.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"I a força de cantar perbocs de tro,/ rerén i fa més nou, sent antanyà,
el gest solemnement capolidor/ del raonar acords basals
—lacrats amb pólvora—/ que comprometen panys i béns:
futurs de veïnat, bancals i termes".

- III. De rotllets i fogasses. Sergi Gómez i Soler

.

.
.
.

.

.

dijous, 22 d’abril de 2021

Des de llavors ja, Castella, mai no s'ha tornat a alçar... 500 anys de la Batalla de Villalar.

 






La Vall d'Albaida, a vint-i-dos d'abril de 2021. Vespra de Sant Jordi.
500 anys de la Batalla de Villalar.



Entre les rareses que un servidor atresora, i que mesclades amb les pròpies incohoerències ajuden a passar el dia d'una manera satisfactòria, està l'abundosa mitomania. Per fortuna, la vessant que he desenvolupat no és la d'inventar fabulacions o desfigurar la realitat, que d'eixa ja procure fugir sabent ben sabut com tinc d'on informar-me, no. La meua tendència és la de mitificar, admirar sense fi, determinades històries... A mi em pega pels llocs i la seua història, els monuments, els tractats i les batalles... Sí, i algunes de sonades vaig tindre fa anys, quan s'hi podia circular pel món, com quan anàrem en comitiva, junt a sa majestat en Jaume I, a les terres d'Ariza per mirar-nos si aclaríem on es signà el Tractat de Caçola entre aquells ermals nevats mentre els saberuts locals no s'ho podien creure..., i se'n feien creus...

Jo sóc més de batalles i de les seues commemoracions. No només em sé tot Almansa, i vaig ser present en les celebracions seues i dols nostres del 300 aniversari de la Batalla el 2007 (després de tirar-me tota la nit pujant i baixant del Montcabrer, carregat de bateries i focus, per participar en aquella ventura tan rebonica que fou l'"Ací estem!"), com m'he passejat costera amunt i avall càmera en mà per aquells cantons de Despeñaperros on hi hagué les batalles de Las Navas de Tolosa i Bailén... Ja veus, cap metge podria curar-me tal mania...




Les darreres fanecades de derrota que vaig poder xafar em feien molta il·lusió de trescar. Això que dius, algun dia tindré l'oportunitat de passejar-me per Villalar de los Comuneros? El 23 d'abril de 1521 tingué lloc en un rierol a prop d'aquell poble la batalla que derrotà a mans dels exèrcits del futur emperador Carolus V el moviment revolucionari castellà, un empelt extrany entre noblesa interessada, poble ofegat i politicastres ofesos i gelosos d'anàlisi més que complex. Una desfeta absoluta que figura als llibres que expliquen aquestes coses com a mostra palpable d'allò que no cal fer...




I allí que em tens, circulant per aquells camps de cereal castellans, any dèneu, a la recerca de llocs i d'informacions. I com a mi m'agrada, espai, caminant-me els llocs, entrant on no es pot, admirant, dubtant, asseient-me a escriure, fotografiant, més que siga l'horribilíssim monument en l'indret de la batalla... 

Al meu parer, el monument és més lleig que pegar-l...



Quin símbol aquell... Castella no tornaria a revoltar-se contra ella mateixa, però ausades que faria de tsunami contra tots els altres i per dominar-nos..., pobreta península... Que el cap, bé que l'alçaren tot acatxant-nos-el... I no només els dirigents, sinó qualsevol qualsevol que es creu encara cosí-germà dels que xafaren aquells heroics Comuneros...



Li ho vaig comentar a un amic castellà..., i va respondre'm amb una cançó de Mecano.


Un servidor sempre s'ha respectat Castella, per més que no ho cregues... Que mon pare és castellà, i d'aquells que no volen taques (perdoneu-me l'acudit manxec) ni lleons... I sí, m'ha alçat fent-me estimar la terra que és meua, però també la seua, que no deixa per tant de ser meua i m'estime... Per això, trobar-me a Villalar, i conduir-me a poc a poc a aquell poble tranquil on la vespra del vint-i-cinc farà els anys que separaren el cap del cos als adalils... Jo encara vaig arribar a estudiar a escola allò de Bravo, Padilla i Maldonado, com a complement a la nostra pròpia Germania, que va ser bona també... El pobre Vicent Peris, cap agermanat linxat, acabà amb un dels seus braços penjat dins una gàbia a una plaça d'Ontinyent, ja veus... Quines històries les dels revoltats contra el poder i com el poder s'ha venjat sempre amb més dol encara, com alliçonament i també per por, per suposat... 



El meu cotxe aparcat junt a l'església de San Juan Bautista
dona fe de la meua presència a aquell lloc tan bell...


Trobar-me amb aquella plaça i el poble en festes va sorprendre'm, no me l'esperava tan boniquet. Fou un dia molt bell aquell. Ple agost més sens calda, abellia mirar... A la fi, vaig acabar descobrint un altre poble magnífic que sempre m'havia atret pel nom i llur història, Madrigal de las Altas Torres... Vaig enamorar-me del tot de les muralles que, derruïdetes com van, encara guarden un valor i un encant suprems; però això serà altra història...

Enguany, volia commemororar, demà mateix, aquest aniversari redó i penjar del meu balcó, junt a la senyera del meu poble i la del sant Jordi, la bandera comunera castellana... Jo soc tant de banderes! No ho puc fer, perquè no m'he aclarit amb el morat i el carmesí... Els blaveros d'allí no s'aclareixen si amb l'una o l'altra i que aquesta és un invent, l'altra és de mentida i a la fi, els dos exèrcits només s'hi distingien perquè la creu i el fons eren de colors distints, els mateixos, l'un el negatiu de l'altre. Sol passar.
Jo, ho tinc clar, voldria alçar la del poble.

Dels versos que vaig escriure en aquell lloc, algun dia en faré cabal...


Inscripció del monument. 
Ací, seguim fent memòria.




Cap comentari: