.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA
.

.

.
.
.

....

....
Calendari d'Advent 2021 CAN CARRASCA - Elements Festius Hivernencs. PREM PER ENTRAR-HI A LA COL·LECCIÓ.

diumenge, 21 de novembre de 2021

Maria Ibars cantada per Ina Martí






 La Vall d'Albaida, a dissabte 209 de novembre de 2021. Diada de les nostres lletres.


Hi ha una anècdota —de tantíssimes— que al tio Paco Muñoz li agrada contar. És aquella de quan, de tan jove cantant, va acudir a casa del senyor Lluís Guarner, ja molt major, per tal de mostrar-li la cançó que havia composat a partir d'uns versos dels que havia sabut gràcies al manifesserisme de sant Joan Fuster... La peça no era altra que la gloriosa "Cançó de la Marinera Fidel", ausades món...! Conta Paco, i s'emociona en contar-ho, que amb tanta emoció com rebé el poeta amb aquella sorpresa, no li va agafar un cobriment de cor per poc... Ai... Jo sempre m'havia preguntat com seria això que algun músic gran agafara un dels teus móns petits versaires i en fera una interpretació personal musicada... La primera vegada que em va passar vaig tragar saliva, sorpés fins el moll de l'os pel regal inesperat que és veure't reinterpretat... I ja, quan vaig oir per primera vegada Ina Martí cantant l'homenatge que vaig escriure-li al tio Paco —aquella havanera de muntanya—, vaig esquallar-me del tot i em tremolaren les cames que és cosa de no dir... "Mera"; salvant les distàncies, si m'encante em passa com en aquella ocasió de Lluís Guarner... Quanta bellesa...





Tot això em venia al cap en rebre, per fi, el nou disc d'Ina Martí... Vaig escoltar-ne les prèvies i guarde, fins i tot, alguna maqueta d'aquelles inicials que Enric Murillo va passar-me quan aquesta obra estava encara en bolquers... Ja apuntava alt...! Què li passaria pel cap a la senyora Anna Maria Ibars i Ibars si escoltar puguera el seu "Poemes de Penyamar: a l'ombra del Montgó" (1949) passat per la fertilíssima i assaonada percepció musical d'Enric i cantat tan dolçament per Ina? Què diria? 


Ana María Ibars Ibars


Supose que s'hi sentiria primer orgullosa. No li supose fatuesa; orgullosa de comprovar la musicalitat dels seus pensaments versals... Igual tardaria poc en apreciar la riquesa de la mediterranitat que l'obra atresora; que ol a sal per totes bandes... Aquella idea de la sonoritat mediterral màrica que hem anat constituint i memoritzant a partir de la segona meitat del segle XX casa tan bé amb aquella senzillesa dels versos fondos, aparentment transparents però enduts per una ressaca potent que regolfa quan t'hi submergeixes... 




A mi, sempre em fa gràcia quan, presentant aquelles cançons italianitzants ja classicalitzades que li plau de cantar, Ina ens les defineix com "estàndards mediterranis"... I tant que sí... I si això li sumes la nostra querença pels pals bolerístics rítmics i totes les onades gregals que hem anat sumant en anar succeint-se històries llachianes, Todorakianes, Mercurianes i tantes altres de felicíssimes, t'ix una essència perfectament reconeixible... La del Paco Muñoz més mariner a que tant va ajudar el senyor, els senyors, Murillo, i que ara hereta, que no furta, Ina mateixa... 




M'és curiós també pensar que, ara que tant difícil és trobar res escrit pel món de Maria Ibars, el seu Penyamar i l'aigua que acotxa el Mongó puguen ser coneguts a través d'aquest duo màgic que conformen Ina I Enric. És tot un luxe tal carta de presentació per a les noves generacions; ben lluminosa i nostrada per a uns versos que cal recuperar, com la memòria mateixa de la senyora Ibars. Com també l'obra i el record de tantes altres escriptores del temps fosc de la Postguerra i la Dictadura que no tingueren dret a veu perquè la que usaven no era digna, sent fastuosa des de la senzillesa. Que escrivien amb el cor...




En el text que acompanya el CD, l'amic Sergi Gómez diu aquestes coses:

"S’enamorà Maria Ibars (València, 1892- 1965) de la mar d’adolescent..., l’instant dels volers que, de tan nets, deixen pel propi sempre els colors més feliços de l’albada. I tal com se’l mirava des de Penyamar, als Campussos de Dénia, va saber recordar-lo i pautar-lo pel temps que se’n va en estrofes d’essència salobre, mestra com fou de ben dir enyorances. I la seua veu fou clara entre poètiques callades per força, i no alcançà la coneixença merescuda. És per això que fa goig la voluntat que ha tingut Enric Murillo de reprendre el caminar a la vora d’aquell sentiment. 




Savi de corrents i horitzons com ell és, ha escollit del tan bell aquells mots que l’han enjogassat. Les escumes d’onades escrites ara ens són més que batec: onze cançons de regust italià navegades al vent de ses illes i enxarxades amb tantes tonades d’ací. La veu bella d’Ina Martí, transparent i seductora, ens les encén com fanals a la nit de pesquera. Segur que esdevindran part d’aquella manera nostra d’escoltar-nos la Mediterrània. I d’estimar-la...

Com serà de bonic si no has tingut notícia abans de Maria Ibars, conèixer-la ara a través d’aquest treball primfilat. I si ja en saps dels mots, retrobar-los a l’antull d’una nova mirada —i fervent—, només pot ser sort que agrair...".

No solc coincidir amb el Sergi en moltes de les seues apreciacions, i sempre m'agrada discutir-me'l. Ara, no ho faré... Potser afegiré que dins el corrent recuperatiu femení aquest tant necessari, Maria Ibars precisa de reedicions i comentaris que ens la fixen, i que vagen més enllà de l'homenatge puntual o folclòric. Enric i Ina treballen des d'eixe esforç dignificador i bé que ho demostren amb l'espectacle de veus femenines que van acreixent a cada actuació. A qui li corresponga, correspon l'esforç també de no quedar-se només en manisetes lapidàries, cal escampar des de la saviesa reconeixedora aquests versos capaços de capturar la imatge somniada, idíl·lica d'un temps que no ho fou gens, i en què la mar fou refugi de tants somiadors i somiadores que ens el fan simbòlic d'un tant inabastable.

Un servidor, agraït del tot per la feina inesgotable d'aquest duet inquiet tan fèrtil, vos deixa oint el "Bolero de la mar", destinat a esdevindre clàssic indiscutit; 



la "Barqueta menuda" que tan encertadament arriba exemplificar les virtuts d'aquest gènere marinístic munyossià, per definir-lo d'alguna manera...,




i, sobre tot, "L'encesa", un poema senzillissim que m'encisa abisalment, la descripció del costum pescador lluminós i nocturn com un collaret de llums que navega al coll de la mar nocturna, ai... Per cert, que el darrer "Tendror" inclou el conegut diàleg entre la deixeble Ina i el mestre Paco, tancant tot cercle i arredonint allò tan redó que aporta el disc en inoblidable homenatge de gratitud... 




Que tinga sort la publicació. Ja en tinc fam d'altra...