.


.

Portadeta

Portadeta

.

.
.
.

...

...

dilluns, 1 de novembre de 2021

Fira amb sol, sona a alegria...


Cocentaina, a diumenge trenta-u d'octubre de 2021.


Diràs el què voldràs, que bé pots dir-ho, però jo, a la Fira, hui, havent venut dos exemplars de "Bocaiphon", dos, i repartit cinc exemplars d'"Alé i trast" a gent que sé que volia tindre el meu poemari socarrat, em trobe feliçment firer... Una constant meua que ha eixit a conversa diverses vegades durant tot el dia. Què no oblidaré el fàstic absolut de burocràtica feina que ara m'esgota en tants sentits excepte en el que hi hauria de fer-ho i em pose firer? Moltes vegades ho he pensat..., deixa'm que trobe un producte en què puga creure i em veuries passejar-me el país oferint-lo en les tantes fires, firetes, mercats i raboseries variades que puguen passar... Mal va el món, ha dit també una de les veus al·locutària del discurs, quan un funcionari de carrera que ha estimat la seua feina vol fiar-ho tot a aquesta vida nòmada i cansada. I li responc, pitjor va, pitjor del què pugues pensar...




I no és cap romanticisme passat dels meus, no. Ho veig futur plausible. Només cal que m'hi pose a la recerca...

Ha eixit el sol i la Fira, després d'una nit de pluja intensa, a banda de més neta, pareix més endormiscada, que és mare quina hora i ací està tot per obrir. Com si amb el canvi d'hora li costara més encara esperear-se i posar-se a caminar... Queden ja lluny les gambes dels polítics i la seua indecència, que encara ens revenen, en rot sobretot, de tant en tant a la conversa. Veig i constate que no soc l'únic, ni molt menys que tal cosa pensa; que seguim nomenant-ho els uns i els altres en trobar-nos i intercanviar informació com un dels càncers de la nostra societat immediata... No, no és que els polítics no siguen necessaris, però nosaltres no som contingents tampoc i no se'ns pot reballar com va fent-se costum. El problema real és la baixesa de mires social. La mediocràcia ha pres els llocs de poder a mena d'hamaca on gronxar l'interés personal per sobre de qualsevol col·lectivitat que no deixe dividends fresquets en el pot del bot, i encara procura capar a qui podria fer, si no corrompre-me'l... 

Dues converses ràpides em deixen estorat amb el tema: l'una la d'un periodista amic dels que sempre estan a punt i que assevera la casa de barrets putescos polítics que és el successor, a voluntat, del Canal Nou que en l'infern està, i ens comenta amb noms que coneixem com es venen pel plat de llenties d'habitud i tanta altra meravella que rebenta l'ànim d'aquell que pensar puga que anem a millor com a societat... La segona la d'una ex-política que m'agafa i em diu que tinc raó, que justament per això ella va deixer eixa droga...

Emboguem... 


Vaig comentant entre els firaires. Poca gent però molta més que no pensaven a certes hores. Esponjament interessantíssim. Retria de parades ben pensada..., xe, li solte jo a un que quasi em pega, que això ho han fet polítics...  Desinformació absoluta —ve desseguida la catarata d'improperis—; tractament animal dels irresponsables de medalleta plàstica al pit i carpeteta en mà... I per a què seguir, que s'agra el dia... De vegades, com fa la meua "família", és millor no saber per a no patir. Jo, en canvi, dic que vull ser coneixedor de totes les veritats per després tindre dret a dir la meua i a fer la que em convinga: "ojos que no ven, caguerada que xafes", però no, en eixe aspecte, Cocentaina, enguany, sembla més neta...


Hui no hi ha ja tants periodistes fent el gilipolles, i sembla que la gent també va més neta. Mira passejant i passejant com mira, sense massa entrebancs més que algunes airades que regolfen estructures cobridores-protectores una vegada la Fira s'ha alçat, i algun punt de solanada pròpia del canvi climàtic que ens ve, i ja arrapa. També es comenta, i més del que caldria, perquè cou, l'actitud de milhomes de les forces metralladores de l'Estat d'ahir. Feia falta tal demostració de tonteria, per dir-ho curt i suau? Tothom em marca que no, però em dona igual el que escolte; en eixe cas, jo sempre clar ho tinc: podrà sempre més la ploma que un mal cetme...



Com si no tinguérem prou amb el garrotada cantarem quan la vida és deliciosa... Ai els garrots...

En estar parlant amb el llater, m'arriba un amic i marxem els dos a fer la nostra ruta firera pelicomencocentàinca, que nosaltres ja sabem el pas de passèigpelim i no estem per a balls nous. Cal esmorzar i veges tu on pillarem un bar d'aforament decent i tal... Girem cantó i trobem una xarcuteria d'aquelles senzilles de tota la vida que oferta entrepans. Dos de pernil i dues cerveses... Quanta amabilitat, de veres... No hi ha res que m'agrade com, en Fira, comprar en els establiments de sempre del poble... És com si el trencament aquest històric del monopoli econòmic que suposava el certamen no anara amb mi en girar-se les tornes tantes vegades... Reprenem camí, seiem sobre pedra marmòria, i ens fotem els oliosos entrepans amb pa d'ahir. Ja estem feliços ja podem seguir després de comentar el nacionalcatolicisme que puja en contemplar-nos el moniment al centenari de la marededeu i tal...



Mentre esperem al Pla de Palau que arribe la família de l'amic, jo me n'entre a saludar a Milagrín, que hi ha confiança 501 anys com portem d'amistat, i això que encara no li he signat el llibre. Hem passat per la quadra dels bandolers però tenen tancat encara, que sembla que han esmorzat en el bar més lent del món... Ja passarem després... I jo compre la rosa de Jericó perquè la muller de l'amic tinga prompte el bon part que desitgem, i li dic de les oracions que cal fer i tal... Un filòleg ha de saber des de consagrar missa a capar un gat, deia un enemic íntim...  I en això que estem que arriben, amb el nebodet tan eixerit i simpàtic que la pandèmia m'ha vetat de conéixer abans... Què cal fer? Anar a comprar un garrot, faltaria més... I el xicon que no fa dos pams, te'l veus com si tota la vida n'hagués dut, de bastó i quina gràcia a seguir. Que com roda la vida que dic, que segueix tot rodant amb bastons de la Fira quan li vens, a la vida que he dit, i al redós aquest de món que, i com és de bell, ens toca viure... Com és de bonica Cocentaina i com ens cau!, caminarem, i aplaudirà, quina dolçor, quan li cantem la Mariola... Rotllets d'anís del forn del carrer del Forn del poble de les tautologies, i tirem cap a la bruixa del Tren dels Anglesos... 



Firaran juguets i, el segon farà oblit del primer... Si hi ha gent ja passat el migdia...




Que si les parades estigueren tan aïna com els anys propassats, diríem Fira plena a cormull que ni passar no es podria... Com som!


La gent mascarada que té gana de món i d'eixir i de vore, no sé si de comprar ni firar...



I anem fent, i amb cada "hola" un "adéu" salpassem... I retrobem menys del que pensàvem, i fem més camí que no suposàvem... Queda poc ja per veure quan viure és intens. Bona Fira tenim quan seiem i veiem com, passant, la seua ànima és gent que segueix arribant i passeja amb delit, ben espai, al solet escalfós de la fi d'un octubre eixut que t'acaba de ploure...



I ací estem perquè hem vingut. Que la Fira ens ha cridat per resoldre qüestions d'un ahir qüestionable i oferir-nos pactes de bonior, esmussades tonades i veuades que no. Resolem fer les paus i provar de seguir estimant-nos segur. És ella, concloem, la que em crida i no jo qui per ací em deixe caure. Jo la necessite més que no ella a mi, però bé que se'm riu quan em troba feliç, com ahui que m'és festa i no dol... I ella em mira i em riu, emboçada com va...



I això que no és Tots Sant, no ni encara... 

Tota dolçaina que es faça a Cocentaina bé que haurà de sonar...