.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA
.

.

.
.
.

.

.

dimarts, 21 de setembre de 2021

Ballen Gegants, al·leluia... A Tortosa, Ciutat Gegantera.

 



La Vall d'Albaida, a dimarts vint-i-u de setembre de 2021. Sant Mateu.


Permet-me que comence pel final, perquè fou el més sucós pel que fa al sentiment... Després de dos anys tancadet casa-feina, feina-casa —bé com ho has pogut comprovar ací al blog on, de festa, festa, ni un gra de forment—, i malalt greu d'inanició festiva com ja estava, me n'assabente que a Tortosa s'atreveixen a fer la 33a Ciutat Gegantera de Catalunya i ja faig tard... Quins tres dies m'he tirat al poble on va nàixer el meu iaio el Sabater de la Vila i que tant m'atreu com m'apassiona... A casa que m'hi trobe sempre que puc passejar-me-la, perquè té alguna cosa que no sabria dir-te quina és, però que em té feliçment enxarxat. Què pot haver-hi alguna manera millor de trencar el dejú supraquaresmal aquest pandèmic que plantar-te en la major festa gegantera de l'any i en tan bell racó de món??? Ai mare quin goig...


Heus ací els amfitrions tortosins... Rubí, Rufo, Nabil, Zoraida, Caxixa, Bonjuhà, Mariana Curto i Cristòfor Despuig. Com són de bonics...



Doncs bé, això que et deia del final... Quan més esgotats i assolanats podíem estar a aquella estesa de cadires gens metre-vint centimètriques, que l'hora era ja avançada i la paraula retard ja s'usava amb superlatiu absolut... Va i ens apareixen en "cercavila tècnica", tots els gegants que havíem vist plantar en aquell parc que és un bé de Fortuna... Uns per la dreta, altres per l'esquerra i passant per davant l'escenari, i vinga a sonar les seues músiques, i vinga rodar, i vinga, vinga...!!! "Mera"; que vaig posar-me a plorar de bona veritat, tan emocionat com vaig sentir-me, tan ple i agraït de poder seguir gaudint com el xiquet que sóc i que, ja veus quina casualitat, celebra d'aquesta manera, la millor imaginable, el seu aniversari. Ausades el regal! I vinga Gegants, Gegantons, Capgrossos, i tothom content amb tanta xalera... Al meu costat, algunes xiquetes, sobre la cadira, aplaudien i saltaven, cantant i ballant..., també ho feien per mi, que no abastia a fotografiar ni enregistrar tot el què m'envoltava. Altra vegada començava a girar el meu món, i ja espere que no s'ature...



Si ja saps que soc així, no t'ha d'extranyar que les emocions m'hagen arribat a mullar tant endins com la primera de les tronades de dissabte; sort que la segona va pillar-me dins la Catedral, al·lucinat pels soterranis i les sales que mai no havia vist encara, quan la visita només donava pas a temple i clastra. I  encuriosit també, a veure si acabava trobant el bastó de sant Vicent Ferrer que sempre m'havien dit que per allí guardaven. I sí... En la vesprada mateixa aquella, durant el concert de la Banda Municipal de Tortosa, van haver moments, quan el públic del meu voltant —xarrador de mena i en aquell dialecte que, ja veus que tot és bo i és ample, tant em deleix escoltar—, es posava a entonar la lletra de les jotetes comarcanes... Xe, els pèls de punta i jo, que me les conec també, pellgallinaci del tot... Una dona capblanqueta que tenia jo a l'esquerra, és que seguia el ritme amb les palmes i tot...!, que si s'alça i comença a fer les passades, jo l'acompanye en veritat, i no en esperit com les xiquetes aquelles que tant felices eren mirant-se entrar, tant com jo, tant formosos Gegants...

Altres emocions les porte més endins, molt més endins. Com quan passege sol per la Tortosa ploguda i me la trobe, sort, més neta que en els altres abans... I flipe amb la plaça aquella de la façana de la Catedral, i amb el pàrquing ultramodern que s'han espolsat davant la casa on va nàixer el iaio Leopoldo... I entre unes coses i altres, la visita al mercat, el passeig pausat que pretén aspirar amb tots els sentits possibles l'essència del meu Ebre que vull que m'acompanye enganxat al meu mi durant mesos... I és que res no és casualitat, que tot em comença amb l'únic protocol que bé suporte, tan allunyat com estic de la gent del vosté primer però el primer soc jo, dels de pantaló llarg i camisa blanca, ja m'entens... El ball de l'Àliga. Paraula major, que sent jo tant simbòlic... Ufff... Aborronat... Desseguida em du a aquell darrer aplec que vaig participar, a Ontinyent, dins l'organització... Són tantes les sensacions derretidores que guarde d'aquells moments... I entre elles, està l'Àliga de Tortosa i l'amabilitat absoluta dels seus portadors... Anys com duia jo demant el retorn de l'Àguila Bova ontinyentina, que la primera que hi desfilara al meu poble fora la de Tortosa, ai... I a més, que com que van saber de la meua ascendència tortosina, més accidental ferroviària que altra cosa, també cal dir-ho perquè no s'hi enfaden a Cocentaina (he, he, he...), em regalaren una bandera de la Ciutat, que guarde com a tresor, i una gorra i un mocador contra el transvassament, que allà i ací defenia la Terra! Ací? I allí, contra tota Barbaritat Valenciana, collons!



Què et diria més que no foren alegries? Tantes que foren suficients per a tapar els torts observats, sobretot pel que fa a unes "llibertats" comunals que a ulls d'un acollonit per la pandèmia m'arribaren a semblar "llibertinatge". De ben segur que, a casa nostra, hem estat i som més restrictius, des de l'oficialitat i des de l'autodefensa. I no parle de l'organització, que en aquest cas fou bona...




 I no seguisc perquè amb les maneres d'allí, ací serien plausibles falles, moros i cristians i la Tomatina si vols, per dir cosa apretada; i això m'agra el matí segur.... Que no estic tampoc per a aquestes coses quan he vist de nou remoure el terra el ball dels Gegants, he retrobat figures ben estimades, he pogut saludar, conversar i fer bona cosa de broma amb gent gegantera a la que m'estime i, sobretot, no és que m'haja pogut trobar, que tampoc, però sí que he observat camins a través dels quals paga la pena voler seguir caminant.

Bé, Tortosa ja és la trenta-tresena Ciutat Gegantera; i que ho sàpia disfrutar per damunt de protocols i músiques i danses d'avorriment superior... Que la fal·lera necessita de gràcia, d'uns bons passos de jota...




Vinga a ballaaaaaaar....!!!!



Preciosos...




I mentres balla, reclama...




Dames i cavallers...




Amb tant de protocol...




QuecauQuecauQuecau....




Et trobes bé? Què necessitaràs cap cosa?




Vinga, que lluïsca com toca...













És hora de fer nonaaaa.... "A la taula i al llit, al primer crit!".







Peuet a peuet van ballant els xiquets...




Si el treball dansa amb la cultura, fortuna segura...




A veure..., els Gegants, que no es moguen tant que no eixiran en la foto...




El monument lapidari que han inaugurat per recordarla Capitalitat Gegantera tortosina...









Només heu estat que ombres, i ja és hora de prendre corporeitat festiva...




Purs jocs florals, que si pàtria, si fe, si amor...





Dolça mirada la de l'alegria





"En un cau de conills, el que fan els pares fan els fills", 
fins i tot deixar-se bigot...





"La Lluna, la pruna, vestida de dol...".




Sembla que vaja a dir un poema romàntic...




Això que els Gegants s'enduen els xuclons dels nens que ja s'han fet grans
cada dia està més i més estés, tu!




El cartipàs del senyor Jujol.





"Bé li va a aquell que s'assembla als seus pares"
(o "Bon nas, bon compàs").




"El colom roda la torre, 
roda i no pot entrar..."






Música és vida! Algun dubte?






Autoretrat sobre escut...





Ai!, ja era hora de retrobar-nos...





Que som nans pujats als muscles de Gegants...




La Primavera d'Estiu en començant la Primavera d'Hivern... I tot és Primavera...!




Xe, jo també faig xapes!





Què podeu fer-nos una foto?








El Pau Bonales, geganter de pro, sempre fent amics...




Gent...





Si jo pose els calçots...





...tu poses la salsa!





Més que senyorívola, clàssica, però que sembla de l'antiga Grècia i tot...





Xocorroc, xocorroc...




Allò que es diu elegants, elegants...












Ja t'ha pillat la rabosa guineu...!





Com de bonic és el més clàssic...




"Mocador de randa, jupetí de papeeeeer..."












Quin goig trobar-te homenatges a persones reals, i senzilles...
"Ai! Pepeta Paisana
mans d'aigua i de saó;
dies de llum ben blava,
baix la parra, en la mirada
d'aquells ulls plens de raó.
 
Quan la veu tinc trencada,
ara que ja no estàs,
de sol a sol no parlo
i la veu a punta d'alba
les gràcies te pot cantar.
Pepeta, on estàs? què m'has de curar,
que lo mal de gola no em deixa parlar;
potser una oració, frígola potser...
què m'haig de posar? veigues què haig de fer!
 
Va posar les mans, calentes de fang.
"aquí no tens res per a patir tant,
i, com a remei, quasi no et cal res:
calla tot un dia i no xarres més".







Tan alts senyors ben abillats...





Impressionant el mantó de la balladora d'Ulldecona...




Sant Jordi d'Alfama..., amb el seu drac, van xino xano...