.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"I a força de cantar perbocs de tro,/ rerén i fa més nou, sent antanyà,
el gest solemnement capolidor/ del raonar acords basals
—lacrats amb pólvora—/ que comprometen panys i béns:
futurs de veïnat, bancals i termes".

- III. De rotllets i fogasses. Sergi Gómez i Soler

.

.
.
.

.

.

dijous, 29 d’abril de 2021

Carrer d'Enric Valor... Carrers d'Ontinyent

 

Fotografia de Noemí Gómez


La Vall d'Albaida, a vint-i-nou d'abril de 2021.


Prenc la paraula i trenque el meu descans per tal de reflexionar sobre la polèmica que s'ha alçat com a clara d'ou ben remenejada arreu de les nostres comarques perquè un ajuntament del sud, on la llengua està més afeblida i per tant la societat "autòctona" i llur cultura també en situació més precària, i des de les posicions més ràncies de l'espectre polític, ha decidit eliminar un carrer dedicat al senyor Enric Valor i Vives. El nomenclàtor viari perd l'homenatge a aquest cavaller, castallut insigne i valencià dilecte per tal que l'estat espanyol n'ocupe el seu lloc. El símbol no pot ser ni més clar ni de major importància, atesa l'actualitat per on ens toca passar. I un servidor no pot estar més que en contra del canvi per totes les renúncies que suposa i les finalitats que busca: donar aire al pitjor que aquest temps de postureig infame suposa i que crida a les ventades que vindran, i que ens agranaran en galernada.

Dit açò, em cal afegir que dins el meu apassionament toponímic, sempre m'he mirat amb una certa suspicàcia això de la dedicació dels noms de les vies públiques... Les he vist sempre com un fet puntual i ben feble, sí... Inconsistent si te'l mires amb una certa perspectiva temporal. Efectivament constitueixen un homenatge a qui rep l'honor de retolar amb son nom un espai físic comunal. Aquest homenatge durarà el què dure exactament el règim polític en vigor. Quan les tornes canvien, i no parle precisament de democràcies, que això és el què em preocupa ara mateix amb el cas valorià, poc durarà l'homenatge. El nomenament passarà a ser memòria fugissera i detall anecdòtic que algú arreplegarà en llibre quan aqueix record s'esbandisca... A no ser que tinga la sort de quedar entre la veu popular, cosa sublim i ben rara, perquè supera tot temps i tota idea, fins que s'esgote en ella mateixa, quan les novelles generacions perdran les sendes velles... Mai no s'ha nomenat oficalment carrer de les Embogadores el del poble que vull tindre encara per meu, però ara mateix, no sabria dir-ne el nom oficial, Delme potser? Perquè en els anys 80 tinguérem la sort de poder retrobar de l'antigor oral per refer l'oficialitat a partir del desastre ideològic. Ara, pels hereus d'aquella feta, el nostre fou desfeta, per més que es fera des del conscient i el sincer, l'erudit i el popular però sempre des de la bona voluntat de la concòrdia. I quina tasca més difícil...: el Delme mateix havia estat durant la dictadura darrera Reyes Católicos, i Libertària en la IIa República i de la Reina (Isabel II, l'amiga de l'ontinyentí Enric Puigmoltò que li llaurà l'Alfonso XII segons historiadors solvents), abans encara... 

Quan fins i tot el nom del poble costà tant i tant de reprendre, i encara hi ha qui et recorda interessadament la gradació militar de tinent en castellà, veus com aquestes coses arriben a doldre en veritat... Sort tinguérem, i vingué del fet mateix "transicional", que deixava una escletxa moral que sabé aprofitar gent de bon fer. A aquesta gent cal agrair-li la netedat de l'operació, i la seua intel·ligència...  I així, ara poca gent recorda ja el carrer del 18 de Juliol, que, ves per on, en valencià que te'l deien!, sent com és ara Barranquet, nom que allarguem a la immensa plaça de la Coronació que resulta del tot postissa, tribut nacionalcatòlic hipotecat encara, revestit de la devocionalitat patronal que el manté i que en els programes oficials festius encara deixa entreveure els tics diguem-ne vintage... San Jacinto per la Morereta, per exemple... 

Dels carrers vells se'n pogué fer bastant represa: l'Almoina d'Eixea, la Morereta... D'altres no hi cabia la possibilitat, per la desaparició (els Abaixadors, Sant Gil, Ravalet, Mare de Déu de les Neus), o la desfiguració com a espai independent (i això que encara diem placeta de Latonda, carreró del Marqués...). No hi hagué sort, però, amb alguns dels retolaments, que mitja Vila vella quedà carrer Cordellat a efecte oficial i postal, fins i tot la placeta del Pinyó; la Trinitat amagà el Carrer Major de la Vila de la cançó i es menjà la plaça dels Banys... i la Muralla acallà formalment els Albellons... Sort que encara ens aprovaren aquella idea dels rajolets blancs amb lletretes blaves que combaten la desmemòria, informalment, de cantalars i atzucacs, tot assenyalant-nos encara el Fossaret, el Cantalar de la Bola, o el Carreró de la Paella... I quina sort que queden joies històriques, com el Callarís jueu... La confusió, però, entre Regall i Magdalena, mai no solucionada en aquests dos carrers continuats i canviats, m'ha semblat sempre imperdonable... 

I de canvis en carrers "nous" nascuts en temps franquista també en tenim perquè no podia consentir-se en democràcia la imposició ideològica de la dictadura, per higiene mateix... Jo mateix vaig habitar en nàixer a "Héroes del Alcázar", que afortunadament ara du el nom d'un escriptor jesuïta Antoni Conca (i Alcaraz), expulsat del país i que encara parlà bé del seu poble... Ací, a Sant Rafael, varen caure tots els noms de cavallers de l'època jaumina, i encara com!: Artal de Foces, Cassià Fita, Garcia Ortiz... I fins i tot algun equivocat en la transcripció: pobre Pelai Pérez Correa, que durant anys figurà com a Pelayo Pérez Conca... Les reformes correctores ens l'han tornat, com també a l'obscur mossén Blas que ara queda honorat com a Gaspar Blai Albuixec, agullentí de pro i proimmaculista... Torne al canvi transicional des del franquisme amb dos exemples del barri de Sant Josep que sempre m'han esfereït. Com voldria oblidar els carrers "Mártires de la Tradición" i " Primo de Rivera"... Sempre pensaré que carrer de la Pau i carrer dels Furs són més escaients, de totes... Però encara tenim carrers dedicats a franquistes, mudats amb raons eclesials, i prop de ma casa, un carrer Cristòfol Colon inexplicable...

Crec que Ontinyent ha tingut sort amb la tasca nomenclatora empesa en els darrers anys des de l'oficina lingüística, que ens ha regalat preciositats recuperadores del costumari laboral com el carrer de l'Orútjol (quan el van retolar vaig veure persones majors plorant i tot per l'alegria...), o socioculturals: les Trebanelles, Arquets, Veta, Mariola, Angelets, Rondalla de Rondalles, Veles e vents i tots els aires haguts i per haver, santets oblidats com ara Sant Onofre, personatges de les Germanies..., tot incloent figures abraçades a la cultura però també al desenvolupament socioeconòmic, com algun que altre empresari entre músics i cronistes... Un treball immens que ha aconseguit fixar camins i partides, i senyalitzar-los per no perdre'ns en el poble de les tantes casetes i més... Això sí, val a dir també que per la mala mà de l'Ajuntament, o poca traça, bons ridículs vam arribar a patir, com ara aquella famosa història del carrer de Ramon Llull, que no hi és...

Res, que veurem la cosa com anirà en el futur i què ens depararà qualsevol canvi ideològic que ens pervindrà... Com a mínim, quedarà la memòria escrita del que fou l'ara mateix —on hi ha carrer de Joan Fuster i el de la Balanguera que veurem el què duren...—. "Mera" que li costà a l'Ajuntament retoloar l'avinguda Manuel Sanchis Guarner, si costà estant d'anys aprovada... Ara els ha pegat també per retolar rotondes, com la dels Moros i Cristians, pur postureig polític, o la del metge Rafael Galiana en el lloc del nou hospital, ple d'homenatges a metges i infermeres del segle XX... En diuen "glorietes" perquè rotondes no queda massa... I fins i tot, cosa que té una certa gràcia, han rotulat places oficials sense cap valor postal ni habitable..., perquè de portes d'edificis, la plaça de mossén Lluís Espí... Veus, eixe és un aspecte que a mi em faria gràcia. Ja que hui en dia fer carrers i nomenar-los és cosa difícil, sempre hi ha racons, jardinets, revolts, camins, que podrien tindre noms potser no amb valor oficialista, però sí memorialístic... des de carrers com els de les Lleteres, el carrer Antolí, el Tossalet de sant Miquel, la Soca del Campanar que de l'antic venen... I si hi ha gent nostra que mereixeria ser recordada d'aquesta manera... T'imagines els xiquets jugant a un parc Paco Muñoz? O recordar gent com ara el poeta David Mira, imprescindible, nomenant una biblioteca com acaben de fer a Agullent amb l'inigualable Ramon Haro; o veïns tan il·lustres com ara els Gegants i els Cabets en una lluïda albereda, o un pont, o... I obres de gent d'ací, com ara la Cançó d'Amor i de Guerra de Martínez Valls..., o herois ben nostres però no canònics, com ara Al-Àzraq... Ja veuríem, si vingueren, què durarien... De moment, sí que puc dir que una de les coses que més m'agrada d'Ontinyent és que pots passejar-te, i hi ha qui viu, al cantó que fan els carrers d'Ovidi Montllor i Enric Valor...


:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::


PD: a tot açò... Ara recorde que el meu primer poema publicat va sobre aquest tema... Sí... Uns versos fets a la manera, i com homenatge, al "Cos mortal" del Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés (que té plaça a Ontinyent...). Amb ell, nascut quan llegirem Estellés a l'assignatura de Literatura Catalana de Cou, quan jo tenia, a vore, dèsset anya acabats de fer, vaig voler criticar el canvi del carrer de Sant Domingo pel d'Alcalde Paco Montés, i no perquè l'home no meresquera carrer, però aquell...

Va ser per l'any 1991. Ara fa trenta anys. Heus ací el meu primer poema públic:




I

 

A Vicent Andrés i Estellés, amb disculpes, si més no...

 

“Si a València porten monyo...

a Ontinyent, ramellets”.

 

 

TRINQUET de Gomis, Clot, el de Maians, Església,

Cordellat, Mirador, Magdalena i Regall,

Sant Roc, Trinitat, Nou, Sant Pere, Albellons, Roses,

Callarís, Ravalet, dels Carros, Escurà,

de Dalt i de Baix, Furs, Cantereria, Bola,

Sant Jaume, Santa Faç, Sant Pasqual, Sant Antoni,

l’Aurora, Barranquet, Capellans, Teixidors,

Santa Anna, Santa Rosa, Altet de Sant Joan, Eres,

Joan vint-i-tres, Puríssima, Pau, Monges Carmelites,

Cantalars de Sant Carles i Sant Vicent, Carril,

Pere Quart, Sant Domènec, Morereta, Croades,

Caputxins, Agullent, Almaig, Llombo, Pinet,

Gomis, Maians, Eixea, Sant Rafel, Bocairent,

Enmig, d’Amunt, Delme, Pintor Carlets, Morales,

Tirador, Sant Francesc, Bonavista, Mercat,

amb els ponts Vell i Nou, i el de Santa Maria.

            i el carrer de l’alcalde Paco Montés.

 

Del poemari “Cos mortal” (1991)

Sergi Gómez i Soler



Cap comentari: