La meua primera carabassa... porquina!

 

La Vall d'Albaida, a dimecres vint-i-set d'octubre de 2021.

"Carabassa m'han donat, jo l'he presa per meló.

Més val menjar carabassa que casar-se amb un pendó".

Cançoneta tradicional mariolenca.

Ei, no, ni m'he tornat boig ni he renunciat als meus valors personals, res més faltaria... Només m'ha pegat per fer un fanalet tradicional, com els tants que he fet per l'estiu amb síndries, melons de tot l'any i d'or i amb pimentons fins i tot (bajoques per a tants de vosaltres...). Que aquesta vegada he seguit el model Jalouínic nord-americà..., no sé, jo volia més el Jack O'lantern irlandés, però bo, per a tal efecte millor una creïlla... Ho provaré aquests dies... Fins el dia d'Ànimes, dimarts que ve dos de novembre que tinc temps...

M'explique, la meua primera carabassa i com estava de dura, la dona... Res, que havia pensat en arreglar l'aparador totsantànic de Photofinish de manera senzilla però lluïda... I aprofitant aquella columna tan rebonica que té Juanjo Alcaide (que m'ho consenteix tot, el pobre...), sí, aquella sobre la qual va abocar-se el dimoni que tinc retratat a casa meua, exacte... Doncs "mera", unes teles per ací, unes teranyines per allà, fotos de monstres infantiloides, alguna de les meues palmatòries de ferro, una làmpada vella de l'Ikea i una calavera que no sé jo sí... I ja tens el bodegó fet, més natura morta que altra cosa...

Però primer calia fer la carabassa...

I res, un dia d'aquests, després de corregir exàmens i carabassar a aquelles i aquells que no fan res, que em vaig posar a tallar i buidar i en vint minuts que me la vaig arreglar...

Si ho estava, de dura, xe!, que el braç em dolia en el moment d'encendre el ciret de l'endins d'aquella carn vegetal untosa i odorant... 

I res, que de nou està muntat l'aparador de Photofinish. Com que Juanjo està empescat, i enxarxat, en la cosa aquella que organitza aquest pont dels fotògrafs valencians a Bocairent, ell mirava i em deixava anar a la meua... A la fi, els llums de l'aparador estaran en marxa totes les vesprades, especialment els dies trenta-u i u, per si algú vulguera apropar-se i usar l'aparador a tall de "photocall", pren altre anglicisme d'aquells... 

Jo, vaig fent, insistisc. Trobe que més que no combatre el Jàlouin, cal usar-lo al nostre favor tot fent dansar els nostres monstres propis, que eixirem guanyant si no remem en contra i n'aprofitem la inèrcia mundial d'aquesta tradició de l'imperi. I no serà perquè no tenim monstres pròpis... Els editors de llibres i materials de "por" poc estrictes i/o malintencionats, els autors profitosos que perboquen el què se'ls ocorre tot malmetent o capgirant la tradició i afegint a la llista esperits benèfics que no tenen res de monstruós... Si en tenim de llepasses...

Però clar, Juanjo ha de menjar, així que toca farol de carabassa? Doncs que entre cap a casa i veurà el truc que li faig per tracte, que passe... Si això pot ajudar-lo una mica a fer d'aquell racó de carrer un joc divertit, un espectacle...

I allí que quedarà la carabassa, que anirà assecant-se primer, i podrint-se després, fins a ser això mateix,

tota una deixalla simbòlica d'allò que va ser i no és, una ganyota del temps del Samuín cèltic que hem reinterpretat de tantes maneres diverses que..., ai, com m'agradaria saber les que encara vindran... 

I mirarà el carrer que la mira. Rient...

Au, passa't per ca Juanjo i fes-te la foto...