.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"No sou Cosme, sou Abdó!/ I Senén no és Damià.
Nomes crema el foc que hi ha,/ cada qui da el seu guardó.
Com recepta un llaurador?/ I el doctor, fema el bancal?
De la pedra, ai bons santets,/ retrobeu el nom que us cal!

El que toca a cadascú/ siga dat tal com convé.
Vinga el goig a fi de bé/ ja que cas no ha fet ningú".

Dels "Goigs nous de Sant Abdó i Sant Senén. Els Sants de la Pedra.
Per tal que recuperen prompte el seu nom a la pinacoteca del Palau Comtal de Cocentaina".
Delmes. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

diumenge, 18 de juliol de 2021

Parlant de fastos Dracs nefastos quan caldria parlar del bon Drac ver...




La Vall d'Albaida, a dissabte 17 de juliol de 2021.

Quan escric, soc molt conscient del què dic, perquè com el públic que em llig, que em llegiu, és tan ample, mai no saps a qui ofendràs dins un món de postureig ple de gent que s'ofen només li fregues la finor reial de la seua pell paperfumarenca... Per això en soc conscient, perquè després defendré allò que dic, el que pense... Sempre que algú no ho trega de context i use com a munició armamentística partidista els meus mots! En eixe cas, i com que el món és lliure i les paraules pròpies, una vegada emeses ja no són teues del tot, un servidor també té el dret de protegir-se tot avisant que el fora de joc, perdó, de context, es recontextualitza en accedir al text complet. Per què dic açò? Perquè aquest açò justifica la meua aproximació de hui a Vil·la Rosàrio per mirar-me la segona sessió de la versió pandèmica de la Llegenda, que enguany de prop ens ha tocat i, a mi, quasi afonat.

I ara que cal justificar qualsevol moviment als qui molta llengua i poc trellat demostren demanant-te i no donant ni tant sols gràcies, insistiré en un tema dels tants que se m'han retret: Sergi, mira que ets intens, que quan trobes una raó, no pares de pegar voltes fins que ens esgotes; monotemàtic com ets... Pitjor tu que em lliges, respondria..., però preferisc fer un dels meus trellats, injustificable, perquè no dec res a ningú i la pròpia llibertat —la de qui pateix l'absència, no la de qui malbarata tot privant qui no la té, privatitzant-la— m'ha arribat a ser sagrada. La meua tasca contable, de conte, és a més de retriada al meu sedàs, cíclica. D'un dia passarem a l'altre, i dia que passa no torna. I cada dia no serà Santa Maria, però té la seua càrrega dins el costumari comú, i en el més propi. Aleshores un servidor insistirà a parlar de la Fira de Tots Sants quan aquesta arribe i no ara, i no demanarà peres santjoanenques als castanyers tardorals, ni a la mar que es diu a la Llegenda. La solució és ben fàcil. No em lliges i tots contents. Ni em necessites ni em cals. Claret com tinc, i de fa temps, que no vull fer jo cap pregó de festes, i que escric només per a Dracs ben diversos.... I si tot és bonic i meravellós és perquè no saps llegir-me, i perquè d'allò que no em val ja ni escric...

Era necessària aquesta perorata ací i ara? En absolut. Però estic seguint la conversa amb el meu Drac i hi ha qui es posa en mig pensant que, com que penge fotos de la Llegenda de hui, igual dic alguna cosa graciosa i tal... O encara, a tall de faristol o cirialot, en trobar-se en mig del meu disgust-discurs, encara voldrà dir-me la seua! Que s'hi busque un espai propi i, en eixe espai ben seu, ens negue la participació (ah!, si ja s'ho fan...). 

Cabrejat? Moltíssim. Perquè a la fi, per més que rode el món, el Cec té raó sempre amb allò que li repeteix al Pigallet quan aquest li demana si tornarà el dolor al món. Què alguna vegada se n'ha anat, el dol? "He sentit dir al vent que, malauradament, aquest mal tornarà i perdurarà generacions rere generacions. Es presentaran nous dracs d'aparences diverses, portadors d'un destí tan injust com el d'aquest poble de la llegenda de Sant Jordi que ací s'ha acabat" fa dir-li al Cec Jordi Garcia en el text llegendari. El mal tornarà, insistim ell i jo en furgar la ferida; si és que cap vegada no ha fugit...! Però el bé tampoc no dona a tòrcer el seu braç, per sort... Ja ho deia l'Ovidi Montllor, que tornaria de les seues vacances i...:  "Us tornaré a emprenyar/ amb les darreres cançonetes./ Potser d'entrada us estranyeu, /bé pel físic o la veu./Però seré altre cop jo. /Doncs, com el mestre Maragall,/ també crec jo/ amb la resurrecció/ de la carn./ Seré més jove i tornaré/ a estimar a cada instant". El bé retorna, a tall de rot alliolístic, però s'hi assembla tan poc al de la darrera ocasió en què ens el trobàrem... 

Un servidor també és de mestre Maragall, però encara em trobe en la fase comtearnaldiana del "Jo soc dels meus braços/ i dels meus passos"... Quan bé i mal es confonen sent, doncs, una mateixa cosa, la mirada que faces sobre el món pot ser encara més agra. Ara bé, corregirà miopies i hipermetropies prejudicials. Llavors podràs entendre que em coste encara empassar-me una història com la de la Llegenda —el sant només acudeix a trencar el malefici del Drac quan li toca ser víctima a la classe dominant?; la de forneretes, llauradoretes, teixidoretes, papereretes i tutti quanti (sempre que siguen dones)que han mort per mantenir viu i actíu el propi poble, el veïnat—. Els de la resignació, conformitat, tingueu paciència i serenitat..., no siga cosa que vos revolteu i perdem els privilegis que els soldadets mantenen i la por al Drac confirma, maleiran qualsevol revisió "marxista" (i la faran pròpia dels germans Marx) de la "més vella història del món", mentre no els supose algun benefici, clar... I així, el bé seguirà sent bé per a uns i mal pels altres; i el mal, mal pels de sempre, eixos altres tan mansos i tal... I d'ací les extrahistòries de la intrahistòria, no sé si m'explique. I les malparlances, i l'usar a un simple aplaudidor de la bellesa com a peó de ves a saber quins escaquers.

Heus ací la motivació precisa de la meua pròpia torre d'ivori i del perquè no em plau ja gens tornar a eixir al carrer. Ni quasi escriure...

Per això, per a bé i per a mal, en arribar a Vil·la Rosàrio per segona vegada en dos dies, i en trobar-me el galliner més tranquil —amb les lliçons apreses de la primera funció, i el que és més important, corregides també—, un servidor es dedica a explorar entre la malea que encara cobreix la selva dels propis pensaments. 
I, en mirar, troba un ull en la penombra capvesprenca...




És el Drac. I em somriu encara sabent que sabré, algun dia, més per vell que per dimoni... 

Doncs bé, com et comentava, callem ja d'una i per una temporada i deixem que la gent s'entretinga amb les fotos mentre tu i jo, ai Drac, xarrem a porta tancada. Total, no sé si acabaran de trobar la meua gana contextualitzadora del tot en un res metafísic que rau la bellesa quan, en veritat, vol ficar el dit en la necessitat de desbanalitzar-ho tot en un temps malalt, tot carregant-nos les intocabilitats, els egos màxims, els xovinismes de campanar, la publicitat gratuïta, l'obligació de qui no està obligat i l'oir que mal i bé depenen de si has deixat de fer la feina que feies i que a algú convenia, ofegant-te... 

Mentrestant, i amb tot això a banda, que res no té a veure amb la Llegenda commemorada ara i representada abans (sinó amb la seua hipertextualitat), vaja la meua felicitació sincera a la gent que ha fet senzilla la commemoració tot atrevint-se a mantenir la flama encesa, per usar un símil igni...! Que no s'apague, per favor. Que no l'apaguen. No l'apagueu. No ens apaguem...