.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"Rieu i balleu/ al pati de l'escola./ El curs s'acaba.
Us servirà de res/ el que heu après?/ Avui no sé què dir-vos.
Jo us voldria lliures/ i amb fam de justícia/ però sovint, el món,/ ens va a la contra,
ja tindreu temps d'entendre-ho".

Vicent Almela.

.

.
.
.

.

.

diumenge, 30 de maig de 2021

De la Trinitat d'Ontinyent, rajolets i desmemòria...

 



La Vall d'Albaida, a diumenge trenta de maig de 2021. Dia de la Trinitat.


Aquests rajolets tan clàssics, que copien ceràmicament a mode de “pietat” trinitària el quadre famós de Doménikos Theotokópulos, el Greco, que al seu torn versiona un gravat del renaixentista germànic Albrecht Dürer, es troben en un dels indrets més curiosos d’Ontinyent: el lloc que fou, des de 1319, la porta principal d’entrada a la Vila Reial, vora la torre de la Barbacana. El Portal Nou, del Riu, Major i portell de la Trinitat que donava pas al carrer Major de la Vila i, al temps, al tan empinat Callarís jueu a una banda i a la costerada plaça dels Banys a l’altra. Quin espai més rar conforma encara, i més ara que falten tantes cases a aquell carrer Major que, pausadament, va enfilant-se poble endins... Ara, els rajolets, sobre el groc d’una façana multiforme que fins a no fa massa poc no dissimulava que allí s’havien agombolat construccions diverses, davant la font de la Coveta sobre la qual remunta el Callarís, són l’única marca que resta del culte a la Trinitat. Del portal, cap memòria hi resta, que fou derruït, el 1790, a petició del veïnat mateix, per vell i obsolet, ja que molestava sense oferir cap servei... Segur que pel pas de Gegants i Roques en el Corpus esdevenia un feixuc impediment a sortejar. Amb la brevetat d’amplària d’aquell espai i el que ens resta dels altres portals, no cal suposar-lo massa alt, que igual s’enganxaven també el pàl·li, la bandera de la Vila i els sants en les processons... I ausades que quan això passa encara és bonic de veure l'esforç dels portadors! A mi, m’agrada tant veure com els geganters passen els Gegants per sota el Porxet d’entre les places de Dalt i de Baix com m’atemoreix sobremanera cada vegada que els meus confrares de la Soledat s’esforcen en superar, per baix, els cables elèctrics connectats a la desídia ajuntamental, en el Silenci de Dijous Sant...

Com és costum en les viles velles del nostre rogle, cada portal duia aparellada una protecció divinal que generava un culte propi i una festa. Aquest portal tenia una diminuta capelleta pròpia que el va sobreviure, per la qual cosa, caldria pensar que estaria situada a una casa immediata amb accés pràctic, potser per sobre el mateix arc; igual allí mateix on ara s’hi troben els rajolets. Em ve a la memòria l’estructura preciosa de la capella de sant Roc de Biar, vora el portal de Xàtiva, i em quadra com a molt semblant.

De la cura, enllumenat i adecentament d’aquell espai sí que sabem que hi havia dones “ermiteres” que se’n feien càrrec, a instància i sou del veïnat. Aquests dies serien de tràfec, perquè concitarien l’interés festiu de tot el poble atés que entre la sonada Pentecosta d’elecció insaculària dels nous Jurats i tota la festa purissimera que s’hi desenvolupava, i el Corpus lluïdíssim del dimecres i dijous propers, hi havia encara lloc pel divertiment. Sempre m’han contat, i he llegit, que s’hi feia la festa del xop pròpia d’Ontinyent. No és rar ates el temps de lloança natural en què ens trobem, l’exaltament màxim de la primavera que de regeneratriu passa a fruitosa en un no res. I, sobretot, a la proximitat del riu i a la facilitat d’accés, que no comoditat quan tocaria pujar-hi a braços de molts un àlber amb aquelles dues corbes que permetrien només el pas d’un arbre de no massa port... Aquella gent, mes que no l’ascensor que l’excel·lentíssim Postureig vol ficar-hi ara adossat a la muralla, hauria preferit un muntacàrregues...  Bo, el que sí que no m’ix quan sume, a banda del destrellat ascensori, és si hi hauria realment prou espai a tan especial cruïlla per elevar bon alt tòtem. A vore..., plaça dels Banys, començament recte del carrer Major... No sé, però m’hagués agradat tant i tant contemplar-ho, tan justet tot, tan difícil...

La capelleta, conta mestre Llora Tortosa, ja havia desaparegut el 1805, com també les de la Mare de Déu d’Agost i la Magdalena. Les seues campanetes van vendre’s perquè no es perderen. Amb els diners que es van treure, feren obra pública... 


La Santíssima Trinitat de Dürer



La Santíssima Trinitat d'El Greco.