.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

...

...

dimecres, 8 de desembre de 2021

La felicitat? Un pa de cantells, una llonganissa i un vol de campana...

 

Cocentaina, a dimecres 8 de desembre de 2021. Dia de la Puríssima.


Si alguna cosa m'ha ensenyat aquesta vida és que tots serem passat. Potser per això cal aprofitar cada present. Igual això és sentir-nos vius. I el que fem ara mateix, serà futur.


Vídeo de Gabriel Pascual.



- - - - - -

He arribat matí, que és com m'agrada arribar a mi als llocs. No havia vist en ma vida un cel tan lluminós amb tants núvols rogencs, canta a tronada, i com és de bell el matí. Santa Bàrbara de nou, tanta gent com vindrà, i ara aquesta solitud matinenca. No fa fred, s'està molt bé. I quina pau...

Abans, però, encara he passat per casa de Milagro, que m'ha regalat la corriola i la llonganissa. No puc estar-hi més agraït... Les menges més tradicionals, quan són regal, saben més bones... Ella a la feina, de guàrdia a la ràdio, i jo cap amunt al fondo de la costera aquella... M'assec a un banc i comence a fotografiar... Han vingut amb mi les figuretes del meu Betlem que, des de fa tants anys, la Corriola representen als meus muntatges nadalencs. Després de tant de temps de dol, m'ha fet una il·lusió tremenda, més que infantil, el trobar-me'ls arribant allí a sa casa... 




Símbols a banda, hui anava jo per feina... Vinga a fotografiar-ho tot, que m'he tirat tot el matí revisant cada racó de l'ermita, tant per dins com per fora, per tal de captar-ne totes les històries que després em preocuparan a l'hora de reproduir-la en el Betlem... Comence ja mateix, quan acabe certa història bocairentina... Però amb tanta il·lusió com sempre, ara que ja sé que amb el contacte tan directe, i el record immediat que seran les fotografies, m'aclariré... Que tinga sort i que els qui vinguen a fruir del Betlem em diguen que s'hi assembla, que sí...




I ja veus... Amb un pa de cantells i una llonganissa, el tio Sergi està content... Però no, que falta una cosa necessària..., la campana! I que no pare de sonar en el seu dia... Només hi ha una cosa que m'ómpliga de més content que escoltar com revolteja la campaneta de l'espadanya, com ho intenta, com se'n passa de velocitat i només permet una batallada, com bandeja a mig vol... Tot dependrà de la perícia de qui, avall, el que és de veritat important, intenta sonar-la... Hi passa per capella mig poble que ho intenta i ho té a mena de benèfica sort això de fer giravoltar aquest petit bronze (del 1955, que no sé ja qui m'ho ha preguntat hui...). Em plau, quan són xiquets xicotets, l'ajudar-los... I si són majors, i als iaios a qui se'ls atura el rodar... Si puc, m'arromangue i els la faig moure i sempre hi ha algun conegut que fa mofa: tants anys de campaner t'hauran deixat algun record... I tant... Que res no es teu i tot és passatger, he respost hui a algú que s'ha quedat gelat en oir-me... 

Tinc l'esperança que aquest ressó de hui s'escolte igual quan no estarem i seran majors i ben majors els qui ara miren cap amunt i no acaben d'entendre com, però són ells i elles qui fan sonar la màgica campana. Això queda al cor i a la memòria. I això és l'herència, el saber que perviurà eixe so, eixa alegria de hui emparrada en altres somriures, però amb la mateixa alegria...






Del millor del matí, Superman com revolteja...


I encara una sorpresa, que junt el tradicionalíssim sonar del Mal Passet amb les seues sempre ben ponderades dolçaines i tabals, enguany s'estrenava a les alçades corrioleres de l'ermita la Penyeta Blanca, la Muixeranga socarrada... M'ha fet molta gràcia que hi participaren, la seua primera eixida després de la pandèmia que ha estat... I m'ha agradat molt l'aplaudiment que han rebut. Un bon ànim que els desitge també, perquè ens és necessari reprendre els llaços d'allò que fa un moment era esforç per seguir mantenint viu el caliu de la nostra tradició i la mala ventada del virus ha escampat tot apagant la brasa. A reencendre i, amb bona pràctica, a imaginar futurs possibles. Jo mateix recorde mig assolada aquesta ermita, i ara... Quin goig de gent i de verdor i de cançons, quins núvols...






I així com m'agrada, retrobant, saludant, conversant, rient, contant, emocionant-me, és com m'he acabat d'omplir...





















Però ha hagut un moment crític... Quan la nuvolada venia, m'he sentit fred i distant, quina gelor a les cames... Com que el cosí Gabriel se n'anava cap a Alcoi a seguir amb eixa feina que mai no té festius que és la de periodista, he aprofitat i després de dir adéus i adéus, l'he acompanyat fins a l'aparcament. 

Llavors ha sigut quan el cel ha deixat caure tota l'aigua que ha volgut i que, aquesta vegada ja no han estat llàgrimes meues, perquè l'alegria no plou sobre els excursionistes d'aquesta romeria cívica..., l'antiga festa de la "Sucà", la sucada del primer oli... 
I me n'he anat content... La felicitat...





1 comentari:

Paqui Ruiz ha dit...

Preciòs! Gràcies com sempre per acompanyar·nos a la teua casa i per les magnífiques fotografíes i per tot. Salut!