.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"No sou Cosme, sou Abdó!/ I Senén no és Damià.
Nomes crema el foc que hi ha,/ cada qui da el seu guardó.
Com recepta un llaurador?/ I el doctor, fema el bancal?
De la pedra, ai bons santets,/ retrobeu el nom que us cal!

El que toca a cadascú/ siga dat tal com convé.
Vinga el goig a fi de bé/ ja que cas no ha fet ningú".

Dels "Goigs nous de Sant Abdó i Sant Senén. Els Sants de la Pedra.
Per tal que recuperen prompte el seu nom a la pinacoteca del Palau Comtal de Cocentaina".
Delmes. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

dissabte, 17 de juliol de 2021

La nit llegendada...




La Vall d'Albaida. A dissabte dèsset de juliol de 2021.

Escric amb la sensació bona que hui serà diumenge i no és així. Això de començar tan prompte a perdre la noció del temps és cosa singular i avantatjosa. Però en entrar en l'esplanada aquella de Vil·la Rosàrio tot el temps em torba, tornant-me al damunt. Ja han passat tres anys, i amb rigor, i no es nota tant dol com hem passat. És hora de la Llegenda, i la Llegenda no hi és... Hi ha cadires i gent revestida d'antic, que formigueja amunt i avant i arrere i avall entre cadires de plàstic aparellades, i ben separades, i buidor. Encara és d'hora.

Sobre el brevíssim escenari, que em sobta i em frega el voraviu d'enyor, hi ha, encara com, unes roses...



 
En una d'elles, m'ha semblat veure el somriure de l'amic Adrià. Li ho diré en acabant a sa mare, que l'espera escoltar des del món tan bell que habita, vora el nostre però lluny. Se m'acumula la tristesa, i comença a pesar-me la futilesa del món. Necessite fugir a un país molt llunyà...

Sort que, en girar el cantó del moment, hi ha somriures amics que et benreben...




No hi ha Llegenda representada, però sí commemorada. 
Els quaranta anys que fa des que, el 1981, un grup de jovençols esbalaïren Banyeres, i la Mariola sencera, tot atrevint-se a representar un joc escènic infantil, allà a la plaça de l'Ajuntament, mentre perpetraven una autèntica revolució ideològica, ara es celebren. Revolta? I tant... No hi ha res de més iconoclasta que treure-li la pols a la més antiga història que s'hi conta arreu de la boleta del món, tot ocupant-la... Més que res si el patró consuetudinari del teu poble n'és el protagonista. I l'atreviment, costà tans disgustos com gust donà a veïns i visitants, fins a conformar-la en una cita trianual indefugible... La Llegenda! Quasi res diu el paperet! I el prestigi, i la grandiositat, i la tendresa, i la punyeteria, i la reivindicació sempre a la vora de l'actualitat... Perquè en el fons, els dols de l'ahir són els mateixos que els d'ara, només que reconfigurats, deconstruïts diríem...




Quaranta anys no massa ben duts, això és deveres. Quasi tots ells han estat lluita constant, i ferma, contra un fum de dracs socials, i sociópates també. Però heus ací l'espectacle, reduït a la seua forma menys essencial després de tanta tamborinada motivada per una creixença desmesurada, multivitamínica... Ara, és plàstic, la Llegenda. Sols el Drac i el Cavall s'han lliurat de portar mascareta en aquest temps d'assolatge cultural en terra posturejadora. Els nostres pecats i els dels veïns, i els dels haters que no paren d'acusar d'allò que ells són, com sempre i com arreu, ens han dut a una situació límit.
Sort que hi ha gent valenta encara en el país tan llunyà, i han volgut, si no recomençar, sí deixar petjada d'allò que s'ha sigut, ans de mampendre la feina tan dura d'assegurar el propi reciclatge.
 



En arribar, tard com mai, ja tothom es prepara... Les màscares dels Dimonis de la Quarantamaula els protegiran de virus i els acaloraran de mala manera. Però són ací, com també veig vestida molt poca gent de la Sang. Hi ha una dotzena llarga de veïnes ("Som les doneeeeees...") que s'afanyen a parar tot allò convenient per començar a rebre viatgers que vindran de tants regnes i repúbliques i dictadures properes per cercar com es lluita en comú contra el mal comunal... 




No hi ha música enguany. No hi ha escenari. Sols els pins erts i verds, i les cadires blanques.
Ha costat molt arribar-hi, em conten. I no les tenien totes... En encantar-se, se'n va tot a l'ample per la pujada inaturable de casos coronavírics en un poble que ha estat especialment marcat. Tot, però, és a punt, cal que comence la comèdia, que tothom sap tragèdia d'herois casolans... 



Vinguen els uns o els altres, i bufe ponentada o bé Llevant, el tio Sergi Carrasca, enamorat del Drac i del que li representa, no pot faltar al costum que fa tants lustres l'enamorà de soca-rel. Crec ser feliç, malgrat el plor intern que em causa oir la recordança constant de qui té massa memòria i no sap de l'oblit guaridor... Però bé ho soc en trobar-me en un lloc i un espai estimats, allunyats, ai, però, de l'essència cabal, del major espectacle actoral que encara s'hi pot trobar, i intel·ligent, a tot el meu àmbit natural, el mariolenc... 

Comença el joc i cal posar-se ja a joc... Però a mi, encara em falta alguna cosa...
La Nit del Drac, —descafeïnada?— s'apropa. Ho anuncien els Dimonis...






Jo aprofite l'encesa de les atxes de cera roent per anar bambant, fent una foto ací, traient cada detall que guardaré amb bona cura tant a la meua memòria com dins del calaix d'esdevinguts a aprofitar en un futur, que tot hi suma...




No hi ha poble arquitectònic; no hi ha venes-carrer ni casa ni llar..., sols una pantalla descomunal. Jo busque el Drac...





Me'l trobe amagat, conversant amb la lluneta groga en creixent... Em somriu. 
Algú em diu que com me l'estime... Com a que sóc l'únic al món aquell de la boleta que el té cada a dia a casa, fet terra cuita, i li da sempre el bon dia i bona nit...! Però en ser-hi davant del totem vertader, ja tan vell i pesant i gastat com un servidor mateix, encara m'emocione. I aquesta vegada molt més, i més molt... Com dir-ho breu i net? Aquests anys de tantes pandèmies distintes, de salut de cos i d'esperit, de mi i de tants, he arribat a pensar que no s'hi repetiria la bona vista. I ací estem, una estona sola, ell i jo, i ens mirem somrients... Aquell Mal que és el Bé fet malbé, sé que també s'alegra de trobar-me. Entre els dos hi ha un joc de transparències poc explicable que ens du a explicar-nos un món que ni ens vol ni entenem voledor. Ell tot ert, jo botinflat, afrontem cada capvespre que amanéixer seria. Sobrevivim com podem a les ferides sofertes i tornem a per més, perquè és així la vida. I ens dirà, mal, qui no ens sap o qui ens vol en profit. Ens acusaran d'allò en que cada acusador és especialista efectiu... Però ja què ens importa tal falàcia de vida, el postureig general, si nosaltres ens sabem ferms en la idea del ser. Si som com som i volem ser-ho, i al tothom i totdon no els agrada, potser el problema siga dels altres, no nostre. 
Li propose que criem figues paleres i les repartim amb cossiolets. Diuen que no hi ha res de millor per combatre l'aviditat gelosida...




A un racó del regne aquest, amagat de qualsevol mirada bruta, descansa el cavall i es vist Sant Jordi...


El cavall ha esdevingut l'element més perdurable, una autèntica relíquia, de la Llegenda. Nasqué amb ella, el huitanta-u, i encara es manté amb els cartrons al seu lloc, malgrat cavalcades, una caiguda solemne i tantes històries... Per a nosaltres entranyable del tot. Per a la gent de la vila sortosa montura que exalta al patró, una mena d'altar de la gràcia, si vols. Amb ulls blaus...



Fotografie a cor que vols la vestida de Sant Jordi (VIST A SANT JORDIIIII!!!!!). I una vegada fet l'acudit heterodox i/o cismàtic, em ve la reflexió... La de joves que han volgut per damunt de tot fer-ne el paper... Com s'ha aconseguit pels anys que colles senceres passen per ser Donzelles, Enamorats, Gremis... I ara, tot s'ha perdut en el forat negre de la pandèmia. Encara com que hi ha Cavall, que hi ha Sang, que hi ha Dimonis, que hi ha Drac i Sant Jordi per paliar la desfeta. Potser siga aquest el gest necessari per mantenir la il·lusió i per cridar ben fort que tornarà la màgia...



I que cal recordar, perquè la recordança ens assenyala el camí a seguir, i els qui el seguiren i ja no ens acompanyen.

M'omple que hui siga un dia d'homenatges... 



No direm per no descobrir, però no puc estar-me de mostrar-vos una imatge sola de l'espectacle... En pantalla, la senyora Princesa està sent beneïda i pernoliada ni més ni menys que per mossén Carrasca, un ver canonge de la seu... Temps era temps...



Acaba el torneig d'emocions i allò va buidant-se... M'ature a la paradeta i em faig amb alguns elements que seran més records, no els tenia... Els dos llibres nous de Jordi Garcia. Li demane que els signe o ell s'ofereix a signar-los, ja no ho sé però els dos coincidim en la importància que té que la seua lletra acompanye la seua idea feta tinta als meus prestatges. No penge la foto de com ho signa perquè hi ha qui voldria treure'n oli cru... He, he, he...

I després, encetem conversa... I no, té raó Dioni, no hem fet la foto de cada any perquè tothom va fugint, que és divendres... Però jo la sorprenc amb Pikolineta, xarrant a la llum de la lluneta. Efectivament, ella volia escoltar-se el fill absent, i tots l'hem ben oïda quan ha exclamat un "GUAPOOOO!!!!" que li ha eixit de l'ànima oberta en canal..., i que tots els qui ens l'estimem hem corejat al temps, en silenci... Jo també m'he dit com de bonica està la iaia Amparito en escoltar-li els seus mots tan valents a les dones valentes... Ai, món!




I ans d'anar-se'n, tots recollint, tot silenci, He anat a mostrar-li el respecte que em deu aquest Drac meu dessagnat... 




I en un no res, els tants metres de sang dins del sac, que és ben verd, a l'espera del demà, que és ja ahui, que serà, novament, Nit de records i Drac.