.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA
.

.

.
.
.

.

.

diumenge, 3 d’octubre de 2021

Cant de l'Horta a muntanya...

 

Bocairent, a dissabte dos d'octubre de 2021.


Convocatòria festiva a Bocairent. Jo al primer crit, ací que em plante; i no perquè m'agrade especialment el cant d'estil de l'Horta valenciana, que també, sinó perquè amb tant poca cosa com sóc i tinc la sort de tractar com amics a algunes de les seues més altes figures. I a una d'elles és que m'abellia saludar, en retrobar-la. A ella i a d'altres persones que m'estime i que vaig anar topetant... Pujar a Bocairent és entrar sempre en un món dual, el de l'amistat per un costat i el de l'ois indisimulat que provoque en determinades persones que, justament, seran les que després demanaran... El pecat, però, sempre estarà en qui així mal tracta. Jo em quede sempre amb la bellesa de la broma, de la bona vista, la millor conversa puntual, i de la senzillesa de l'estima que és respecte.




Doncs bé, i ací que estem que ja ho hem dit i què farem. Treure la càmera i començar a prendre nota. 

"Dia del cant valencià d'estil 2021" que són dos dies, un a províncies i altre a la capital. Comence fort tirant jo les cartes... Em trobe molt satisfet en comentar la meua estranyesa amb distintes persones en comprovar que no sóc jo només qui té la poc rara percepció dels perills que entranya això de la Capitalitat Cultural Valenciana. Vinc dient-ho des de fa temps que aquest muntatge de plàstic no em sembla bon blat i res, que vaig trobant-ne proves a poc que vaja xafant. 

Escolte sobre els favors pagats i el cert negociat, però això no m'espanta ni em preocupa. Oig també de la rara projecció de certes persones i certes parts de la "cultura popular" i no d'altres, i com que això ja és costum de gavines, roserats i compromisaris, em trobe fet a l'ostracisme de tants. Em fa gràcia atendre els qui em diuen que açò és una invasió orquestrada de les formes cap-i-casaleres cap a la perifèria, que mai no serà al contrari si no és per omplir la desfilada folclòrica aquella fallera i tal... No et rigues, Sergi, que mira que la Diputació va pagant falles per tot arreu per a vore si exporta el sistema... No, no, que és perquè s'hi recupere econòmicament el món faller... He, he, sí, i per això estan fent a Castelló fogueres alacantines i entrades morocristianes, no?, que només tiren cap a casa i cap a certes butxaques i bancs de vots... 

I jo, que tot ho escolte perquè deixe que tot m'arriba, calle i no dic la meua. Si les importacions als pobles són com aquest dia del cant valencià d'estil, benvingudes siguen perquè les podré disfrutar ben a prop de casa. De la resta no me'n preocupe. És el que sempre s'ha fet i ha passat sempre; i ni jo vaig a poder canviar cap món ni m'interessa fer-ho. Jo, a la meua vellea ja vera, vull això mateix, fruir... Però entenc també la recremor de la gent de muntanya, la meua gent, amb la fi de la pandèmia i el començament de la represa. Les Falles de setembre han fet molt de mal en la moral dels de per ací, i més quan a través de terra, mar i A Punt, s'ha volgut insistir en exemplaritats que no ho eren, ja ni disimulant l'evidentíssim interés ideològic, paral·lel a l'econòmic; tots dos parcials del tot i, en alguns aspectes, realment insultants. I més venint de qui, teòricament, ens havia de salvar de la barbaritat valenciana...

Però deixe a la gent parlar, que jo vull fer fotos a qui canta tot enamorant-me del què diuen i el com ho diuen...






I en això, mel de ca Telm! Quina retria més bonica de veus de totes edats i tipus. Per a aprendre'n a gust d'aquest gènere que sí, a Bocairent es coneix perquè sempre hi han tingut connexions, però que en cert és cosa d'Horta i no ha pogut-sabut-volgut passat d'on comença el secà... Però espera!, que eixa percepció és més fruit de les meues ignoràncies, moltes, i prejudicis, tants... Em conta qui en sap que això és més cosa de l'ara que no de l'abans tan normal, on el tràfec de costums era el corrent i ausades que hi havia relació, cants compartits i fins i tot figures insignes nostrades... Sí, assentisc agraït, que m'agrada l'aprendre per enderrocar posicions en què m'acuse d'estar enrocat; quin mal va fer la incomunicació a partir de la guerra de prompte farà un segle, i la fixació de l'actual costumari que ha provocat les fronteres mentals que ara ens nuguen... Si actes tan bells com aquests ens dugueren una germanor construïda del més compartir fent-ne'n més sense entendre l'ací ni l'allà, açò teu i açò meu. Potser tot ve de veure tan minoritzat el meu, ja m'entens, i més subvencionat i en promoció el més teu... I tampoc, que ja saps que, a la fi, cap dels dos, o de l'u que al fons som, rep com cal, i mal viu...





Una tria de gents que segueix el concepte de voler el cant viu i actual, que denuncie com ha fet sempre tot fugint de la folclorització matadora, que escanya els perquès en convertir tota aquesta realitat en peça de museu lluïdora i gens molesta... Però que, sense voler, segueix caient en allò "folk" quan els temes que regolfa quan pretén enganxar amb el públic són, justetament, els del tòpic del poble que visiten...






..., en aquest sentit, sabíem que no evitarien la pedra, la manta, l'herbero i tota rima acabada en l'-ent de Bocairent per lloar qualsevol aspecte que el públic pogués aplaudir... Però ja veus!, a eixe joc avorridot va eixir-li el tir pel darrere quan va aparéixer el veritable enginy dels magnifics versadors presents al poble, Salvador López i Mariangels Marqueño. I va ser per fer categoria de l'anècdota i denunciar la quantitat estrafolàriament excessiva de merdes de gat que ens tocà esquivar al parc de la Cantereria de mala memòria per a un servidor... El dia aquell de la poesia valldalbaidina vaig acabar amb cortisones per les picadures a les cames revingudes d'aquell indret, tan bell però tan deixat... I això és just: cants de lloança al polític d'altura que tant treballa i els acull en el pica-pica posterior postpandèmic, però també canya de la bona perquè allò no és turístic, no, ni tampoc higiènic, ni decent..., però cacen rates!, van cantar..., i tots tan contents, camí de la següent parada. Vinga, que moguen els dolçainers i anem anant...








Si aquest és el cant que es proposa, el de la vivacitat, el de la falsa o vera rivalitat, el del mestratge en el domini de la gola i pulmons, siga benvingut tot l'estil que calga, i tant! Que eixa casa és la seua i la nostra!






I així va passant la vesprada i pujant la gelor a mesura que tanta veu més ens escalfa... Que ací a la muntanya fa fresca a l'octubre. Més els valia saber als del pla de vora mar que sant Vicent Ferrer ja va dir allò de no morir-se de fred a Bocairent si no tens una bona moladeta, o una rebequeta, que també val... Veus com són necessaris els intercanvis perquè ens coneixem tots bé, fins i tot en el físic...? A la fi, serà el vent del carrer del Batle qui faça "Comunitat"... Més que no, segur, que qualsevol direcció general de culturtura tratradionalista i afers assemblants de la Genialitat Valentina, o com es diga la institució. Que el presentador de l'acte tampoc no sabé dir-ho i els cobra, i li ho prenguéreu a gràcia.
Què es nota molt que no puc empassar-me les oficialitats interessades despòtiques i il·lustrades?






Altra cosa que m'alegra és la quantitat de públic present. Que aquest trosset de món cultural propi interesse a tanta gent que ja no el té com a immediat, m'anima a mi, ja veus... I és que tenim fam, i molta, de que tornen massa coses, i són moltes les coses que ens hauran de tornar...





I res, que entre unes i altres que se'ns ha fet l'Ave, i això que molts dels cantants cantarien a Sant Josep de Xàtiva aquesta nit en ser ja matinada. No sé com s'ho fan però ho sospite. Hi té molt a veure, de segur, la seua voluntat. Que algú va xarrar-me que després de tant, encara hauria cantat més... He, he, he... De por, en veritat. Insuperables.






Algú va preguntar-me si això del cant, per aquestes contrades, tenia molt de recorregut... I jo que me'n puge a les branques desseguida que ix la possibilitats, vaig fer la mona en posar-me a contar sobre el corralet que més a prop tinc; que supose que és el que qualsevol fa quan coincideix amb gent del mateix redòs..., que si a l'Ontinyent ciutat dormitori de si mateix, temps era temps, es cantava en les Salvetes pentecostals de la Puríssima, i que hauria pagat el que em queda per tal de veure com els senyors regidors de l'Ajuntament competien en la Sala mateixa per veure qui cantava cobles noves i millors i més artístiques i, això sí, devotes, quan hi arribava el torn consistorial en l'Asguinaldo purissimer. Quina joia vam perdre, redell, que per cantar, ja ni gojos cantem...!





Teresa Segarra canta a la Cantereria de Bocairent tot convidant a que entre en el joc Toni Violí.
I quin paisatge de fons?











I Toni Violí que respon amb una actuació memorable...





I res, que entre unes i altres, va sent hora de tornar al redòs que ara et deia... Ja veurem quina és la propera festeta que ens crida a la vida, i quina serà la nova pensada que s'espolsa Bocairent dins la seua capil·laritat... Com vaig dir de fa poc a un algú, si en aquesta comarca res es mou, ve dels Otos, Salems, Bocairents, Agullents, Quatretondes...

Trobe que hui he fet uns descobriments vocals impressionants... I com va millorant el Xavi de Bétera, redell...!, veritat Tereseta?