.


CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

CAN CARRASCA - ANIMAFESTA

.

"I a força de cantar perbocs de tro,/ rerén i fa més nou, sent antanyà,
el gest solemnement capolidor/ del raonar acords basals
—lacrats amb pólvora—/ que comprometen panys i béns:
futurs de veïnat, bancals i termes".

- III. De rotllets i fogasses. Sergi Gómez i Soler

.

.
.
.

.

.

dilluns, 19 d’abril de 2021

Alé i trast. De quin color seran les "salves de color"...?

 



La Vall d'Albaida, a diumenge dihuit d'abril de 2021. Vespra de la Mare de Déu del Miracle.


Bona nit.

Vinc fa poquet de Cocentaina. Ran de l'hora del toc de queda... Necessitava treure'm l'espina de l'ara fa un any, que ecara dol i crec que em doldrà per tants anys com conservaré memòria. Tant com esperava d'aquell cinc-cents aniversari de la Mare de Déu del Miracle... Pense, repense, i entenc que m'equivoque. Fou magnífic tot allò!, perquè ens fou franc, veritat, i a mi em fou més sentit del que mai no hagués pogut imaginar, per la prohibició d'eixir de casa que m'obligava a la llunyania física i totes les iniciatives grupals, veritablement eixides de la gent, que vàrem poder aplaudir... Amb tant de poema com vaig ratllar, quins dies d'efervescència aquells, amb el cobertor que Juanjo Alcaide em va regalar, amb la veu de l'estimat Paco gravant la "Súplica" sobre fotos meues de tants anys... Que vaig acabar fent jo més festa a ma casa que no els qui l'haurien d'haver feta, entestats en el... Deixem-ho estar i no ens perdam, ni nomenar cal ja més als del "Senyor, pequé. I en eixir de missa, a qui fotré...?

Aquesta vesprada volia passejar per Cocentaina. 

Si m'he entristit en veure el Pla de Palau ple de cotxes quan tocaria que les alimares que a la nit serien enceses com a record de les llàgrimes del Miracle, ja s'alçaren tan altes sobre el terra... Però en ser cosa assumida, com tanta altra com ens ha tocat tragar davant la necessitat del bé comú..., veges, callaràs, i sort que hui pots passejar-te i fer bona cosa de fotografies pel teu paradís perdut, Sergi... 

M'he trobat amb Milagro la Ministra, que no es trobava massa catòlica, i amb Gabriel Pascual també... Sempre em fa gràcia pensar que els dos son família meua, però de branques distintes... Els dos són "culpables" de bona veritat, que jo haja escrit aquest nou poemari i, sobretot, que l'haja publicat. Per això era una obligació inexcusable que el tingueren ans que s'acabe formalment el compte redó de l'aniversari... Demà, ja seran 501 anys i ja no és el mateix... A més, hui és l'aniversari de Milagro, així que millor vesprada no hi ha... Gabriel m'ha recordat el temps que fa que vam començar a parlar de la idea aquella que jo publicaria... Si fa no fa, en els Nanos del 18 ja vam dir alguna cosa que va quedar establerta en les Fogueretes del 19... Hui, ja l'ha tingut entre les mans i ha flipat amb les explicacions que anava fent-li, i els perquès... Coneixent-me com em coneix, ni s'imaginava el bagatge socarrat que duc al darrere... Tinc aquells carrers com a part del meu rec sanguini... 

Per aquesta justa raó, aquest llibre no és per un gran públic; no s'entendria —ni ho concebria jo— això de quedar-me en conill davant tant de desconegut. Només ha de ser per qui jo m'estime i a mi m'estime, i és així com l'he fet. La meua manera d'entendre l'escriptura no és comuna, i potser desconcerta... La ploma que sovint greus mals descansa que diria mestre Corella és el que més pot assemblar-se al motiu, però mai no la manera que es du ara. Jo, ben content que Milagro i Gabriel tinguen ja l'exemplar que els pertoca. Quan els he explicat a cadascun els ets i els uts d'aquesta declaració d'amor en alé i trast, en ànima i cos, m'he oït parlar, i m'agradava com ha quedat l'explicar-me explicant-lo... Sí, en cert és jo mateix, tan barroc, tan arbre per no sentir dolor que ja sembla que continuaré com aquell vers de Timoneda "i lo cor de pedra marbre, perquè no sentís amor", —massa ple d'inspiracions del passat vaig jo, que si no les faig futurs, esclate...— si no fos que és amor allò que em mou a seguir viu, i ara ho recorde... 

Prompte, en no res, seguiré fent el repartiment del llibre... Primer a les persones que vull que el tinguen, si és que elles volen... L'única "obligació" que tinc és donar-li'n un al meu estimat tio Ximo Pota perquè un dels sonets li és dedicat sencer en virtut que el terme m'ensenyà, aquest i tants altres... A la setmana que ve faré per vore altra de les persones que m'han ajudat amb ànim i atenció, ma tia Mila Llinares, perquè ara està lluny, i perquè sé que li agradarà sobremanera... I des d'ací, a tants familiars i amics com vullen tindre'l i me'l vulguen demanar: I, com no, també a les persones que me l'han encomanat ans del seu pas per la impremta, i fins que s'esgoten... 

I tot passarà llavors com a l'oblit, com les fogueres que volen dir que son llàgrimes...



Dos llunes té Cocentaina, entre el redó i el quadrat, sobre la parra 
ara calma del pati meravellós... Tot cel.



Ha arribat ja la foscor i, en no res, a l'hora que s'havera encés el Pla sencer, han començat a llençar aquelles "salves de color" que deia el programa d'actes programats i que jo volia saber de quin color serien... Ben bonic. Milagro ha encés dos ciris i els hem posat en l'ampit del pati mirífic aquell seu mentre comptàvem el conte dels trons que ressonaven a tot el Comtat... I cama cap a casa i bona nit, que demà cal alçar-se prompte i aquesta nit és queda... 

En arribar a casa, jo també he encés els meus ciris, que en alçar-me ja serà dèneu d'abril, i per a un servidor no hi ha res de més important que els símbols que l'han construit i que esdevenen la sola creència...



Cap comentari: