La Vall d'Albaida, a diumenge vint-i-set de desembre de 2020. Tercer dia de Nadal.
Si la meua germana, que els ha vist tots, diu que aquest Betlem d'enguany és el millor que he fet, li faig cas. Més que res perquè jo ja ho pressentia. Fins i tot abans de fer-lo. Si encarava el Castell de Cocentaina, tants anys com he volgut recrear-lo al Betlem sense atrevir-me, però, resultaria una cosa ben especial. Massa i tot... Un dels meus majors símbols dels d'un element eminentment simbolista com soc; no podia més que esperar atenció als detalls, dedicació constant, paciència supina i il·lusió per veure'l acabat.
Enguany, per tancar l'any de la celebració del cinc-cents aniversari del prodigi de les llàgrimes de la Mare de Déu del Miracle, el Castell de Cocentaina, aquell delitós indret de la mare Mariola, al caramull de la Penyeta Blanca on s'arrecera el meu paradís perdut, a mena de pitrós mugró terral que al bon cel da sustent... Clar, vaig començar amb el Raval, per accident perquè pretenia refer el Palau Comtal; i allò va resultar una completa benedicció que em va fer tanta companyia durant el confinament que vaig retirar-lo amb molt de dol el maig complit...
Ara, tocava alçar fins amunt la mirada i atrevir-me amb el Castell, que m'han demanat ja que el mantinga si no m'és massa molèstia fins el temps que podrem visitar i abraçar-nos... I és així com s'explica el conte de fades, que es completa amb l'avís que, de cara a l'abril, editaré el poemari que li és paral·lel, dedicat al poble dels Socarrats i les Socarrades.
Seré sincer.
Ben passat el migdia vaig iniciar amb por una baixada que se'm feu més que llarga. Prompte li ho retreuria al metge, que haja estat aprenent a controlar el meu procés malaltós a base d'hòsties i no d'informació veraç; perquè ausades la d'estupideses que m'ha tocat consentir-los amb l'excusa de la pandèmia..., les coses clares i com són!
No vaig tindre ja els dubtes d'altres anys, ni ha calgut forçar-me. Una vegada passat Tots Sants, vaig decidir-me a fer Betlem, i a tall d'exvot agraït, faria per fi el Castell. I jo mateix, en la meua faceta de Caganer oficial, femaria el lloc exacte on vaig estar-me cec. I la llum de la meua torxa de Silenci seria l'única que hi hauria al terra del Betlem, fora del Castell. Al cel hi hauria el Globus de Milà, amb el Tirisiti que, per fi, com jo mateix, podria arribar per fi a la seua lluna...
Per més que les picoles i els martells hagueren foradat la panxa del monument i que el metge i l'apotecari asseguraren que el seu mal no tenia cura i que moriria de vell, el Castell va resorgir de llurs cendres i ara es mostra esplendorós a l'estima dels seus i a la mofa dels d'altres, corcats per enveja... Jo he tornat mil-i-una vegades una volta feren camí, no com aquella primera ocasió d'escalada... I he acabat celebrant i plorant allí dalt, front la memòria aquella del paisatge sabut, dols i goigs. He pujat amb gents diverses, amb amors, amb futurs enemics i tan sol...
He fet allí també, extramurs, coses d'aquelles inconfessables mes dolces i bones i de profit, fins i tot un poemari sencer en un matí de diana vaig ratllar-hi...; si quan dic que no estic bé... I no dic el què pense que hi faré si algun dia se'm creuen els cables, lloc tan digne i adient per l'adéu com sé que és...
Ja ho veus, que el duc tatuat al meu dins, tal indret...
Dit i no fet, perquè l'angoixa de l'avaluació i el malestar que m'ha provocat durant setmanes el mal ambient laboral ha retardat de valent la construcció, que només ha agafat bon ritme a partir de vespres del Solstici, sobretot quan m'ha arribat el material lumínic que havia comprat a una empresa de Còrdova que treballa d'allò més bé. Des d'ací, i amb el sobreesforç motivat per l'avís de l'amiga Arantxa Vidal que vindria a casa per fer-me foto pel Periòdic d'Ontinyent —i ben agraït que li quede per la motivació i pel resultat de tot plegat, i el regal tan xulo que em feu—, vaig poder acabar a temps. També val a dir que he comptat amb l'ajut de Juanjo Alcaide, que fins i tot va preparar-me uns vidres que a la fi han servit per assegurar la posició de certes figuretes, perquè no es trenquen, i la insistència preguntosa constant del meu nebot Abel Carrasca...
Dia i nit tenia al missatge seu, si l'acabaré a temps, que com el tinc, que si falta molt... I això, en veritat, anima molt a continuar.
I res, que m'ha servit també l'esforç per l'aprenentatge. Fins ara poliestilé, algeps i pintura composaven tot l'ingredient de l'olla de Nadal. Enguany que tocava olleta de la bona, de la de músic, he afegit paper encolat i, sobretot, poliuretà...
Les conseqüències han estat molt positives en allò visuals, però lamentables en el físic... Aplicant-me estava en el treball de dibuixar-hi tridimensionalment la muntanya quan, ves per on, un dels guants que per bons m'havien venut, va rebentar tot deixant-me la mà esquerra gafa del tot, i jo sense acetona a casa...! Dos dies vaig estar-me traient-me romanalles molestes, escames ertes doloroses, ai... La novatada, que es paga cara....
Tantes, i l'Abel encara en volia més, que segurament em presentaran una denúncia per haver muntat tal festa en Parc Natural... I no, no hi ha cap distància de seguretat ni mascareta ni gel entre els habitants i visitants del Castell, perquè són tots ells convivents meus i, a casa, qui du la mascareta simbòlicament és el Patge del balcó, no fos cas que se m'infectara el pobre que està a sol i serena...
Al pis de dalt, hi ha l'habitació del fantasma Llençolet, l'habitant més conegut del Castell... Allí, entre mil embalums arramblats, hi ha el meu nebot Abel que s'ha vestit de moro Taifa i si no el sostenen cau per la finestra entussiasmat perquè veu com han arribat els Reis de l'Orient i els Patges ja s'afanyen a pujar els regals. En la sala noble, davant el foc de la llar, que bé com escalfa l'ambient, fa tant de fred que necessita el recolzament d'una estufa de carbó, hi ha els meus iaios socarrats, el Sabater de la Vila i la senyó Paquita Carrasca, acompanyats de la meua padrina, ma tia Mila i el seu gosset Crilín. Ah, i enguany els acompanya Pepa, a qui tant m'estime i que vull abraçar d'eixa manera....
I al capdamunt del Castell? Ja no pot cabre més gent.... Quatre dels Gegants d'Ontinyent, dos dimonis de Benimaclet, uns quants Cabets Meruts i Cabolos Cardaors amb un Mosqueter que només pensa en disparar, tota la gent del Tractat d'Almisrà, l'Home dels Nassos, Juanjo Alcaide fent-te fotos, el Tio Ministre amb el trabuc i la cartera i Milagro amb la granera, un tot d'ocells i ratetes i, de nou, jo mateix, revestit en darrer perfecte càtar a la foguera on tants em volen i que m'escalfa i ací no es veu!
De la resta de figuretes, millor si vos parle en altra ocasió per a no fer-ho tan llarg. Hi ha tantes històries que contar... Gràcies per haver-me llegit fins ací. Lamente que enguany el Betlem no estiga obert per raó del virus este... Intentaré seguir contant, poc a poc. Bon Nadal i a cuidar-se...
Cap comentari:
Publica un comentari