.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"No sou Cosme, sou Abdó!/ I Senén no és Damià.
Nomes crema el foc que hi ha,/ cada qui da el seu guardó.
Com recepta un llaurador?/ I el doctor, fema el bancal?
De la pedra, ai bons santets,/ retrobeu el nom que us cal!

El que toca a cadascú/ siga dat tal com convé.
Vinga el goig a fi de bé/ ja que cas no ha fet ningú".

Dels "Goigs nous de Sant Abdó i Sant Senén. Els Sants de la Pedra.
Per tal que recuperen prompte el seu nom a la pinacoteca del Palau Comtal de Cocentaina".
Delmes. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

dijous, 10 de juny de 2021

A la presentació d' "El judici de l'aigua" a Cocentaina.




 Cocentaina, a dijous deu de juny de 2021.

Vaig assistir a la "presentació" de la darrera novel·la de l'amic Juan Francisco Ferrándiz al seu poble, d'on veig que és profeta. Molta gent al Teular, cosa que m'alegra, i més ara que provem a eixir d'aquest pou desorganitzatiu de saluts i mancances que ens ha dut tota l'amargor que ara provem de foragitar. He posat entre cometes el mot "presentació", i seguisc fent-ho, més que res perquè, clar, a hores d'ara que fa ja tant que és al carrer i vaig i vam llegir-la... Però vaja, presentació era; i tant...! I per això me la vaig prendre com l'acte social que sol ser tal tipologia de convocatòria: un punt de socialització-venda de producte. Tan poc donat com soc jo a aquestes navegades... Ai de mi!, amb la misantropia postpendèmica que ara em té vençut, el que buscava era una altra cosa diferent, millor dit el que necessitava... Sort que vaig trobar-la bastant entre línies i en alguns moments, més aviat pocs i determinats. I amb això ja em felicite. M'explique.

Quan una obra literària com aquesta —que em perdonaràs però per més que el génere no s'hi preste, aquest voluminós volum sí que ho és de literari, i una vertadera joia—, ha arribat a conquerir la meua tan tancada torre d'ivori accional, el que precisse una vegada que l'autor es fa present entre el comú dels mortals, és aprendre tot el possible d'allò que diu i no, del què presenta i amaga... Vull saber de la construcció dels excel·lents personatges, de les motivacions que el duen a prendre determinades decisions creatives per bandejar-ne unes altres, de les necessitats vitals de qui conta cada vegada que afronta un atzucac narratiu... I clar, sabent que m'equivocava de lloc i d'indret, vaig acabar equívoc del tot, i esgotat. 





I no és que tinga res a dir de lleig de la "presentació", però ni tant sols vaig encertar en allò de la socialització, que en sonar el timbre de l'eixida, vaig pegar a fugir de tan mal com em trobava cames ajudeu-me com si fos darrera hora de divendres a l'institut. I així, no vaig poder ni saludar l'autor de tan curtes hores de goig intens... Curtes perquè tan llarg com és el patracol i tot, vaig usar-ne de ben poques, i t'assegure que ben plenes de plaer lector, i tan intenses... 

Val a dir que en cap moment no vaig sentir-me còmode al Teular. I això és deu més a eixa culpa meua de l'esperar el què no podia ser com també al meu estat d'espectació vital... El nivell abaixat amb evidències per poder arribar a un tothom que potser no necessitava de tanta basiquesa si s'havia llegit el llibre s'entenia pel fet mateix de l'intentar vendre el producte a qui no s'hi havia apropat encara. La mercadotècnia literària i jo... Uf! No sé si l'esquer era necessari perquè, jugant a casa, i amb l'experiència gratíssima que tothom mostra amb l'anterior novel·la, "La terra maleïda", l'ham és fàcil de mossegar, i el tothom dels assistents, d'una manera o d'altra, ja no només estàvem per picar sinó que també per estirar nosaltres del carret i fer caure el pescador a la nostra aigua àvida de saber. Veus?, una jugada mestra la del projectar imatges locatives, per ensarronar aquells qui, com jo, volem passar del paper a la vida real de la imaginació autorial... Va fer-me molta gràcia el pensar que de tots els escenaris només em falla, i per poc temps, la Jacetània..., i certa part del Bearn occità, també. Haver-hi estat a tot arreu, haver-hi viscut tan vivaçment cada estada, sense haver ni tant sols imaginat aquelles presències no paisagístiques sinó veritablement simbòliques al text, m'alegren sobremanera, perquè m'ofereixen una perspectiva nova que és disfrut per allò sabut i ara augmentat... Com m'agradaria poder insistir en la consecució del somiat binomi personal de la construcció vital constant a través del plaer... Massa per a la carabassa porquina que tinc al cap i no para de maquinar. Vaig sempre a la meua, i les coneixences fan que suplisca les mancances... Quan va parlar de la vara pública de medir de Jaca, que desconec, va vindre'm de sobte la de Sos del Rey Católico que tan va sorprendre'm, i en preguntar-se en veu alta si a Cocentaina en va haver de vara d'aquesta (pregunta que només entenc des de la retòrica en tan alt coneixedor de la història), directament el meu cap va a dur-me a la que es guardava a la Llotgeta del Mostassaf del que passa per ser el meu poble... Així les coses, m'entendràs l'error perspectiu d'incoherència desconexionada personal. Només en parlar de Salomé, la trobairitz que dansa joglaresca en els capitells del Camí de Sant Jaume, i d'alguna cosa de l'albada Olèrdola, vaig arribar a catartitzar... No estic jo ja per a presentacions d'històries ja tan saludades que han passat ja a ser bagatge personal, no... La propera vegada que vulga assistir a un acte d'aquests —per altra banda ben pulcre i interessant per al lector normal—, no ho faré ni tant sols per la vessant social que, ja veus, vaig obviar des de la meua anormalitat manifesta. En aquest cas, la solució és fàcil. Un dia que coincidim personalment el senyor JuanFran i un servidor, li duré el cabàs de preguntes per tal de discutir-les personalment. Estic segur que ho passarem d'allò més ample perquè, coneixent-nos, a saber per on acabem eixint... Serà en eixe moment que voldré que em signe el llibre. Jo li faré arribar, a canvi de la signatura, el meu poemari al seu poble. D'ell ja em necessite conferència, no "presentació": lliçó magistral, seminari, curset... 



Ei, que t'anime de cor a assistir a qualsevol de les presentacions que el senyorhome faça, perquè sempre, sempre, se n'aprén. No m'has de fer cas perquè l'especialet del tio Carrasca ja va per altres camins que no pots seguir perquè ja et costarien de posar aquestes sabates meues, velles i atrotinades com van... Però "mera"; en eixir, van vindre'm unes ganes immenses de tornar a retirar-me espiritualment al Ripollés, la Garrotxa el Vallespir o on collons siga que toque mare pirinenca ara quan acabe aquest martiri de curs laboral. I, a més, em va rebrostar la vella idea que volia encetar en venir el pròxim Solstici d'Hivern: la de picapedrar d'una vegada la meua pròpia i primera novel·la... La idea la tinc, i el gènere és bàsic: història prestidigitada... Veurem com danse...

Gràcies per existir, mestre JuanFran. I per regalar-nos de la teua saviesa creativa.

Sempre admirat dels seus actes.