.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

...

...

dijous, 12 de maig de 2022

Biar: festa!

 


Biar, a dimecres onze de maig de 2022.



Per sort, encara em queda molt per conéixer de les Festes Majors de Biar. Així, cada descobriment és una completa alegria, quan no sorpresa; un aclariment d'altre terme per aclarir que justifica certa cosa que... Tot un entramat de lligasses que mostren com de rica en el simbòlic i en allò històric és... Però el dia és llarg i més llarg que el farem encara. Així que a consell d'alguns alumnes que m'insisteixen, acudisc més matí per, a l'hora de l'Àngelus, observar i aprendre mentre disfrute de valent amb tanta cosa com m'arriba a incitar els sentits, sempre alerta davant allò que més preue: els detalls més menuts que m'arriben veritablement al cor...



Abans que moguen a sonar totes les bandes, el protocol divinal i cívic des del balcó de la Sala per tal d'oficialitzar el retorn veritable de la festa després del temps desesperant aquest que ens ha dut a tindre tanta set per esclatar en celebrar, en viure... Himnes avant, cadascuna de les bandes començant per la que a casa juga, es posen en rogle, com és costum consuetudinari, per interpretar un pasdoble de concert sencer que reprendran ans de marxar carrer avall per fer cercavila d'avís... 

M'acompanye de gent que en sap, de la tradició i de la música, i és tot un goig escoltar, mentre oïm el bo que es treu a les partitures, com em comenten de l'abans i l'ara, de com interpreten, com podria fer-se per guanyar, com falta, com llueix, com... És això el món sencer i la saviesa que cal aprendre, fets rogle...











Dinats, ben dinats, cal apressar-se perquè va fent-se l'hora de l'Entrada i ja estan passant capitans, acompanyants i músics Torreta avall per encetar l'acte més voluminós de tota la festa... Per això, a les cases, als localets, a les seus, tot és afanyar-se a vestir-se ben elegants i llustrosos, com a margallons que diuen, per tal d'això mateix, lluir davant el tantíssim públic que s'agombolarà pels carrers. I en cada tothom, eixa set per tornar a reprendre sendes velles. Perquè és la socialització festiva el millor medicament contra l'apatia vital, siga pandèmica o anímica o vida només...  








Obre la banda de Biar. Apressa, apressa, i ben sonada... La de músics que volen arribar al bon terme de la plaça per poder deixar instrument i bescanviar roba formal per la de cadascuna de les comparses que me'ls il·lusiona... I jo vinga ja a fotografiar, que l'espectacle comença i bona part dels protagonistes em són alumnes o ho han estat... I totes elles i tots ells em són preciosos.



















Que què em sembla la marxa nova de Ferran Campos pels capitans Blanquets; que mira a vore si trobes a tal i li fas foto; que si el ballet és del teu poble... I vols fer les coses bé i no arribes a copsar-ho tot, que hi ha tant... I a la fi, se't passen persones que t'aprecies i tot (com és que no ha eixit, i el tenies davant...). I tot es fa joc mentre un enemic implacable m'ataca i no em fixe... És el sol, que va apretant i no ho note fins que, ai mare, la pell comença a tibar...









Aleshores, no hi ha altra que hidratar-te i provar a protegir-te quan és tard. I per baix vinga a passar tant d'altar festiu d'art efímer i multidisciplinar del tot... I jo, malgrat tot, a seguir jugant...














Ep, i que si s'ha fet tard; hem anat a hora; s'ha fet llarg; quins trencons... Cadascú diu la seua i tothom té raó. Que l'Entrada esperada per tant ja és passat. I va fent-se l'hora d'anar enfilant la costera llarguíssima que ens durà a l'ermita, que cal anar a esperar la "Màredeu", així, en esdrúixol biarut que és com cal... Que ja saps de tants anys com t'he contat que és tal acumulació de moments d'impressió...




I no costa el pujar com pensava, que si m'apures, més ràpid potser que la mateixa Mare de Déu Porigoseta, la del Roser (no sé perquè li dic sempre del Carme quan sé massa que no ho és...) que suplirà l'absència de la de Gràcia en l'ermita, i que sempre accedeix a aquell bellíssim racó de món escopetada...




I desseguida cada comparsa anirà baixant. I la gent amb la que converses i que vas trobant-te tota es somou, i em somoc, als primers arcabussos... Si fa temps que no sents tal estrèpit ditxós... I eixa olor... Eixa olor que et bé passa la pell i s'olora amb el cor, a estrebades de violent batec... I encara el rodella com s'inclina després dels tres passos perquè el capità Blavet dispare... Veus? Detalls de l'antigor que, en reviure'ls després de tant de temps fan més alt l'espectacle i més fondo encara el sentiment de qui se'ls estima; per origen si d'ací ets o per aprenentatge curiós i emotiu, com és el meu cas... 








Va desenvolupant-se l'acte i a poc arriba el moment catàrtic... La foguera s'encén i encara no ha voltejat el campanet de l'espadanya. La Mare de Déu ix i es fa foc a la muntanya... Foc i record de quan adés era més i era tant; tots els anys la mateixa recança... És que hem quedat en no res... I eixe "res", impressiona...







Perquè ací diuen que el foc prega: l'Ave Maria, sí...






Custodiada per infidels figurats, la Mare de Déu dansa el vals "Sarita"... Un dels moments mítics, per màgics que et deia... 






Algú es queixa que no arribarem al temps de la tradició... Jo responc que estem ací per viure, i per espolsar-nos pols que a ningú importen i que ofeguen la vida. Hi ha qui em travessa amb la mirada en la foscor. Jo ho tinc ben clar. Els límits de la bellesa, només la bellesa els marca. I no en té...






I entre converses, gent que veus com plora, i la immensa carcallada que és la gent quan feliç te la veus, la història de la nit arriba a la fi, i cadascú farà d'ella el goig que li plaga... La Mare de Déu, que fa de Bé, és alçada al seu tron i ara toca esperar, amb la porta tancada, que demà vinga el Mal per seguir amb la lluita represa anual que fa de la Festa de Biar tant diferent com infreqüentment excepcional. Meravellosa...