.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"I a força de cantar perbocs de tro,/ rerén i fa més nou, sent antanyà,
el gest solemnement capolidor/ del raonar acords basals
—lacrats amb pólvora—/ que comprometen panys i béns:
futurs de veïnat, bancals i termes".

- III. De rotllets i fogasses. Sergi Gómez i Soler

.

.
.
.

.

.

dissabte, 17 d’abril de 2021

De l'Esdevenidor i el Miracle...




 La Vall d'Albaida, a dissabte dèsset d'abril de 2021.

A Milagro Sellés Moltó...


Els qui em coneixeu bé sabeu de la meua estima fonda a aquella màgica habitació del Palau de Cocentaina, la Sala Daurada magnífica. A alguns, amb temps o amb presses, vos l'he explicada allí mateix estant, capalçats i amb les mirades fixes en tants detalls com arriben a sorprendre'ns com jo a xarrar i xarrar... 

Jo, vaig enamorar-me'n d'ella abans d'entrar per primera vegada, amb tantes històries com m'arribaven a explicar d'infant, cap d'elles mentida, totes esbalaïdores... Recorde aquella primera vegada com una de les ocasions de meravellament més grans de les que m'havien omplit fins llavors, empeltada amb la tristesa més acoradora en trobar-me-la en un tan mal estat que acabà resolent-se per oferir-nos ara, encara inacabada, la tan engrescadora obra memorialística que ens és.

Des d'un principi, hi hagué una figura que em corprengué. I bé sé que no en soc l'únic que la té entre les preferides, entre tanta batalla i imatge hieràtica d'aquella ratafila de reis navarresos que hi ha, tots ells reflectits amb les seues misèries i victòries per justificar la grandesa de la nissaga dels comtes Corella que deien venir-hi d'aquelles branques tan nobles i amb tan bell art volien justificar-ho —com si aquelles pintures serviren d'acta notarial de veritat—. Aquella imatge era, justament, el símbol familiar d'aquells Corella... No l'escut, que també hi és, justificat al punt d'explicar el seu dret a l'ús de les quatre barres de sang, venint de Nafarroa com deien que procedien. El símbol. "L'Esdevenidor"... Ausades que he arribat a usar d'aquest joc de futur als meus poemes, per la idea que m'obceca, el futur que farem i que vindrà...

L'Esdevenidor (és de Benidorm per a Juanjo Alcaide, quan de mi es mofa) és una mena d'uróbor, aquella serp clàssica que es mossega la cua tot indicant el pas del temps, l'infinit de l'univers fins i tot, i que s'ha combinat de mil maneres distintes al llarg del món i les cultures i els moments. 






Símbol, ves per on, del mateix sant Miquel dins del món cristià que ha acabat fins i tot dins el moviment pop seglevinté a través de l'icònic record de "La història interminable" com a llibre de Michael Ende i com a imatge cinematogràfica de Petersen, que establí la mirada que molts de nosaltres tenim de l'Auryn, el resplendor, de l'Emperadriu Infantil com a generadora de Fantasies mil, sempre en majúscula... Un servidor, miquelià per suposat, i vehement totèmic al temps que inconoclasta convençut, acabà per ingressar-lo dins el petit món a què he alcançat, tot fent-lo partícep de la talla simbolista del baiard processional d'una imatge religiosa ben estimada i algun dia i per això rebré just jutjament... 

Aquest uróbor que crida al futur, a allò que esdevindrà, i que pots trobar-te tot passejant per Cocentaina tant a la porta del Palau, tot emmarcant l'escut corellià, com a aquella casa del carrer dels Sants Metges, té una característica atractivíssima: és una serp amb cara de dona.



Quan el comte Geroni Roís de Corella va encarregar la pintura sostral de la Sala Daurada, volia ensalçar la nissaga formada pels huit comtes anteriors, amén de la justificació que t'he explicat. I ho feu cridant a capítol un bon pintor assentat al poble Geroni Rodríguez d'Espinosa. Aquest i el seu fill, el famós Geroni Jacint d'Espionsa, acceptaren l'encàrrec i ens llegaren la meravella que ara observem. Diuen que trigaren deu anys en completar-la, entre 1613 i 1623... Sí que és curiós, Sergi, m'he dit tant a un mi mateix àvid d'entendre més enllà de la literaturització imaginativa promesa... Just cent anys després del prodigi de la suor i les llàgrimes de sang de la imatge de la Immaculada Concepció (la immaculada concepció en temps de tanta discussió eclesial sobre aquest tema  punxosíssim que acabaria sent dogma només molt entrat el segle XIX...) que els comtes tenien com a regal papal en la properíssima capella de Sant Antoni i que acabà sent venerada com a Mare de Déu del Miracle... I allí, que apareix l'Esdevenidor envoltant el colorit escut, com correspon a sala cerimonial que haja d'acollir protocol propi. 




Però els Espinosa, en un dels casetons, repeteixen la idea de l'Esdevenidor tot apartant de la seua forma corrent aquest uròbor... El fan directament serp que s'enrosca sobre un arbre de bona arrel però amb múltiples amputacions de branques, i al capdamunt, hi ha aquest cap, una mica inclinat, que ens somriu mentre ens mira molt fixament. A sobre, en un fil·lacteri, n'hi apareix son nom de futurs. Esdevenidor.


Foto: MARQ Alacant



I s'esdevé des d'ací mateix el joc... Que comença amb aquest arbre amputat i serpejat, que té una llegenda al peu que el fa símbol del primer comte (des del 1448), en Ximén Pérez de Corella, i que s'hi situa justament al casetó espacialment simètric al que conté un arbre també ferit en la base, però esponerós en verdors, del comte nové, el pagador Geroni Roís de Corella (comte entre 1613 i 1623, les dates que s'oferten com a de creació de la decoració de la Sala), amb altre fil·lacteri que diu "Proprria virtute"; l'inici de la frase llatina "Propria virtute audax".




Tant alta estima egòlatra tenia tal comte per fiar de l'audàcia del propi valor? Tant hi valia? Molt n'hi valia? El suficient i necessari per oferir-nos aquella visió seua de la glòria seua i dels seus... Per la virtut pròpia, que no audàcia, aquella nissaga que prompte perdria aquell nom i motiu (canviat en nissaga Benavides quan a la seua filla Antònia de Corella i Dàvila l'heretà el seu fill Pedro de Benavides Dàvila i Corella el 1648, i apartant-se ben prompte en medrar entre la noblesa hispànica de les terres de la Contestània...).



Portada del meu nou poemari



En el poemari que ahir mateix vaig estrenar, "Alé i trast. Vint-i-set sonets a Cocentaina", copie Gaspar Escolano i Villalba (1660-1519) qui, en la seua "Década Primera de la Historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia" parla així de trobador d'aquest Esdevenidor:

“yo entiendo que pretendiendo mostrarse tan galán como valeroso, pinto la culebra con cabeza de mujer, y muchas roscas en la cola: encareciendo por esta figura, la fuerza grande del amor que tenia a su dama, que le tenia como cautivo y presa la voluntad. En los papeles de los caballeros desta família, veo pintada la culebra con cabeza della mesma y tres cuernecillos y un letrero, que dice en valenciano, ESDEVENIDOR: como quien dice: Soy como culebra en la prudència, y miro siempre a lo venidero”.



Fragment del relleu marbre que s'hi exposa
a la Sala de la Xemeneia del Palau Comtal.



I ben interessant que em resulta aquesta explicació, tan pròpia de l'amor cortés més medieval en temps que aquestes coses només corrien ja per les venes autojustificatives de la noblesa, sempre amb fam de medrar per sentir-se més alta... El nové comte fa pintar d'una novella manera aquell vell símbol familiar, mitològic clàssic del tot i de caràcter cívic i patrimonial propi, en l'indret que mostraria l'esplendor autoatorgat als seus i als aliens que amb ell volgueren negoci... Just cent anys després que altra imatge de caràcter religiós, i patrimonial pròpi, obsequi del més alt dels homes del seu temps, el consagrat papa Nicolau V (+ 1455) al comte de l'arbre ferit i la serp enroscada, protagonitzara el famós miracle (19 d'abril de 1520) en vespres de la Germania valenciana i tenint com a testimoni i protagonista dels fets al seu rebesavi, l'encara hereu Guillem Roís de Corella (que seria cinqué comte en un no res, entre el 1522 i el 1541, quan desapareixeria del món de manera tan misteriosa que, per sa vida i el seu adéu, bé mereixeria protagonitzar una novel·la de les de l'amic JuanFran Ferrándiz...) . 

No hi ha cap senyal de la Mare de Déu del Miracle a la Sala Daurada? Què l'hauria d'haver? Entre les glòries simbolitzades dels Corella, per què no? ¿Hi cap una imatge religiosa dins el conjunt simbòlic glorificador i autojustificant d'amillorament social per mereixements de família tan potent en un context que ja superava del tot, desdibuixant-les, les fronteres del vell regne valencià? I sent la vera Mare de Déu del Miracle físicament tan propera...

I és així com llavors em mire de nou i de prop el rostre pintat en l'Esdevenidor. Una dona que ens mira i ens mira, amb el cap descansat, que migriu confiada, i ens esguarda molt fixe, bell esguard, molt punyent, molt sincer. Un regust italià, com aquelles versions teotocals que s'empraven d'icones bizantines que llavors s'estilaven... I apareix descoberta, lliure, sens toca, i ens mira, i eixe somriure, i la confiança que emana, front ample, cabells d'or ben a l'aire, aventats. I no plora, que riu clarament, no és un gest gens adust, però aquesta mirada... I tocada com va, amb tres potències de les que solen colocar-se rera el cap de figures masculines religioses, a mena de foc inspirador, clar que eixa mirada..., o com a aura social apartada a voluntat de la devoció...

Filacteri dalt, de futurs que necessiten protecció, o a sota com assentament immòbil de passats, me'ls mire, me les mire, i no vull dir res del paral·lelisme que m'hi trobe i em justifica l'una a mena de modern contrari idèntic de l'altra, inspirador, la mateixa positura, distint gest..., imatge en negatiu sociocreencial. Eva i Ave clàssiques; humanal culpa i netedat original; pecat original necessitat de redempció...  Una icona que s'inicia amb la nissaga la reforça fent-la créixer, fullar i granar? Molt més enllà i més d'arrel que la dita que del plor ve l'alegria. Sense el plor no podrà haver-ne, d'esperança... 




Si m'atrevira a sumar, barroer, les imatges...


Però no puc deixar de dir-me que estan ací mateix i són massa properes. I ambdues, rostres oposats d'una mateixa moneda, ens esguarden entre el plor per allò que hem fet, i el somriure davant del demà...








Contraportada del meu poemari






Cap comentari: