.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA
.

.

.
.
.

....

....

diumenge, 24 d’octubre de 2021

Aquest missatge s'ha enviat des del meu "Bocaiphon"...

 

foto d'Abel Sanchis



La Vall d'Albaida, a diumenge vint-i-quatre d'octubre de 2021.


En acabar anit la presentació del nou poemari, "Bocaiphon", un dels assistents va vindre a fer-me un comentari:

_ Ei, Sergi... Més que la presentació del llibre, m'ha semblat més un homenatge a Juanjo Alcaide...

_ Sí?, no em digues? —li responc sorneguer...—, i què t'ha semblat l'homenatge?

_ Ui, com si a més de una valorització de la persona i l'obra, hi hagués molt de desgreuge; mira les paraules finals de l'alcalde...

_ Val...; però és un homenatge merescut? 

_ I tant que sí!, tu que eres tan exagerat en parlar d'allò que t'agrada, i t'has quedat curt amb l'exposició. Quina meravella de fotos! Quina forma més elegant de mostrar el cos humà! Tenia raó el president dels fotògrafs valencians quan deia que només hi ha un angle exacte per treure una imatge i és el de Juanjo... 

Vaig somriure. Objectiu acomplert. Que jo haja escrit dèneu poemes per a un llibre no importa, no m'importa. El que veritablement volia jo és que eixe llibre es veiera com és que és, una obra d'estima de Juan José Alcaide Garcia al poble on treballa i del qual menja. On ha estat PUTEJAT de maneres que vergonya et faria d'oir..., i ell que se l'estima més encara. Jo, els dèneu poemes els faig desseguida perquè ja saps que la poesia m'omple tant les butxaques que va caient-me en caminar. I potser és per això que ja no camine; per això i per la falta de camí... Ara mateix he publicat també vint-i-set sonets a Cocentaina que ni a la família han interessat i ni regalant-los els vol la gent... No em preocupa. Jo havia d'escriure'm precís i, ara, em calia respondre amb agraïment a Juanjo quan em va demanar que col·laborara amb ell en aquest tan rar projecte... I ja no només perquè gràcies a ell i als poquius que com ell són i m'envolten és que jo visc ara mateix, que si em nodrisc d'alguna cosa és del seu ART. M'alimenta, em sadolla... Quina sort la que tinc amb contemplar-los, llegir-los, oir-los a través del producte de la seua imaginació, que sempre se'm presenta com espurna de la seua saviesa.

Amb Juanjo, a més, tinc un amic sensat. És l'única persona que en mig de les marors, especialment quan la meua exparella va plantar-me aquelles cruels banyes transoceàniques, ha estat cada dia del món preguntant si em sent bé... Ni la família que no em queda...! Per això, tants poemes, que és l'únic que sé fer, i més que en puguen fer falta... 

_ I no entenc com s'ha emocionat tant Carmen Doménech, xe. El regalet que li ha fet Juanjo l'ha feta plorar...

Potser perquè no coneixes bé el primer dels meus Reis d'Orient, Carmen (junt a Vicent Ramon Pascual i el mateix Juanjo Alcaide, el negre de negre, per suposat... Quina tríada...). Carmen és una persona molt, molt, molt especial; un pou de bonhomia i de coneixements, però, per desgràcia és massa com jo, d'hipersensible dic... A diferència meua, ella treballa, ella s'esforça pels altres, a la recerca de la justícia social que la injusta societat nega al nostre proïsme, i fins a estrems estremidors del tot... A cada bufetada de la vida, ella que s'alça més encara i, gran com és, vulgues o no, segueix avant per tots, per tu si cal... Jo me l'admire i me l'estime; i anit vaig ser ben feliç de veure-la feliç..., i, abans, de veure-me-la neguitosa mentre preparàvem coses sense preparar-les. Poc preparem; tot ix així...

_ I tu? En la teua línia...

I tant; veia la meua germana comentar amb el meu nebot cadascuna de les meues paraules... Sí, sembla que no sàpia jo conjugar oracions sense doble sentit, sense atac... Si soc el dur i esquerp en la paraula com Carmen va dir de la meua poesia —que va soltar definicions de la mateixa sorprenents pel mi emissor, epitafials, concretes, veritables— potser és pel grau màxim d'autodefensa que em suposen.

Vaig arribar a ahir malalt, molt malalt. Aquestes setmanes m'estan fent morir. La salut empitjora, perd la vista i el sobreesforç per alenar, l'alé que em talla. Malvisc en un ofici que m'odia i que em té esgotat les quaranta-huit hores del cada dia, jo que no vull viure per treballar..., si és que pot dir-se-li treballar a fer el buròcrata funcionarial que l'amo polític vol, sense més recurs que la teua força de voluntat, i en lloc on és evident que no et volen. I encara, la malaltia d'un bon amic m'ha tingut amb els pèls de l'ànima erissats aquests dies; i el no haver dormit gens, però gens, per fer com sempre: respondre amb una bona obra aquells que em demanen col·laboració per a despús-ahir, i sense voler, segur, van apagant-te... Isabel diu que em mataré algun dia d'aquest entre alguna de les corbes del meu poemari "L'Adern"; jo responc que ja no m'importaria. Qui ja no té res a perdre...

I mentre deia meravelles de Juanjo i de l'obra de Juanjo, vaig fixar-me que no duia res escrit, i que això en mi és impossible. Que veritablement no m'havia preparat el què dir per falta de temps i de l'esma necessària. I vaig veure que els comentaris que intuïa de la meua germana eren certs. I que no volia jo estar allí.

No soc jo de presentacions. Crec que dels meus llibres n'he presentat..., un? Sí, el que vaig fer amb Antonio Ariño i xim pum... No, i el del Sexenni de Morella i el de les Festes d'Hivern d'Ibi i ja està... I quan em toca parlar, bé que parle, sí, però... Allí mateix, a la Sala Joan de Joanes, tan plena com ahir, vaig presentar fa anys "La meua terra" de Paco mateix... Quins records. Ja tan records com ho és la presentació del "Bocaiphon" d'anit... Saber que és el primer acte al que acudia un amic en dos anys i per raons de salut va emocionar-me... I va emocionar-me trobar-me el meu nebot amb la meua germana i el meu cunyat; i el cosins Jaume i Estíbaliz amb els meus nebodets... Vaig fixar-me molt en Abel, tan preciós com va pujant... Què opinarà en el fons en trobar-se a un son tio, a qui no havia escoltat mai parlar en públic, i a qui oïa al·lucinat com anava perbocant sense tallar-se? Acostumat a la pompa del postureig social que envolta aquestes confitures culturals a què està acostumat, igual li va semblar que era jo, érem nosaltres, com massa d'anar per casa. És el que tenen els poetes d'espardenya als que m'adscric, per més que el meu llenguatge poemarial siga per qui no es deixa endur per apunts ni telecincos... I vaig pensar que potser amb tant de nebot hi ha futur..., que fins i tot vingué Ferran, que no ha nascut encara i que ja pot fer-ho en qualsevol moment... Au, més gent al món...! La que faça falta; almenys, si encara estem per ací, sabrem que el que caldrà serà pujar-los amb els ulls prou oberts perquè no ens els enredren...

Estic molt, molt agraït a les amigues i amics, i als companys especialment, que varen apropar-se ahir a Bocairent; que varen adquirir el llibre; que valen voler dir-nos de les seues impressions, voler fer-se foto, voler signatures, jo que no ho esperava... Moltes gràcies. Però jo no hauria d'haver estat allí. 

Se'm trencà l'ànim.

Les precioses paraules amb que l'alcalde de Bocairent tancà l'acte, lluïdes i molt definitòries —i com m'agraden a mi, sense doblecs ni pilositats linguals, directes i, per tant, punyeteres per qui sabia que quan parlava estava dient—, van ferir-me profundament. Ei, que no tota ferida és dolenta...Volien ser animoses, però a mi em van omplir de desconhort. Jo, que no sé encara què vull ser de major, si intuïsc alguna cosa és que no vull ser consciència de res ni de ningú, ni donar lliçons de vida quan no sé viure la meua. Per això li estic tan agraït, perquè potser la seua veritat, tan ben dita, fou l'espentó que necessitava per decidir-me. Cal que emprenga ja, i per via ràpida, la fugida cap una vida que encara em toca definir i decidir, però que no pot ser aquesta, que açò no és vida... Mira per on si aquest "Bocaiphon" que no m'és obra menor perquè no és meua, fora la que més influència tinga en eixe mi dubtos de viure. Em retire. Sí. Que estic cansat. 

Enllestiré encara serrells. Ara vindrà un treball preciós de Juanjo i de Carmen, justament; després, voldria arrodonir i publicar —si trobara qui me'l publique, que jo no puc— el meu llibre de contes... Però crec que em toca començar a construir un altre jo. Vaig saber-ho en trobar la mirada de la germana de Juanjo, que va vindre a propòsit des de Madrid, el que podria jugar jo a ser... El Sergi "prolífic" que denunciava aquests dies l'única publicació que ha volgut fer-se ressò de tot açò, ja està cansat de ser-ho a canvi del no-res absolut que em corca l'ànim; perquè aquest camí mon esperit no alimenta. He de pensar de baixar la persiana d'una paradeta que, si ha de ser per a alguna cosa o bé tindre un sentit ho serà pel meu goig, per a la meua voluntat, pel plaer —va dir el vell assegut a la Taverna del Mar—... I crec saber ja el què vull, i rimarà, mes no és escriure.

1 comentari:

Unknown ha dit...

No escriure sería trair l´humanitat. Qui te eixe do que tu tens no es lliure, te l´obligació de fomenta lo, aixo si, fer ho a un ritme que et permeta viure amb goig