.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA
.

.

.
.
.

.

.

divendres, 8 d’octubre de 2021

A la primera festa represa a casa: el Remei d'Albaida...





La Vall d'Albaida, a divendres huit d'octubre de 2021.



Després de tot, encara estem vius, i malgrat els malgrats possibles, després dels entropessons, cal posar-se de nou a caminar. I pobre de qui no ho faça, que es quedarà aturat i farà tràngol de la pròpia existència.




Després d'un parèntesi massa llarg, he pogut retrobar el caliu de la gent que estime, i em cal dir també la indiferència protocol·lària d'un passat que no se n'acaba d'anar i l'insult directe de qui trellat no en té més que per a passar el dia. Cor fort i avant, que l'esplendidesa de la gent que m'estime i que emmiralla eixe estimar és tan potent que ni tant sols el rebentó polvorístic del final del meravellós castell final del dia pot apropar-se... A la fi, quan ja has perdut tanta cosa, el què importa és l'estima...



I és justament per eixe respecte que estimes; per eixe no demanar a canvi més que retrobar-se després d'un temps que tant dolós ens ha sigut. Justament per sumar més llunyanies a les tantes com ens acoren... 



Però aquest renàixer a la vida festiva, a la festa que ha de ser-nos la vida, em pilla tort i desganós. Massa atabalament a una feina que ja no és ella. Massa poca empatia en la mirada de qui amb tu es creua i amaga sa ganyora rera la mascareta... De quantes coses ens estan protegint les mascaretes, de quants gestos lletjos, de quantes ganyotes... Perquè el món no n'ha eixit millor i ja et dic que es fa terrible alçar el cap i mirar amb ulls crítics el panorama. Tot això ho pense mentre em mire de nou i de tant aprop els Gegants, assagen al darrere els Cavallets i els portadors dels Nanos conversen en un racó, vora l'arc de la plaça... 


Potser siga el seu joc carregat de tendreses passades les que em fan esperar les futures, ja que ni tant sols són un alleugeriment de l'ahui per l'atribolat que se'ls mira, enamorat del seu ésser profund que és històric. Una càrrega continuada de tendreses que arribes a pensar-les insondables...



Ho tinc clar: cor fort, cap valent i a empomar-les totes. Algun dia aprendré el què em conten l'Alcalde i l'Alcaldesa gegantets, que per una t'ha d'entrar el món, i en entendre'l i atendre que mai no el podràs canviar, que el que fuig ja no torna i que millor que esperes beure de la nova aigua que vindrà que està neta mentre per l'altra orella va eixint allò que ni t'ha d'importar... La vida, realment, no té remei. Per això cal que siga joc. I que l'entendrim amb l'estima... 


I per això mateix, perquè són tantes les sensacions precioses que de la represa em venen, les converses no fugisseres ni quedabenístiques, els perquès que se'm descobreixen meravelles a cada trama del cobertor vital del què és Festa, preferisc callar i quedar-me-les per mi i pels meus, que ja les saben; i si no, les sospiten... 




Deixaré, però, un reguitzell content d'imatges que he anat prenent mentre aprenia. Les imatges no solen ofendre; és com qui escriu música que només esperarà aplaudiment. La lletra fereix; sempre fereix si aporta idea, si suggereix, si encara conta. I de veritat; ara mateix caldria que explicara aquesta festa tan abassegadora, completa, immensa que és la processó de la Mare de Déu d'Albaida, especialment per aquelles i aquells amics i amigues que no han tingut la sort que tinc d'estimar-la des de la coneixença profunda... Però només diré que sent la més curta, tallada i organitzada d'aquella manera, ha estat una sort tindre-la en la mirada i en l'erissament de la pell... Veus com l'adjectivació pot doldre?, tant com les veritats; vinguen d'on vinguen.






Només diré un agraïment fort... A una tia de la qual no diré el nom, perquè m'és immaculat, que tenint-me al costat, va bramar amb el cor, que no amb la veu, unes jaculatòries que em van fer perdre el cap en la intensitat de la fortíssima expressió cordial, tot aclarint-me que també hi ha bellesa en la fe. Jo que pensava que els empleats i encarregats locals de la multinacional del ram se l'havien esmorzada...







I si tens en veritat interés en què et conte les meues impressions puntuals i que conversem tot baixant del general al particular i tal, fes-m'ho saber...





Hem tornat a la taula parada... No hem errat els passos i les decisions preses han sigut les que convenien. En ser que calga, tornarem a escriure. Sense recança.