.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA
.

.

.
.
.

.

.

diumenge, 10 d’octubre de 2021

"Jaume Primer, Jaume Primer"... Un podcast, un senyor escriptor i un jo ben perdut...


 


La Vall d'Albaida, a diumenge 10 d'octubre de 2021.


Bon dia tingues.

Ahir, l'amic Juanfran Ferrándiz, escriptor mundialment conegut per les meravelles que crea; és a dir, home de fets més que no, i ja és, de paraules, va enviar-me un podcast... No vaig poder passar-te'l perquè no estava el meu forn per a coques, no... Hui que la cosa sembla anar per camí més recte i menys real, sí que he tingut forces per ratllar per ací un poc, i vull compartir-te'l, el podcast. 

Juanfran ha creat i dirigit i presentat durant anys el programa "Una nit al Castell", a Ràdio Cocentaina (la veu del Comtat). I durant el tant temps aquell, va voler comptar amb un servidor per tal que diguera la seua en el món aquest de la tradició més que no del misteri, per més que tantes vegades s'enrosquen fins a fer-se indestriables. Ara que ja no existeix aquell programa, o sí, perquè amb les enginyeries informàtiques aplicades a la comunicació tot és possible, l'home va més ocupat que mai amb les vendes del seu darrer bestseller, "El judici de l'aigua" i les tantes traduccions que van fent-li en aquest món babèl·lic... Però així i tot té ara una intervenció en no-sé-quin programa d'una ràdio... I em perdonaràs però darrerament no entenc res del què se'm parla i com que jo no sóc ni d'ones ni de senyals, no puc donar-te fe més que d'errades personals. Així que res, et passe aquest podcast noudoctumbrenc... 


https://www.ivoox.com/t1x3-terra-llegendaria-jaume-i-i-el-audios-mp3_rf_76580693_1.html

I sí, apareix un servidor pel mig. Perquè si Juanfran em demana coses, jo ben content de facilitar-li-les, per més que pel tot plegat, mai no les tinga a punt jo a l'hora... I de què se m'ha ocorregut parlar? En què es basa la meua intervenció? Tu parlant de valències noudoctumbristes? Doncs mira, va a ser que sí... I parle d'un fet que han desenvolupat gents que en saben molt més que no jo i que han escrit llibrots interessants on s'esplaien sobre la importància simbòlica de Jaume I pels valencians... Jo només tenia 3 minuts per contar, i he tirat més d'anecdotari costumista per establir categoria... Però tal i com em va anar la cosa de la preparació, bé veig que hi tindria per a un llibret propi... El dia que em decidisca a escriure com Déu mana...

Per cert, ací tens el text. Gràcies a ell he aprés a enviar gravatoris pel Whatsapp. Sempre és moment d'aprendre...


 

Jaume Primer, Jaume Primer...

Ai Jaume I, quina vida la seua i quanta llegenda ens arriba d’ella; el pobre home ni podria suposar que, tants anys després, se li dedicarà tant d’interés, que fins i tot dins el món festiu el tenim representat en molts dels nostres Gegants, en representacions teatrals i en cançonetes. Hi ha una que em sorprèn: la dedicada a Napoleó que tenia cent soldats i que burlava l’emperador, algun mestre benintencionat canvià el francés pel nostre Jaume I sense mirar la burla, i clar... Bo; tanta atenció és lògica en tractar-se del rei fundador del nostre espai vital actual. El que no és tan normal és que no ens sonen a nivell general els noms dels seus descendents. Potser per eixa mateixa desconeixença, i per la representativitat creadora que ostenta el Conqueridor, se li atribuisquen tantes llegendes... La més famosa de totes és, sense dubte, aquella que conten que succeí a Alboraia quan una xica se li apropà amb un líquid blanc i refrescant i ell li respongué en tastar-la “Xe, açò és or, xata!” i ja tens batejat el nostre refresc per excel·lència. I d’aquesta un bon grapat, com la que es conta a Ontinyent de quan arribà a un lloc en alt i proclamà “Xe, quina bona vista hi ha des d’ací”, i pren casa Bonavista, partida Bonavista, col·legi Bonavista... Fins i tot se li atribueixen frases reals que són pròpies dels seus successors, com la del seu net Jaume II el Just que en arribar a la Vall d’Alfàndec diuen que digué allò de “Vall digna per a un monestir de la vostra religió”, i Valldigna es quedà.

També és ben coneguda la rondalla que justificava la presència de l’amorsigol, del rat penat, en l’escut de València en referència a un animal d’aquells que durant el setge del futur cap-i-casal revolava al voltant de la tenda reial i acabà colpejant un tambor per avisar els cristians d’un atac sorpresa dels musulmans... O la de la potada que pegà el cavall del rei quan els soldats que hi havia al Puig de Santa Maria passaven set i una font n’eixí del colp. Pren “Muntanyeta de la Patà”. O quan estava el rei a l’estret de les Aigües de Bellús volent atacar Xàtiva, posà el seu braç sobre una penya i digué “Més fàcil serà pendre jo eixa ciutat que foradar esta penya..”, i bon forat que hi feu!

A un servidor, sempre m’han atret les seues llegendes marianes, les de les Marededeus trobades que relacionen el seu origen amb el monarca i les seues paraules o accions. Dos de les més conegudes són les de la Mare de Déu del Do, d’Alfafar, i la de Gràcia de Gorga.

A Alfafar, diu la tradició que Jaume I veié com set estrelles davallaven a un lloc determinat i en excavar trobaren una campana i, a sota, una pila baptismal de pedra que cobria una imatge mariana. El rei digué “Oh, gran do”, i ja tens batejada la Mare de Déu del Do. I és que són prou les imatges trobades en aquella època per baix de campanes que, diuen, que s’escoltava batallar baix terra! Sant Pere Nolasc, per exemple, trobà la primera patrona valenciana, la Mare de Déu del Puig, ben a prop de la Muntanyeta de la Patà que hem dit... I està la troballa de Gorga. El mateix cas, unes estrelles i una marededéu trobada sota una campana vora el riu de Seta, justet en la ratlla de partició de termes. Gorga i Penàguila. A qui li correspon la Mare de Déu de Gràcia aleshores? Jaume I li la donà a Penàguila i cedí la campana a Gorga. Però la Mare de Déu no estigué gens d’acord amb el monarca i tornà per dos vegades —altre clàssic—, al racó on l’havien trobada. El rei canvià d’idea i Gorga tingué patrona.

I acabem amb els termes, municipals, que també... Hi ha diversos pobles, i no direm noms per no ofendre, dels que xarren que, quan hi arribà Jaume I, els preguntà si volien terme o vergonya... Tots contestaren que per suposat, volien terme, terme! Això solen contar-ho encara, i entre rialles, als poblets que tenen menys bancals que no els veïns...