.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

...

...

dijous, 25 de novembre de 2021

I el Betlem del Tio Sergi Carrasca de 2021-22 serà...



 La Vall d'Albaida, a dijous vint-i-cinc de novembre de 2021. Les Caterinetes.



Com ja m'és tradició, el dia de les Caterinetes i tardet, tardet, procedisc a presentar-te el "de què anirà" enguany el Betlem del Tio Sergi Carrasca corresponent al Solstici d'Hivern de 2021 i al Nadal que ens durà al 2022. 

Dic que no ha hagut discussió en la tria del tema a tractar enguany, però també et dic que no ha estat la primera opció. Després de dos anys pandèmics en què he recurrit (deu ser Miracle de la "Mareta"...) a amagar-me en el paradís perdut que m'és Cocentaina, volia eixir del cercle tot trencant l'ou, i tot apuntava que anava a reflectir al meu Betlem un indret més proper al lloc que habite i també estimat: l'ermita del Sant Crist de Bocairent... No debades acabem de presentar Juanjo Alcaide i jo el nostre fotollibre-poemari sobre el poble, el "Bocaiphon", i m'abellia... Però en poques setmanes, han canviat les tornes pel que fa a l'ànim de l'encarar les coses, i molt. M'ha esglaiat, en veritat, que algú pogués atribuir a la història de la capil·laritat cultural valenciana aquesta que ostenta encara la vila dels Cardadors que fera jo tal Betlem... A veure, el Betlem em naix, el disfrute amb més sentits dels que tinc quan el cree, quan el visc, quan el compartisc. Ha d'habitar ma casa, paraula major, durant l'hivern que tant m'estime, fent-me tota la companyia possible... I no vull remesclar-lo amb cap tipus de postureig en què no crec ni puc permetre'm creure, i més després d'haver-ne tastat els resultats de l'experiència aquesta... No, no!, vull seguir sent fidel a un mi mateix que, ara en els moments difícils d'excés de treball, del tots demanant, del parar l'altra galta i esperar-les vindre, de tanta foscúria, el Betlem el camí m'enllumena. La decisió ha estat presa quan les paraules de pau en la terra pels homes de bona voluntat que pronuncià el màxim mandatari del poble en la presentació del nostre llibre —i que van sonar-me a retret barrocament padaurat—, ens les va xafigar ni una setmana després, i encara més, d'haver-les dites. La decepció ha estat tan fonda que pense que l'estimat espai de bellesa que és el Sant Crist no mereix cap recremor una vegada passe a ser part del meu bagatge treballós. No serà doncs enguany que me'l faré Betlem; veurem en quin demà li toca. Demane disculpes als amics que se m'havien alegrat en dir-los que igual..., i és per ells que em justifique.

Aleshores, com a necessitat de llum, he anat buscant-me.., i el retruc ha estat tan immediat que no ha calgut per a res recercar, no. Serà una ermita, una altra, i serà un homenatge a una de les festetes més senzilles i reboniques que conec. La que em du cada matí del dia de la Puríssima a l'ermita socarrada de Santa Bàrbara a menjar el pa de cantells, la Corriola que es diu, amb la llonganissa roja, sí. L'antiga festa de la Sucà del primer oli... La represente cada any des que faig Betlem en les dues figuretes de la mare i el fill que pugen la Costera Fonda (l'any passat baixaven del Castell, què curiós) amb la cistelleta amb el pa i la llonganissa ditxosa... 

Per què no representar de nou una festa, com quan vaig fer el carrer de Sant Roc de Biar sencer per donar les gràcies a la gràcia del Rei Pàixero? En aquesta ocasió una festa prehivernenca que m'aprofitarà per lligassar el Betlem amb el Calendari d'Advent que prepare i s'encetarà diumenge vinent. Que tot roda, com la Corriola... 

Val que serà de nou Cocentaina, però no he escrit i publicat enguany el poemari "Alé i trast. Vint-i-set sonets a Cocentaina" també? Doncs tancarem ací la trilogia betlemística socarrada. Ja voràs l'alegria que té Milagro la Ministra (Carrasca) quan es veja el dalt de sa casa que tant s'estima... I l'alegria meua també de fer sense embuts ni embats, pel plaer de fer... A més, alguna història bonica havia de succeir el més esplèndid dels Betlems que he fet, el de l'any passat amb l'impressionant Castell... 



Doncs bé, heus ací el logotip obligat... La tradició diu que has de fer voltejar la campaneta quan puges al porxo de l'ermita, i dur el pa de cantells i la llonganissa... Doncs jo he fet això mateix, del companatge i el pa una campana al mig vol, molt infantil, com desfermant l'alegria; amb un fons de cel blau que matina i les teules del campanaret de cadireta a tall de corona terral... I des de diumenge mateix, a començar el treball en fer que Tirisit comence el seu vol amb el Globus de Milà per ma casa... L'any passat no aconseguí arribar a la llunya pels pèls, el pobret... Ho aconseguirà enguany?

Ma casa, com cada any, la tindreu oberta per veure-ho. I no vos preocupeu..., uns carquinyolets, unes mantecades, torronets, no en faltaran. I tampoc l'herbero.