.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA
.

.

.
.
.

.

.

dilluns, 26 de juliol de 2021

Camins...


A la fi, em queda clar que si vaig penjar aquesta imatge
com a capçalera del meu blog, entre tantes d'altres belles, és només
perquè en ella, no sé si ho has vist, s'hi albiren les trebanelles de Sant Jaume...



 La Vall d'Albaida, a dilluns, vint-i-sis de juliol de 2021. Santa Anna i sant Xotxim.


El dia de hui sempre em fa iniciar camins...


Flors d'un jardí a Sant Jaume de Galícia.



Sempre parle de camins.

Quan vaig apropar-me al de Sant Jaume de Galícia feia poc que havia publicat un poemari, "L'Adern" que n'hi parlava sencer...

    "El camí no et pot dir si no preguntes,

    i, en fer-ho et respondrà el què voldràs oir.

    L’ascens i el descens, totes les voltes,

    només acreixen eixe teu sentir-te solitud

    que s’agreuja amb l’escenografia del no-quotidià,

    del desigual al sempre, que t’acabarà duent

    a l’escoltar-te ja per fi, a benunir aquest revolt

    amb l’experimentat dels tants passats plausibles

    i sos parafernals dolors. Quan resulta que el camí

    no podrà parlar-te que de barrancats, fondals i alçàries,

    i d’oratges i argelagues, masos i penya-segats.

    Tu ets ta soledat. Ell només que t’ha permés el pas

    a un tu mateix sense que et buscares..."


Són molt importants per a mi els camins. Tant els físics que ves a saber on et duen com els mentals, els laborals, els espirituals... 

Vaig trobar prompte un sentit al meu joc desbaratat: jo venia de camins caminols caminets, que ni es saben ni es volen saber ni ningú no els recorre. La primera sacsada al meu ànim va ser eixa sort que jo tinc, per simbòlic i ardent, de trobar-me al principi del res i del tot, el Camí de majúscules certes, en un poble perdut, Foncebadón, a les alçades de la Maragateria. Major màgia?, impossible. Veure'm que de l'abandonament aquell, el pas de tants i tants pelegrins com jo anava saludant, havia tornat a donar vida a uns carrers dissortats per l'oblit i ara riallers, convençuts de poder-se seguir caminant per la història. Ai...

Parlant amb l'amabilíssima gent d'aquell encant d'hostalet, vaig saber-ne de la refeta... És que estem en el punt més alt del Camí Francés, no ho sabies? No ho sé, va, conteu-me... No has escoltat parlar de la Cruz de Fierro? I tant que sí...!, va eixir el Sergi que diuen que tot ho sap, però que tot ho ignora i aprendre més vol.. És una creu altíssima que diuen que és un lloc que concita mil energies fetes pedretes que cada caminant du, i que signa i que aboca sobre les que els altres pelegrins han abocat, i així pels segles. Una esperança sobre l'altra han fet pujar un montícul emotiu únic pel divers de la procedència i la conjunció de la voluntat en l'esperança... Sí? veus cap allà? Si segueixes el Camí, en un quilòmetre hi ha la creu... 

Vaig espantar-me per la meua sort... Si de cas sabia on estava, volia fer un tomb i pujar-hi, i m'era a l'enfront, i em calia arribar si volia seguir... 


Cruz de Fierro, cap amunt s'enfila...

Com fan tots, i entre tants, vaig voler-hi pujar-me'n a peu, bon esforç pel cansat embotit... Arribant, em vaig meravellar per la força terral que emanava l'ermàs. Bona fita, potser, per tornar al començ per qui vol començar.

Vaig treure de la bossa la meua pedra fronterera, vaig escriure-hi, vaig pujar i llençar-la-hi. 

Un enemic declarat va dir-me moltes vegades —els enemics declarats sempre han estat íntims amics abans que els vença l'odi— que, en anar a muntanya, calia tirar cap amunt les pedres, per fer-les més altes encara. El temps bé s'encarregaria de, rosegant-la, arrossegar-la... Aquell muntó gros de bona ventura envoltava el fust tan altíssim de la curta creu. Era el punt més alt del camí? Des d'allí mateix, amb tantes costes amunt i avall com hi hauria, sempre s'aniria cap a cotes més baixes. Vaig seure. Tenia tota la vesprada i tot em seria coster avall des del principi... Vaig reflexionar-ne molt; vaig escriure menys; vaig provar a fer mil fotografies d'aquell lloc esquivant no tant sols els caminants sinó els turistes també...



Músics de carrer a Sant Jaume de Galícia, on els ahirs són ahui.




I jo què era, llavors?, turista segur, que el Camí no era meu, ni almenys encara... Aquell terrer va copsar-me tot i fent-me entreveure la idea d'un objectiu vital que encara no he trobat. És precís... Vaig aprendre'm els llocs. Vaig extasiar-me amb tanta bellesa trobada i frescor. Però en mi hi havia tant i tant de negatiu que vaig trobar-me un amulet dins la meua cambra d'aquell altre hotelet, ben posat per la gerent que em va veure tan fosc... Fou una sort que no fera el Camí i que anara a altres llocs i per altres motius per distintes dreceres. Bé com sé que em vaig perdre del tot per tornar a encetar... A Lugo mateix, vaig prendre tot el fosc que em faltava i que només vaig poder arribar a soltar en arribar al Santo André de Teixido ditxós, lluny de tot, on em va succeir tanta meravella plegada que contar no podria i no seria presa en consideració dins una lectura cabal. Vixia da Herbeira, Cabo Ortegal, Estaca de Bares... La Costa da Morte per fi, per morir, per occir, tantes causes...

En tornar al Camí va espantar-me el trobat. 

Enamorat com vaig caure a primera vista de Compostel·la, vaig tocar el cel a l'Obradoiro, capital d'un món nou i tan vell per qui el mira de cara... 



De nit a l'Obradoiro, poca llum, fort estel.


Ara bé, entrat en catedral vaig plorar-ne la sort: tot un vell magatzem de taronja (ja m'entens si has estat a Cotalba...). Un tot desmantellat, amb bastides i plàstics arreu; altars arrabassats del seu terra; i molt buit i tant brut. Un espai lamentable, polsós, destinat a ser reconfigurat al novell postureig polimèric del hui —per ahir, justament— quan lluent i formós va ser tot visitat pel rei eixe que diuen que mana aquesta hora, i la seua família reial. Tot al lloc i lluent, els daurats sense vesc, cada pedra amb un lloc... 

Jo volia trobar i em vaig sentir barrat; on eren les llegendes novelles baratades amb els contes sabuts?; i tot l'arquitectat que tant vaig estudiar?; la potència d'un lloc malvençut, on si vols contemplar el portal de la Glòria ja no sols te l'hauràs de pagar sinó que també et caldrà treure prèvia cita polimensual... Vaig plorar.

I això que ni sospitava la pandèmia a venir...


Entre mil bastides i plàstics, les esquenes despullades d'un romànic amagat.


Per fugir d'aquell lloc llas i insà vaig voler culminar un Camí que en el cert no era meu amb la fita final: la Fisterra... Era boira del tot, no es veïa la mar, i aquell far era sols monument al més brut que té el món, els turistes que es creuen gavina i tal grallen... Fins que sord, atarantat i mig cec pel boiram vaig entendre que no, que el capvespre a la mar el veuré en fer meu el Camí, en trobar com passar-hi enterc. Més no ara.


Cap Ortegal. Plovisqueja...


Va aconsolar-me el fet de trobar molt petites senyals de bon vent. Aquell temple vital de Santa Maria das Areas. Tota la Muxia esperada i molt més... Que m'enyore les hores passades allí, assegut i escrivint, al Faro de Corrubedo, vora el dolmen d'Axeitos, al Miradoiro da Curotiña, al Castelo de San Felipe, a l'Ermita de Chamorro... 



Tot seguint la màgia de les pedres, vaig arribar al Chamorro de Ferrol...



Tants llocs que vaig endur-me estimats, ben escrits... I encara faltava la Ribeira Sacra gloriosa, i el tant que, sense esperar-ho vaig arribar a mirar i ratllar... 



Vixia Herbeira... Tan alt i més lluny.


Però queda el Camí. Tanta boira em va dir que el faré novament, en refer-me i ser meu, el camí i també jo. Però cal espolsar casa pròpia i la ment de les boires del món i els gripaus d'altres més que em forcen a tragar mentre no diga "no". Penitència coral d'una vida que no té objectiu, que ha alçat odis i enveja i maror i profit lucratiu pel demés, més no amor.


Necessitat de fars...


En poder, tornaré.

Ara cal descansar, un més novell camí que no sé, que no em deixe seguir. Sols voldria voler tornar, i començar...



Fisterra. Tot allò que ací es gris serà blaus...