.


c

c

.

"De la terra n'he vist poc;/ com més ne veig, menys m'agrada,
tot hi és ombra i vanitat,/ pols i cendra i terregada.
L'aigua dolça que jo vull/ enlloc del món l'he trobada,
pertot allà on ne cerquí/ he trobat la mar salada".

Jacint Verdaguer.

.

.
.
.

.

.

dimarts, 5 de gener de 2021

Un poema de Reis no massa usual...

 


La Vall d'Albaida, a cinc de gener de 2021. Arribada dels Reis de l'Orient.


Hui volia escriure un poema dolç dedicat a ses Majestats els Reis de l'Orient.

És curiós però mai no els he dedicat més que la meua versió d'una vella cançó de lloança occitana... Segurament és perquè per més que siguen dels personatges benèfics hivernencs que més m'estime, la seua festa m'ha estat sempre amarga, per la foscúria que ha tingut sempre al meu àmbit immediat i per raons pròpies de la vida familiar... 

Volia també fer-ne un altre d'agraïment als Patges, uns dels millors protagonistes del nostre costumari festiu... 

Porte ja dos poemes, en venen més de camí, i tots són amargs. No m'ix per cap lloc la dolcesa, i ho intente. Hi ha tanta merda al món que vivim, tanta desferra a la nostra societat, que no puc fer més que plasmar-la i plorar-la... Així i tot ho intente. Llasos i banals com som, la societat que conformem necessita urgentment d'una il·lusió col·lectiva com la que els Reis poden suposar-nos. Si no fos pel consumisme desaforat que duen aparellat.

I com que tot són contradiccions en mi, seguiré intentant-ho...

Cap comentari: