.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

...

...

dissabte, 29 de gener de 2022

Alce un altar d'ànimes en record dels tant cremats agermanats fa cinc-cents anys...

 


La Vall d'Albaida, a dissabte vint-i-nou de gener de 2022.


Don Diego Hurtado de Mendoza y Lemos, Virrei del Regne de València per la gràcia de sa majestat l'emperador en Carles, en aquell moment buscant la corona imperial a través de diners i xantatges a Europa, es fartà del tot. Venia de rendir Ontinyent pel matí, i ara vora cinc-cents agermanats s'havien refugiat a la casa abadia de l'Olleria i havien passat a l'església de santa Maria Magdalena sentint-se segurs... Ordenà acabar ràpidament el setge, tallant curt: "Cremeu l'església".

Hui fa exactament cinc-cents anys d'aquella nova mostra de la barbaritat humana que se'm fa carn pròpia en no ser recompte de llunyanies ni llegenda remirada, no. Estic ben cert que encara que no quede memòria, som gent d'oblit, som gent vençuda, i d'aquella església només quede ja la porta dels Grisons, que maltancaren els homes mascarats que duien torxes, encara alguna part dels meus veïns és òrfena d'aquells pares torrats, fregits, alabardejats, penjats... I que no ho saben.

Vaig impressionar-me massa fa anys —i molts, allà pel 89—, quan vaig conéixer l'episodi tot llegint "L'Olleria, Vila Reial. Aproximació a la seua història" de Germà Ramírez Aledón. Aquella lectura va esperonar-me a buscar i a llegir i a provar d'entendre aquella història dels Agermanats, a la que només crec haver-me apropat literàriament a través d'un conte, ja veus, en què imaginava com acabà el braç del cap agermanat Vicent Peris penjat pels anys d'una gàbia en la paret de l'església de l'Assumpció del poble on em van nàixer... Més fa uns mesos, quan escrivia sobre el miracle de la Mare de Déu de Cocentaina, un capítol més, i ben curiós, d'aquell reguitzell de barbaritats humanals i divines que avalotaren com no hi havia memòria el pati valencià, vaig reparar que era prop l'aniversari d'aquella massacre. Vaig malpensar que, manant qui mana a aquell poble i estant tothom exercint de l'empatia només amb si mateix, caigudes les lligasses culturals a cultureta i deixada a la mà de l'oratge la nau valldalbaidina, la commemoració seria esquifida, banal o subvencionada... No sé si ho he encertat i poc m'importa. Tancat com estic al meu propi campanar per por als tants de virus que ens assetgen i tocant a foc per veure si és que algú respon el meu batallar sense més sort que la dissort, vaig pensar en escriure sobre això que tant em va fer repensar-me el món, sent el mateix el món i aquell paisatge... 

I res, que m'ha eixit una pintura fosca i ardent, que no podia ser d'altra manera parida si no amb aquests tons macabres. I són un vas funerari i un retaule d'ànimes... Així que el títol del poemari serà aquest mateix: "Vas i altar —revoltat— d'ànimetes"; potser perquè entre els agermanats i l'estat intern que ara em crema, no hi ha més diferència que motivació i anyada... I això és el que trobaran els amics que el llegiran. Ja veurem com el publique. Supose que al futur, quan arreplegue altres poemaris d'aquests curts que van tractant aspectes de la Vall on visc i que algun dia rependré, en rependre'm... 

Ahir ja en vaig publicar un, ací en van dos més... 

Que quede memòria d'una tal destrossa humana.