l'hora horada en què el llagrimal no pot evitar posar-se a ploure un xàfec dels de Corpus...  Però has llegit la lletra, a més d'oir-la?



"De vegades...
Si pausadament a casa
comence alguna cançó,
et recorde, sempre viu,
i escrivint al teu racó.
Sovint...
Quan tinc dubtes del que escric
i tinc l'enginy mig travat,
potser per inèrcia, em dic:
"Ja li ho preguntaré al Joan".
Saps amic...?
A mida que passa el temps
més em pesa al cor el teu semblant
perquè sé, i això és tan trist!
que mai més no et trobaré, Joan".


Altra imatge curiosa, amb el dimoniet que per Gregal treu nas... 

El bonic gest, els bonics gestos, d'Amàlia Garrigós, presentadora de l'acte, amb el seu i nostre Paco sempre són agraïts...

I de nou, altra estampa curiosa... El senyor President té el detall d'aidar Paco en el seu retornar a la vora del riu mare. Que la rierada de músiques i històries arriba ara a la meitat. Pepa agafa el tamboret, i seguirem via... 

Minuts després, Paco m'envia perquè li done de part seua al President eixe paper que sosté: la lletra del seu Joan Fuster. No la té per no oblidar-la; és per si l'emoció el venç saber seguir amb el que tots esperen: escoltar-lo.




Amàlia Garrigós amb el seu amic Paco Muñoz.
Paco Muñoz amb la seua amiga Amàlia Garrigós.


I per fi es produeix l'encontre gloriós dels dos santets. Ves a saber què s'estaran confessant... Paraula de Déus... 



Ei, ja està bé d'escoltets... He, he, he... "Mera" que sou bons!




Riuada he dit, i crescuda...





Tant que em toca plantar-me per aplaudir més encara, perquè l'aplaudiment puga ser audible a nivell d'escenari... M'atrapen els del Cantautoret. Jo vull un concert sencer d'aquests sonadors!



Com que el mateix sant Fuster deia allò que forma part d'una bona educació saber quan s'ha de ser maleducat, igual hauria gojat d'allò més escoltant Malparlat amb la companyia rapera de tres artistasses d'aquelles que no hi ha... Xica, cosa bona el tot plegat que munten... 





De la gent d'Invers... Ai mare, i de Beniopa! Si hagueren dut disc, que no sé si el van dur perquè anava jo boig, els l'hauria comprat perquè fos la banda sonora del meu traguejar camins... Quin ritme!, quin bell estar sobre l'entaulat!, quanta potència!, quina faldeta, que jo en vull una, xe... 



I mentre tots alçàvem els braços per recordar els qui no estan, una persona no ho va fer. Paco, sorneguer com sempre, m'ho va fer notar... Jo, que semblava llençadora de batà, només vaig poder que riure'm de les pensades del sant baró aquest... No se'ns pot deixar solts...

Quin final de festa més delitós. Memorable...



I arriba l'hora dels abraços. Aquest, sé del tot que Paco l'esperava amb emoció...



I no diràs que no hi ha amor en aquesta imatge de Paco amb les xicones...


Perquè ja se sap, i sempre s'ha dit, que els Tres Mosqueters, n'eren quatre...


I acabem, que s'ha fet quina hora amb això de pujar fotos, refer textos i, ara, republicar-ho tot... 

I vull fer-ho amb aquesta imatge que trobe encara més simbòlica... Totes i tots els cantaires i puntaires (que diria aquella cançó que jo sé), es preparen per a la foto oficial i miren al centre. A mi, m'agrada sempre prendre'm les coses de gaidó, no de biaix, per favor... I és així com et trobes mirant-te'ls a tots a tot un President... M'hauria d'anar acostumant a aquestes coses? No, ni de broma. Algun dia em tocarà dir que jo ho vaig veure. I retratar.

Les coses, com són. Transversals que diuen.


Ei. Gràcies mil a la gent del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics valencians per existir.

Quin Corpus m'heu dat...

Jaculatoriem tots, per favor: Vítol i vítol a sant Joan Fuster!!!!! Vítol!!!!!!










(En dotze anys de blogaire, no m'havia passat mai una com aquesta... Ai!).