.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"No sou Cosme, sou Abdó!/ I Senén no és Damià.
Nomes crema el foc que hi ha,/ cada qui da el seu guardó.
Com recepta un llaurador?/ I el doctor, fema el bancal?
De la pedra, ai bons santets,/ retrobeu el nom que us cal!

El que toca a cadascú/ siga dat tal com convé.
Vinga el goig a fi de bé/ ja que cas no ha fet ningú".

Dels "Goigs nous de Sant Abdó i Sant Senén. Els Sants de la Pedra.
Per tal que recuperen prompte el seu nom a la pinacoteca del Palau Comtal de Cocentaina".
Delmes. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

dimarts, 20 de juliol de 2021

Huit-centes felicitats, Papamoscas...

 



La Vall d'Albaida, a dimarts vint de juliol de 2021.

Quan de xicotet tens una mania, fins que no la veus acomplida, si ets com jo, de punyeter il·lusionat, els qui t'envolten poden acabar de tu fins a extrems inconfessables quan, potser, ells tenen la culpa primera... A tall d'exemple: el dia que em vaig veure al poble del Soler, ja calb, i vaig cridar a casa a dir per on parava, la resposta va ser un al·leluia immens; perquè quan tenia cinc anys i vaig saber que el cognom matern corresponia a un poble rossellonés no vaig parar de demanar d'anar-hi, d'anar-hi, d'anar-hi, fins que me'n vaig oblidar. I d'això res, vaig aplaçar-ho fins esperar poder poder mourem jo de per mi i amb els meus mitjans. I així m'ha passat amb tants indrets puntuals com he volgut conéixer, i hi ha tants... Què et diré, el primer Carcassona, per suposat... I si m'estires Béziers, la Val d'Aran i la de Boí, l'ara tan sabuda Morella, la ja familiar Mesquita cordovesa, l'Alhambra granadina i tants i tants llocs com em deixaria... I els que encara em queden per complimentar fent-me present per saludar-ne la coneixença. Algun dia jo passejaré pels carrers de Samarcanda i pujat a cert temple grec evocaré de memòria allò del "Súnion" de Carles Riba, amb tanta alegria... I em veuré a Betlem, i... 

Però hi ha un tros de món que em feia una il·lusió especial de conéixer des de ben menut. Culpa de la meua padrina que el duia retratat a un clauer de cuiro vell, i em cantava, com també ho feia ma mare, una cançoneta preciosa, una mena de jota que m'omplia d'imaginació... 

"El Papamoscas de Burgos,
ha pretendido a la Flora,
i el Martinillo le ha dicho:
_ No es para tí esa señora".

La Catedral de Burgos... Ai...
Supose que la cançó l'aprendrien d'alguns amics i amigues seus, de quan tot allò que eren joves i ben actives a la història aquella de la JOC que mai no he acabat bé d'entendre... I em contaven que el Papamoscas està a l'entrada, a mà esquerra i molt alt, molt alt... Que és un autòmata que obre la boca i fa sonar les hores del rellotge de la Catedral junt al Martinillo, que és molt més menut i toca els quarts... I que a la fi no saps qui és qui caça més mosques amb tanta gent com se'l mira cap a tant amunt, amb la tendència que tenim en tal postura d'obrir la boca... He, he, he... I qui obria la boca, escoltant, era jo que ja me'l veïa, tot intuint-li una cara de dimoni desenvergonyit que no em defraudà. Gens.

I res, que eixe desig se'm va anar desenvolupant, com tants altres, a estones. Sobretot quan ja més major estudiava l'art gòtic i em posaven com a referència tal indret per exemplificar-ne cada punt característic. És així com vaig voler passejar-me entre aquelles venerables pedres per tal de venerar-les, fins que vaig poder fer-ho en l'estiu de l'any 2000, i de la manera més sorpresiva... Tot acompanyant els Gegants i Cabets d'Ontinyent a un aplec que recorde preciós, apressat, esgotador i sobretot molt accidentat pels ontinyentins que hi anàrem... 




Sort que vaig saber-me desconnectar per trobar-me passejant aquell claustre, aquelles voltes... La porta del Sarmental, la Capella del Conestable... I el joc que em duia d'intentar fer uns passos del tanintà fandanguer sobre la tomba d'algú que jo sé per fer palesa la meua dèria literària i mania històrica volguda justícia poètica, ja veus tu quina innocència veritosa, a la manera de Siniestro Total... Bo... A banda d'aquell plaer immens que es fera realitat l'insistent voluntat de conéixer —aquella gana motivada per la curiositat que pensava que havia perdut i ací tinc a la vora, encara emmascarada a l'espera de poder fer via...—, vaig tenir la sort de conéixer una ciutat realment bonica... Si vaig riure fent la meua pròpia versió de les Jures de Santa Gadea que per alguna carpeta tindré encara guardada... Recorde amb estima aquell tan incitant indret que ja és només record. Recordant fa vint-i-un anys... Serà cosa de fer un pensament i en poder, ben tornar-hi... Ho volia per hui, justament pel hui que em motiva el record...
... Que hui fa precisament 800 anys que l'arquebisbe Mauricio, sent rei de Castella en Ferran III el Sant, el consogre del nostre en Jaume I, posà la primera pedra de tal flamíger crit cap el cel, que s'alça i s'alça com si no tingués aturador ni fita frontera on acabar-se... Com una immensa xarxa de boixets arraïmats que, en son calat, deixa sempre veure el clar negant el fosc... 
I hui, simbòlic com soc, i de vacances, hauria volgut estar-hi per seguir reconstruint el meu goig per alenar. I com a parada que és del Camí del sant Jaume, hi hagués fet posada lleugera per, diumenge, sentir-me escoltant-me de nou la campana Berenguela a la Quintana dos Mortos de Compostel·la... Fer d'allò vell el nou, a això aspire encara, però... Quiet a casa hi seré, de moment. Ja farem...



Mire ara les fotos d'aquella ocasió, que són poques... Les que ara ací penge, marcades com a cartes de tafur per evitar el profit de qui m'anul·la, fins i tot aparegueren, de portada i tot, al Periòdic d'Ontinyent, i conserve la d'un periòdic burgalés amb els nostres Gegants... Però somric més encara en trobar-me amb la foto que van fer-me amb la font on hi ha la donzella Flora enyoradís... "No es para tí esa señora...". Infantesa... No tot temps va ser millor, però sí que hi hagué dies mirífics que, en contrast amb l'ahui, foren glòria.

Felicitats Martinillo i Papamoscas que hi viviu en tal bon àmbit. Ens veurem...