.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"Rieu i balleu/ al pati de l'escola./ El curs s'acaba.
Us servirà de res/ el que heu après?/ Avui no sé què dir-vos.
Jo us voldria lliures/ i amb fam de justícia/ però sovint, el món,/ ens va a la contra,
ja tindreu temps d'entendre-ho".

Vicent Almela.

.

.
.
.

.

.

dimarts, 1 de juny de 2021

Direm del Rei dels Cabets d'Ontinyent...

 


La Vall d'Albaida, a dimarts primer de juny de 2021.

Hui, dimarts del Corpus, la portada que trec pel meu blog “Can Carrasca – Animafesta”, fa córrer el Rei dels Cabets, el cap de dansa dels capgrossos ontinyentins. La de por que m’ha fet sempre aquest cavaller malforjat..., no com el meu preferit de tot el grup, l’Home de les Dues Cares...! Tot va, però, d’aquella manera, ja veus que aquest meu destingut, el “Negre”, és el qui més por feia a l’amic Paco Muñoz quan era menut...

Siga com vulga, me l’estime molt, perquè és part de la meua infantesa i jovenesa, i m’uneix als records bells que tinc, encara, del meu poble. N’he parlat molt d’ell, molt. En no res, apareixeran les actes del darrer congrés geganter de Reus i allí podràs llegir bona cosa sobre aquesta figura, la seua representació i el seu paper dansador. Ves per on que es tracta d’un dels primers casos documentats —sembla que hi ha un personatge anterior alcoià— en què apareix un cap de dansa dins d’una comparsa de nans. Des que a Alacant, el 1760, aparegué un grup de huit cabuts, hi ha constatació que el món dels capgrossos valencians havia anat separant-se de l’original model de nans típic valencià, composat  per sis membres que representaven, per parelles, els fills de Noé; és a dir, els descendents de Cam, Jafet i Set que donaren pas a les diferents “races” del món antic. Hom seguia així la mania contrareformista de voler representar com a catòlics fervents aquells que no ho eren per tal de convèncer del seu missatge universalista i unificador davant gents que no havien eixit mai del seu terme municipal, per dir-ho de manera entenedora...

Així, a Ontinyent, el 5 d’agost de 1833, apareix la primera documentació que assegura l’existència de huit Cabets i del seu rei. Fou per la preparació de les festes de la coronació com a hereva al disputat tron espànyic de la xiqueta que seria Isabel II. L’acta de la sessió de l’Ajuntament resol que:

" Se pase aviso al Encargado de la Administración de la Purísima, Juan Vicente Fita y Almunia para que sin la menor dilación tome las medidas y disposiciones oportunas para que estén corrientes todos los trages y demás que se hallan bajo su custodia y que sirve para las funciones públicas, reponiendose o haciendose de nuevo la comparsa de ocho enanos con un Rey o Capitán de ellos, procurando hermosear la economía con la decencia."

I ací tenim la primera constància, fins que se’n trobe una altra d’anterior. No diràs que això de l’economia i la decència no té suc! Cal suposar, ja llavors, una representativitat important d’aquesta figura en el fet coreogràfic i fins i tot en el director. Ara mateix, des de finals del segle XX i a imitació de pobles veïns atés que el ball ontinyentí va perdre’s, actua com a cap de l’esquadra, vigilant extern i dirigent del ball. És al voltant seu que conclou la dansa tot erigint-lo protocol·làriament com a protagonista en inclinar-se al seu davant tota la colla en concloure el tampatampam de la Jota Final. Un protagonisme que es guanya sent el Cabet que més persegueix la xicalla, en acabant quan tots peguen a córrer cames ajudeu-me... I és que hi ha pocs caps com aquest, el de Xàtiva, molt senyorívol, o el Turc o Mestre dels Cabolos de Bocairent, base recuperativa ontinyentina: aquell, gerent amb vareta; el nostre, senyor amb bona maça-porra burlesca i “corona”... Com a “rei”, va protagonitzar amb la seua defenestració la publicació d’una república (uns diuen que la primera, altres que la segona, i altres encara que les dues... ), ja veus de la importància que se li donà...

Per cert, la “corona”... Tinc la sensació, després d’haver observat molt i massa les poques fotografies velles que conservem, que en un principi de corona tenia poc, aquest barret! Em sembla més una gorra militar, com la que llueix en alguna imatge el fill d’ontinyentí Alfonso Doce... (serà ell?, serà ell...?). Un barret militar prou icònic, amb una decoració davantera molt significativa que en ocasions acabava en ploma i que ens arribà als anys 90 com a cilindre amb triangles de vora groga, una mena de corona-tabal de representació perduda per tants anys d’oblit d’origens i reformes de supervivència. La restauració de Jordi Arrue i Imma Ibáñez va tindre l’encert de refer-la amb un bon cordellat. Des d’aquell moment, la corona és de ben segur un tabal ben identificatiu de la bogeria del personatge..., i de tots aquells que ens l’estimem sobremanera!



"Donde vas, Alfonso Doce...?"

I podria seguir, però ja saps el que passa sempre que parle dels Gegants meruts o dels Cabets orelluts; millor m’estalvie disgustos...