.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"Rieu i balleu/ al pati de l'escola./ El curs s'acaba.
Us servirà de res/ el que heu après?/ Avui no sé què dir-vos.
Jo us voldria lliures/ i amb fam de justícia/ però sovint, el món,/ ens va a la contra,
ja tindreu temps d'entendre-ho".

Vicent Almela.

.

.
.
.

.

.

diumenge, 30 de maig de 2021

A una Gandia llibresca tot oint del dolç mallorquí. En la presentació del darrer llibre de Pau Tomàs Ramis.

 







La Vall d'Albaida, a 30 de maig de 2021. Dia de la Trinitat.


Ahir mateix, i no sé com, vaig decidir a eixir de casa per mesclar-me amb un món que no és el meu. A qui li digues —que em conega— que vaig fer un tomb per la "Plaça del Llibre", a Gandia, se'n farà creus... Sergi en un esdeveniment organitzat pel gremi editor valencià? Que se n'ha begut el poc enteniment que li queda? Potser sí, perquè, a més, Gandia, a un servidor, li du molts mals records de passats antiquíssims, ves sumant-hi mèrits... Ei, però és que l'amic Pau Tomàs Ramis venia a presentar el seu nou llibre des de Mallorca, i clar... Venia i se'n tornava en un ai!, com si vingués personalment a posta per portar-me'l i explicar-me'l... Aleshores, calia, sí o sí, pillar el cotxe en plena calitja i tirar cap a la capital saforenca per aparcar i no fer un recorregut massa llarg, per si em perdia... I va ser una sort, la pensada!




Jo mateix em veia extrany conduint per aquella banda de la Vall que tan abandonada tinc, tan verda sobre el fons ben blanc, i esguitada de la grogor immensament intensa de la ginesta, que ja floreix a cada racó carreter per donar color al proper Corpus...  Com si no me la coneguera i, així, me l'admirara més, ma casa... 






A Gandia, polida i neta com mai, i plena de gents emmascarades com pul·lulaven entre comerços oberts, com si fos tot tan lluny del meu quotidià, vaig trobar en un no res la plaça de Jaume I, ben prest del carrer del Delme, els cartells del qual vaig fotografiar per raons òbvies, sobretot perquè no em torne a passar allò de trobar-me sense registres propis... Bo, anem al camí ral... Allí mateix estava muntada aquella proposta firera llibretesca consistent en un espectacular assortiment de volums de tot tipus i gruix, escampat en una mateixa taula correguda dividida, és un dir, per orígens editors, i una sola caixa registradora... I a l'altra banda, un entaulat breu i unes poques cadires per tal de fer les presentacions. I enmig una més breu parada on els autors presentadors signaven les obres... Poca gent entre els observants de llibres i oïdors de paraules, mentre les tauletes terrasseres dels bars adjacents, estaven tan a gom,que si t'alçaven ja t'ocupaven el lloc. Signe del temps, de tot temps, fins i tot el rerapandèmic, que sembla que justifique més la cosa... 






Bo, siga com vulla, un servidor va fer el tomb de rigor, encuriosit com sempre que m'hi trobe amb qualsevol paradeta amb escrits... Ausades la de novelles edicions que no coneixia... Quin florilegi de propostes, a cadascuna més colorida per incitant... Això sí, no cap d'elles acabava de fer-me el pes... Cada vegada sóc més sensible amb les temàtiques i més intransigent amb les autories. Llegir m'ha fet pujar, però hi ha límits, que també m'he alimentat de toxicitats. Per això, ara no em trobaràs ni fullejant recomanacions ni, sobretot, autors recomanats. Un servidor va al que va, a cercar del clàssic no llegit encara, a allò que m'atrega sobremanera per tema i/o persona que justifique la despesa i el lloc a ocupar en ma casa, la novetat realment inevitable perquè em doldria no conéixer de la dèria treballada de qui escriu... Ja veus, crec tenir de nou recte el criteri... Per això, només vaig arribar a mercar-me tres llibres, tres... Dos d'ells eren, justetament, els últims de l'exposició. Allí estaven, amagats rera el tot, i esperant-me... Perquè són molt del jo d'ara mateix, i estaven esperant-me. "Lletres de Batalla" entre Joanot Martorell i Joan de Montpalau, en versió de Joan-Lluís Lluís, i la poesia de Jordi de Sant Jodi en edició de Carles Duarte... Paraules majors!






El tercer llibre no podia ser altre: "Els mallorquins a l'Olimpíada que no fou. Expedició a l'Olimpíada Popular de Barcelona, 1936". Premi Mallorca d'Assaig 2020, editat per Galés i escrit per Pau Tomàs... 

Pau, tan amable com sempre, i ben sorprés de trobar-se a Gandia en tal tessitura i amb tal ritme, venia a dir la seua entre un públic poc que en escoltar-lo va arribar a flipar de veritat. Primer per aquella dicció seua tan rebonica, no saps com m'encisa oir aquell mallorquí tan ben dat... Després pel contingut... Va esbalair-me allò que vaig escoltar, que va ser com aquelles punyalades que diuen que amb la dolçor de l'empunyadura, tan bella, no t'esperes que t'entre tan fons el full, que tot és daga... Quan vaig preguntar-li, més que encuriosit com un especialista tan ferm i fruitador en cultura popular ha acabat parlant de temes de República i guerra, va respondre'm amb l'allò de l'una cosa du a l'altra i ara...




M'explicaré perquè flipes tu també, què amaga aquest títol i voluminós volum... Any 1936. Els Nazis alemanys organitzen l'Olimpíada a Berlín i el món sencer tem que es convertisca en el què fou, un espectacular tronaveu de la idea nacional-socialista a partir de l'estètica i tal... Les esquerres socialistes proven de cercar un lloc a Europa per tal de fer una Olimpíada paral·lela de caràcter popular. Troben Barcelona com a candidata oferta i il·lusionada. I quan tiren a començar el gran projecte esportiu, però sobretot cultural, esclata la revolta franquista... 

Eixe és el temps, el lloc i el motiu... Pau Tomàs hi arribà perseguint els Gegants de Ciutat de Mallorca... Sí, sembla increïble però aquesta és la veta de la qual va anar tirant durant anys i panys... Els Gegants de Ciutat varen acudir a Barcelona, però desaparegueren!!!!  





En el moment que arriba l'expedició mallorquina a Barcelona, ha esclatat la Guerra Civil i els representants socioculturals, molts, i esportius, pocs, no poden tornar a una Mallorca on serien apressats immediatament i ja se sap com se les gastaren per aquelles contrades els Nacionals franquistes, omplint fosses d'afussellats. Així que aquella gent es trobà directament exiliada, sola a una Barcelona ben perillosa, i fugint on pugueren per poder viure, fins i tot a terres valencianes... 

Pau va impressionar-me molt, i jo no soc d'impressió fàcil, en contar micro en mà com havia oït d'aquells representants festius tants anys després aquelles experiències vitals i vitalistes. Gents que han anat morint darrerament. Va gelar-me la sang la història d'una al·lota que sense cap altra companyia que la dels seus companys i companyes d'orfeó, va trobar-se sola i òrfena a una Ciutat Comtal ferida... Ai...  En aquell moment, un colom caminava sobre l'envelat de la plaça, cadascun dels seus passos hi quedava referit rera aquell tel blanc on la petjada era nítida mentre l'animal quedava emboirat... Va semblar-me una metàfora perfecta. 




En poder ser, i que puga ser prompte, devoraré aquest estudi... Vull viure per aprendre i no treballar a destall per justificar aprenentatges... 

I els gegants? Quatre són les pistes que s'hi podrien seguir. Les que no justifiquen la destrucció de les mateixes arriben a ser tan surrealistes que bé mereixerien ser contades no com a la rondalla que són, sinó com a pel·lícula hollywoodiana que semblen, amb toc berlanguià indiscutible. No te les contaré perquè primer vull assaborir-les... 





En acabant la presentació, realment preciosa, ben duta i captivadora de totes, va fer-se hora de tirar cap a casa. Pau en cotxe fins a València amb la gent de l'editorial, tan simpàtics com em semblaren, i en no res d'hotel, i encara en temps de toc de queda, cap a Mallorca amb sa seva nina... I un servidor cara el Ponent solar que encega els ulls, amb aquell radar d'extensió que ens han posat per acabar de colgar-nos als valldalbaidins amb l'excusa de la nostra seguretat... El millor, la retrobada amb l'amic i la coneixença agradosa de persones ben amables, cosa inaudita en la meua darrera quotidianitat... L'anècdota que quedarà? La foto feta amb els polítics que van anar a fer-se la foto... Delirant!




Sort a Pau en les properes presentacions. De ben segur que serà rebut amb goig a una Barcelona que s'estima molt la memòria de la seua frustrada Olimpíada Popular. Jo espere en candeletes llegir aquesta història que es preveu trista, tràgica pel contingut, però que sé tractada ja d'avantmà des del rigor i l'estima. És la història d'uns perdedors que guanyaren la vida. Com podem ser-ho nosaltres en qualsevol moment. Tota narració d'un temps a què tant fan perquè s'assemble l'ara, pot ajudar a superar aquest nou ridícul històric quan acabe esclatant. Qui sap si ens mostrarà noves vies vitals... Sort, de nou, i moltes gràcies per la dedicatòria...