.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA
.

.

.
.
.

.

.

divendres, 23 de juliol de 2021

O s'acaba o em faig l'hara-kiri... Memòria soluble, que no solemne, d'una cerimònia d'apertura olímpica que...

 



La Vall d'Albaida, a divendres vint-i-tres de juliol de 2021.

Amb el títol ja vas servida, dona... 

L'única cosa que de veritat ha arribat a impressionar-me de la cerimònia que obria els Jocs de la XXIIa Olimpíada, a Tòquio, ha estat el moment d'hissat de la bandera olímpica, quan l'han enfocada, allí a la vora de la flamejant ensenya japonesa, i ella pujava, apretada al pal, i sobre un fons de cadires buides plegades, que semblaven les escates d'un drac pandèmic, ai! Mentrestant, l'himne olímpic no sonava ni en japonés ni en grec, sinó en anglés... 


Sort que, a la fi, ha voleiat...


Que per a que es veiés que allò era Japó ha tocat esperar al final, quan els ha pegat per interpretar el Kabuki tradicional amb un punkpiano jazzístic que bo, que intentava fer veure que el país de la modernor també té la seua arrel profunda i tal. I és llàstima, perquè la cosa ha començat amb dos detalls ben interessants. La primera imatge de totes naixia d'una animació creacionista en què una llavor es feia humana, s'alçava feta vertadera persona mentre qui creixia era la seua ombra a tall de cigró que tens uns dies banyant en cotompels... 




Després, la interpretació de l'himne japonés ha estat extraordinàriament d'allà lluny, allò que uneix tots els conceptes que tenim d'un país del sol naixent però net del tot de la caspa possible que aquestes coses boves dels himnes tenen...


Misia cantant l'himne del Japó.


Jo, a eixes hores promptes, ja estava més que desesperat. Als cinc minuts he estat a punt d'engegar-ho tot allà ubi thunis fremit, fartet d'escoltar les ba-ja-na-des i autèntiques parides que les presentadores de tve perbocaven sense vergonya ni aturador. Què no s'han posat a contar que si les algues de la piscina de Beiging, que si "yo pienso", "yo opino", "yo creo" quan tapant les músiques demostraven que si estaven allí no era ni tant sols perquè les seues formes ni tècniques pugueren atreure un públic millenial de cervell buit que es farten amb quatre caracters mal llegits. Hòstia!, què collinsos està passant-li a la tele pública espànyica???? Que no faran neteja burrerològica? Com es veu que no tenen les coses clares, gens clares...!




Però demà parlarem del millor govern d'esquerres que ha tingut mai l'això d'allonses, que t'he de parlar de la meua impressió de l'espectacle més esperat de cada quatre anys, aquesta vegada cinc per allò del drac pandèmic. Aquell que obre la Festa Major de la Humanitat, on mostrem quins de la nostra espècie són els que arriben més lluny, més alt i més fort i, des d'ara i per decissió del COI, amb l'afegit d'un nom dir: "Tots junts"; bo, "toghether", en la llengua de l'Himne Olímpic de hui, el de l'imperi que derrotà l'imperi del Sol Naixent. Què hi ha de més inconstant que els imperis dels homes i les dones, a banda dels comentaristes de la televisió. Boig m'he tornat veient en quin altre canal podria estalviar-me el suplici i a la fi que he trobat Euroesport1. Bé, la cosa ha estat correcta, tampoc no massa allà; una mica molt racistes quan apareixia un país petit, com per exemple Andorra, i molt còmic com se li plantava a un dels xarraires aquells en veure el ja clàssic representant  portabanderes de Tonga, el Pita Taufatofua, en panxeta. 



El de Vanuatu, que li seguia la corda de la faldeta, també estava ben bo.


No diré res del nacionalisme espànyic perquè un familiar ben directe ja m'ha donat prou disgust-lliçó pel whatsapp. Però que conste també que l'he provocat jo en enviar-li'n un quan faltaven dos països perquè eixiren els seus dient-li: "Ie!, arriba Espanya!". No tenim perdó d'Andreu.


Doncs res, quan en una cerimònia el més interessant és la desfilada dels artistes, apaga i anem-se'n, per favor... O millor, encen la flama i que passe el què vulga... El desànim que aporta una història sense ànima...

El principi, caòtic i sense sentit, presentava molta tecnologia lumínica mesclat amb coreografia humanal per mostrar el tema pandèmia relacionat amb la solitud de l'esport... Ni l'he entés ni l'he vist animós per començar tant magne espectacle... Perquè la tecnologia, el Japó, Japó, només ha aparegut quan, ans dels discursos, una cabassada de drons ha dibuixat en l'aire el logo de l'esdeveniment, tan eixerit com és, i l'han transformat en la mateixa boleta del món. Per a mi, el millor de la vetlada-matinal, deixem-ho en "soirée". Al costat del que feren els coreans de Pyeongchang 2018, els darrers jocs olímpics, ha quedat entre poca cosa i decepció... 



I és que són moltes cerimònies les que duc a les meues esquenes, que me les trague totes des de la de Moscou 80, i ja em sé com es tallen tals vestidures... En la introducció, he trobat interessant la mescla de taller de fusta amb el ballet que ha conclòs amb l'elevació dels anells olímpics vegetals a l'estadi (fets amb les fustes dels arbres plantats en la darrera edició olímpica i primera, feta a la capital nipona, el 1964). Primer m'ha semblat això, interessant, però sort dels anells, perquè ha derivat en una fusteria mòbil de capitania cristiana pobra, xe... He fet un sospir amb els anells... Massissos, perquè no els passe com el ridícul del desplegament de fa cinc anys a Rio de Janeiro, que per molta tecnologia i diners que hi esmerces... 


Quina mala sort els darrers anys en els Jocs d'estiu... Si Londres va ser tot pesat i lent i carregat i... Uf... I Rio un vull-però-no-puc-perquè-ja-faig-prou, açò de Tòquio ha sigut tan inconsistent, tant sense discurs que, si arriba a ploure com estava previst, hauríem vist com tot el que havien preparat era soluble, fins i tot els hiperdescafeïnats focs d'artifici. Homeeeeeeeee, diràs, és que no hi havia públic? Pitjor m'ho fiques, i a ou... Perquè si ja de per si aquestes cerimònies només usen el públic com a escenari participatiu, una festa tan cara i alta feta només per a la televisió ha resultat tant poc televisiva... Ai.

El món en una foto: coents, però d'Armani.

Què no ha hagut res de consistent, senyor home? Sí, el discurs del president del COI. "Mera" que estava jo interessat en què diria, però als set minuts m'he alçat per canviar l'aigua a les olives. Vinga a pegar voltes al mateix nano, que si els herois, els herois i els herois... Que està molt bé això de repetir el tema dels herois fins que veus què ha passat amb els "herois" (abans de ser-ho, sent-ho i després de ser-ho), ets un afectat per tant d'heroïsme i te'ls veus passant a alguns d'ells com si fos la fira per davant de casa, tiroruri tiroruri tiroruri tirorí, cada nit a les huit de la vesprada i entre aplaudiments. Xica, perdona'm i no em faces cas, però ja saps fins on m'ha arribat la tensidiabesterositat tancàdica... I els contractes immediatament caducats que els ha fet cada Generalitat del món ledístic, no crec que s'arreglen fent-los dur vint-i-cinc metres si arriba la bandera olímpica... I després, la gent de Fukushima... Però ací anava a dir tal barbaritat que em tancarien el blog. Me l'estalvie. No hi ha res com intentar provocar una llagrimeta quan se t'han assecat les llàgrimes que tens en quota diària... Insistisc. No crec que aquestes coses...

O sí, que hi ha gent per a tot. 





La representació del mont Fuji amb el sol a sobre que ha presidit la cerimònia era l'únic rastre visible de la iconografia local, perquè el pobre Emperador, ha quedat en mer peix espasa emmascarat, l'home. I en convertir-se en flor de lotus ardent, que eixe era el pebeter, la cosa ha quedat redona en el simbòlic... L'únic que de veritat m'ha sorprés, sense acabar-me de quallar, ha estat la representació teatral dels 50 pictogrames creats per a l'ocasió; una tradició que nasqué, justament, en l'anterior edició japonesa dels jocs i que han fet a propòsit per acontentar els tiktokers. Els boomers com jo ja estem per a una altra història, xe: una mínima qualitat de les coses... I aquesta, malgrat els malgrats, l'ha tinguda.



Bé, esperem que vagen bé els Jocs en una ciutat hiperpandemitzada, que siga tot a fi de bé i a veure si la cosa millora amb la Cerimònia de Clausura. Ves a saber. En ma vida havia vist tantes errades organitzatives com he vist ahui, de gent que no sabia ni per on anar i de tècnics que han aparegut on no hi calia (excepte quan calia fer notar que la torxa mòbil era saludable i te l'apagaven en directe quan tenien encesa ja la següent... No t'he dit que tot és postureig encara?). Fins i tot els ha fotut el moment de l'encesa major... Molt

El logo fet amb drons quan no sabies si s'estava desfent o convertint en bombo de loteria...


Doncs bé, anem a descansar de tanta tele amb una sessió de final de vesprada de calors redoblades... I a esperar quina és la propera distracció marcada amb el calendari... Beijing va usar millor (adequació, coherencia i cohesió) de la tecnologia... En sis mesos tornen a fer Cerimònia d'Apertura, que celebren els d'hivern de 2022... No caldrà esperar els tres anys que manquen pels Jocs de París... Després els d'hivern de Milà, i el 32, els de Brisbane. Sergi, oblida't de veure alguna cosa vertaderament garratibant... Barcelona i Atenes no estan sent imitades, el món del postureig i la banalitat actual han tingut en aquesta cerimònia, més semblant als desastres d'Atlanta i Sindey, una representació precisa, ideal de l'ahui que ens ha tocat en sort.




Recordes aquell humorista, si tens anys, de l'"Un, dos, tres", l'Ángel Garó? Doncs m'ha vingut al cap un moment dient, imitant al seu Chiquito Nakatone: "Olimpiada Japonesssa". I m'ha vingut un calfred...