.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA
.

.

.
.
.

.

.

dijous, 2 de setembre de 2021

Un article agostenc sobre com veig això de reprendre la "Festa"...

 



La Vall d'Albaida, a dos de setembre de 2021.

Ahir mateix, en seure a la Sala de Professors de nou, una companya amb la que porte un bon roll festiu, i  amargadeta com està perquè sent villenera no dirà enguany tampoc allò de "dia cuatro que fuera", que es queda sense desfilar, vaja, em pregunta com veig la cosa. Li sóc sincer, mal. I pitjor quan, amb la represa aquesta a trompades, només s'observen que incongruències inexplicades, prioritzacions econòmiques i les declaracions de facto dels nous "béns d'interés polític".

Li dic que li passaré un articlet que vaig escriure aquest agost pel "Periòdic d'Ontinyent", on, de tant en tantíssim, encara em deixen treure alguna història..., i gràcies, perquè després, de segur que els cau la bronca dels qui em segueixen a torxa i corbella... Com que em demanaren un text lleuger, estival i poc fondo, vagarege molt i no vaig directe al moll de l'os... I com li'l passe a ella, te'l passe a tu. I com que no es llig bé, te l'escric ací baix...

Ai...!, si arribe a saber de l'animalada político-comunicativa-aemètica d'aquests rars dies de falles...!



"La Festa de la postpandèmia; què serà, serà...?

Sergi Gómez i Soler

 

Temps fa ja, quan un servidor redactava un llibre sobre una festa que només s’hi celebra de sis en sis anys, el llavors alcalde de la ciutat em comentava que, en acabar el cicle, es notava com un dol en l’esperit veïnal, un trencament comunal... Vaig poder-ne experimentar la seua forma més bàsica en trobar-me gent major plorant, des de la raó, que ja no tornarien a viure-la, ai! Per molt de temps, aquest exemple m’ha sigut el més arrimat a la comprensió del fenomen festiu com un vertader marcador de vides. Una multiplicitat de sentiments personals apresos de la comunitat a què pertanyem i que ens afloren tot aprofitant un seguit d’estructures formals heretades que capgiren per uns dies tots els nostres àmbits i percepcions culturals. I ja veus, canviant-nos, ens fa ser nosaltres mateixos junt els qui com nosaltres són...

He tastat sovint eixe sentiment de derrota en acabar moltes celebracions, però, en el cas que et conte, és tan gran el fet de la distància temporal que marca el cicle —eixa arquitectura tan efímera que entenem com eternal—, que l’allunya de tot postureig o consentiment... Com acabaran aquells pocs que celebren la festa pròpia cada catorze anys?

Amb la recent pandèmia, he desaprés aquesta consideració. És dur per a la moral social que suma totes les nostres moraliues personals això de l’espera, però és molt pitjor la incertesa... Si tens un calendari festiu extrem, bé que t’adaptes, i la mateixa inèrcia et durà a marcar fites de creació i símbols que et conduiran al pròxim cicle; un nou entrenar per a la propera olimpíada, si prefereixes una altra metàfora... Però amb el ritme curt anual més comú, i sobretot quan tot ell es troba sistematitzat a base de successions de càrrecs efectius i simbòlics, de creació d’espectacles i d’establiment de negocis que els facilite o millore, que se’t tanquen les portes de la seguretat continuativa pot arribar a formular una crisi fonda. I dins la suposada catàstrofe, potser el pitjor siga eixos llimbs eteris que es creen del no-saber, d’ignorar quan podrem ressituar-nos de nou per poder calibrar tant les esperances com la represa de treballs.

Potser és per això que en la primera suspensió anual de cada festa, hem arribat a abraçar-nos a la necessitat del record, i hem fet alguna cosa, qualsevol acció que cabera dins de la legalitat vigent, per commemorar la commemoració inexistent al carrer sent que el simbòlic de la data sí que era present, perquè ens era certa; i la deixàvem passar de llarg? Tot mostrava una voluntat de reivindicació que situava el fet Festa, de manera més conscient que mai, en el seu merescut lloc. És amb ella que marquem el calendari propi i comú que ens du de la celebració puntual familiar als magnes esdeveniments socials a què acostumem per la nostra rodalia. Se’ns ha fet evident que el trànsit de les estacions, els rituals de pas entre edats i estats i la convivència humana mateixa, ens cal celebrar-los perquè ens són un motiu més tant per viure com per sentir-nos vius. I potser per això, hi ha qui s’ha pres el braç sense que li hagueren donat el dit i ha acabat fotut i assenyalat; i em ve al cap aquella mare que es vestí amb les robes de la seua comparsa en el moment que hauria estat l’Entrada morocristiana del seu poble, se’n baixà a “desfilar” amb les dos filletes i acabà pagant tres bones multes... O aquelles dues famílies que per contradir l’ordre governativa, es ficaren les vestes de les seues confraries per voltar la rotonda de davant de ca seua..., i acabaren rebutjades per les pròpies entitats, amerades pel mantra oficialista del “tot anirà bé” i “n’eixirem millors”! I encara em venen tants exemples d’intents d’aprofitament polític d’eixa necessitat comunal i que sovint acabaren d’aquella manera en ser entelèquia: eixint-los la palmera per la culata. Perquè alto!, que qui s’ha pres el tema amb interés perquè s’hi jugava les garrofes, bé que ha arribat a establir sistemes creatius efectius que, en ben fruitar, de segur que seguiran en actiu amb la futura “normalitat”. Mira’t sinó els resultats de la Fira virtual de Cocentaina...

Quan em pregunten com vindrà la cosa en el futur, sospire pensant en el segon any de “no-festes”... Ja no hem “celebrat”, ni de lluny, amb la mateixa intensitat (tret de casos ben puntuals, com el de l’Angelet de la Corda d’Alfarrasí, que ausades món...). Potser caldria afinar: deixem la banda institucional; no hem celebrat popularment amb la mateixa efervescència. És com si l’evident falsedat d’aquells mantres ens hagués dut a allò que canten els rectors al teatret d’ «El retaule del flautista», i que es repeteix a la «Llegenda» de Banyeres de Mariola... “Resignació, conformitat. Tingueu paciència i serenitat...!”. Altre miratge aparent: s’ha obert la mà a l’organització d’actes mínims per dos motius. El primer, com que la cultura és segura, provem de salvar-la de la roïna total. I, després, perquè a veure qui ens segueix mantenint tancats! I així, s’ha experimentat en paral·lel al procés d’experimentació de millores que, igual com va, torna a dur-nos l’enèsima variant i el consegüent rastre d’anul·lacions d’il·lusions i d’esforços. Des d’aquesta perspectiva dual, pressuposar res és ben agosarat; i més quan a mesura que el temps passa se’ns fan evidents les tantes incongruències que el sistema propugna i el falsament moralista repartiment de culpes, que són debades però bé com taquen, és a l’ordre del dia.

Què vindrà? Que no farem festa fins que l’autoritat —incompetent o no— considere que no hi ha perill social, sabedora també que bona medalla obtindrà qui la restricció alçarà... Llavors, tot fa pensar la nostra gana per fer Festa ens durà a un esclat vivencial de tres parells..., i que açò serà una nova Xauxa, uns segons “anys vint”... De ben segur que l’esclafit anirà a tandes, per festes, i que les més estructurades podran assumir-ne el joc..., sempre que les empreses que les possibiliten puguen rehabilitar-se després de tanta pèrdua com han tingut i dels poquíssims i laberíntics ajuts que han rebut...

Jo, m’olore que després de la plausible gran explosió festiva podrà arribar una presa de consciència de les tantes crisis com arrossegarem que faça que, en poc temps, l’ànim decaiga. I la meua por es dirigeix sobretot, i des d’un principi, a aquelles festes menudes que ja duien mala ròssega organitzativa. Em consta que alguna d’aquestes ha agraït i tot la suspensió, perquè ha ajornat els seus problemes, i qui sap si la tranquil·litat, si la calma social... Sempre a l’espera dels temps millors; que vindran, però ves a saber com tarden  i en què ens han convertit. De moment, ja no ens val, ja ho veus, allò de l’ «a l’any que ve més i millor». Però com no mantindre l’esperança?".