.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

...

...

dimarts, 18 de gener de 2022

L'enèssima llum de Sant Antoni...

 

"El pas del temps farà de nosaltres colors...", que diria l'Ovidi.



Bocairent, a dèsset de gener de 2022. Sant Antoni Abat.

Aquesta vesprada, em preguntava un amic que com havia anat enguany la Llum de Sant Antoni de Bocairent... Anava a dir-li que gelada, però m'ha eixit de la freixura una frase d'aquelles lapidària de les meues que a mi mateix m'ha corglaçat...: "Els actes festius que ja coneixes de memòria, només els vius que per constatar que estàs viu, que has arribat, un any més...". Després, en lloc de dir-li el convenient "ves a vore si serà aquest el darrer...", encara li he soltat que almenys açò ens queda del tant patrimoni festiu com diguem que atresorem, davant tanta lògica suspensió... I m'he quedat tan ample; però roent per dins. Ara em ve l'escalfor que aquesta vesprada de cel clar i Llevant infeliç necessitava, ara? 


El que dona de si un forat ben fet...

I és que eixa era una de les converses necessàries, com han anat votant els masets davant la immediata nova no-festa bocairentina... Millor això que no la conversa que m'ha tocat aguantar entre dos valencianets, quan allí no hi havia ningú encara, sobre menjars que fan aprimar-se... Redell!


Tants anys remirant i encara no havia vist jo, assegut a un revolt sant Pau escrivint,
un lleó a prop? I no serà sant Jeroni bibliletjant?


I és que a mi, bé que ho saps, molt m'agrada acudir el primer i anar-me'n l'últim d'una festa, per prendre'n nota de les sensacions. Per, amagat a qualsevol racó, i entaforant la molta massa humanitat que tinc, escriure... I el solet no tenia prou puixances, que queia irremeiablement. Només esperava que aguantara un poc, més que fos enganxat a la rugosa paret del darrere que és el davant de tan curiosa ermita, per donar-nos el joc dels llums aquests, del miracle anual calculat.



Enguany ha anat tot ben net i ha passat molt més depressa. Des de la fila dels mancos per pillar bona perspectiva i oir-les de tants colors distints, el panorama és encisador. Sobretot quan sí, el sol ha complert la seua funció i ha rebut els aplaudiments del respectable... Els del final solem aplaudir els arquitectes mentre entonem el nostre salm anual "xalalalalà, oh, oh, oh... Un rayo de sol, a mi corasón". Algú ha fet un time-lapse d'aquells..., que ens hem de modernitzar tanta foto i tant de flaix i tant de fotògraf que es para dret i al bell mig a despit dels tants altres... 


Depressa, depressa...


I en adonar-te'n que el sol va dos minuts per davant de l'hora oficial, s'obre la porta (enguany tancada per fi) i la gent com t'ix esperitada, amb presses per tornar a viure...! Jo, que em quedaria dins aquella càpsula del temps que és l'ermitori de bona gana. Com em plau remirar-me les pintures, de nou veient-nos a fit, de nou cansades. D'aquell sant bisbe del fons a la dreta des de l'altar mirant ja ni el rostre queda... 


Hola Francesc de Paula, querubí, Tobies, Rafael, Jesuset, Cristòfol, querubí i Isidre...!,
un any ja, eh?


Que és així com gira el món, i la gent responsable del recinte prou que fa captant diners per a la teulada, que les reparacions sempre cal començar-les des del capdamunt... Algú diu res de subvencions, de la casella no-sé-quina de la renda i que el món, sense remei, se'n va directament a l'ample. Però, xe!, mai no arriba del tot... 


No hi ha res millor que posar-te a cantar els goigs per desestressar-te...


Jo, amb mi, abandone el mundanal perparlar i me'n vaig cap el davant. Hi ha grups d'amigues fent-se fotos davant el santet i el seu porc. No els puc saludar, vaja, i la llum que fuig amb tanta més pressa com no recorde; és l'esgotament, segur... Encara trobe els goigs del sant a sobre el banc. N'agafe un dels taulons i comence a entonar-los... Em miren. I què?, tenen ulls, i jo l'esma d'encara cantar...




Aleshores, per què he vingut?, per comprovar que les meravelles casolanes segueixen en funcionament?

Seria jo si no ho fera, el venir, dic...? 



Heus ací el vertader protagonista del miraclet, el forat de baix...
El veí de darrere s'ha posat un termo solar, xe!




Què em queda, com et deia, de tot allò que em complau i em conforma amb tant de temps pandèmic?

Si no fos per aquestes xicotetes meravelles intimistes.. Perquè t'assegure que malgrat tots els malgrats, aquestes brases em mantenen el caliu. I al pas tan llarg que ens fan anar...