.


c

c

.

"De la terra n'he vist poc;/ com més ne veig, menys m'agrada,
tot hi és ombra i vanitat,/ pols i cendra i terregada.
L'aigua dolça que jo vull/ enlloc del món l'he trobada,
pertot allà on ne cerquí/ he trobat la mar salada".

Jacint Verdaguer.

.

.
.
.

.

.

dijous, 31 de desembre de 2020

2020. L'any desnonat.

 




La Vall d'Albaida, a dijous trenta-u de desembre de 2020. Dia de l'Home dels Nassos




Des de fa un grapat d'anys, en acabar-los, m'atrevisc a qualificar-los d'alguna manera gràfica usant dels mots que me'l resumiran. Des de l'any aquell de la meua desfeta personal en què em va tocar destriar tanta cosa de la meua vida, el 15, que vaig nomenar "L'any del sedàs", s'han esdevingut uns anys de continu destriament, especialment de gents i d'activitats, que em conduien a un benestar personal més que notori, a una millora lenta però continuada. 



El setze fou un any descatalogat i el 17 adveral. El dihuit vaig tancar-me en un any castral i tot va canviar-me en el 19, que fou l'any de tants camins, pels que se m'obrien, entre ells el de l'esperança d'arribar a una normalitat vital satisfactòria...





L'any 2020, però, m'ha truncat la seguida puixant, però només en aparença...



Tothom odia aquest any que hui fina. Se'n fan publicitats i tot basant-se en la idea de l'any pandèmic, cosa que hui marca a les clares l'opinió i el gust mental del comú del general. Jo, no li puc estar més agraït perquè el que ha fet és accelerar el procés vital meu... Així que el recordaré amb gratitud ara quan me'l desnonen. L'any desnonat li diré, que se'n va pel seu peu, però me'l tiren. 



Sí, d'acord amb el fet de la pandèmia universal que ens ha retingut les brides fent-nos frenar... A cadascú d'una manera, això ens ha afectat profundament perquè no l'esperàvem tot i sabent que el món anava a mal borràs amb tot allò que li féiem... i fem... 


Com va dir aquell cantautor, d'aquesta eixirem més insolidaris, més fatxes va ratllar ell... I així ha sigut. La potada en la boca a la mentalitat misteruónderful ha estat tan sonada com les sirenes de l'estúpida i denigrant cavalcada de les forces de seguretat i sanitàries entre aplaudiments que després bé s'han vist de buidor en els pitjors moments del confinament.


No ho faré llarg que no cal. Un any sense cap tipus de festa, sent que jo visc de l'alegria dels sentits, un any de pràctica solitud i aïllament, tampoc no ve mal si hi ha les condicions, que no les va haver... A la fi, dins la meua bogeria, m'alimentava de les engrunes de bellesa que m'enviaven alguns amics... Les cançons del nou disc de Paco Muñoz, les immenses fotografies de Juanjo Alcaide... 



I només esperava que poder sobreviure a la por que, sabent com i quan la muntaven a tall de moble d'Ikea, va atrapar-me en veritat. Això i la malaltia. Vaig acabar molt malalt.





Ans d'entrar en terra extranya la meua situació laboral es tornà insostenible amb un setge salvatge que tants miraven i callaven sense ajudar, quan no l'agrejaven encara. El tancament fou un excés laboral sense mesura ni vergonya. D'ací, del sedentarisme capficat en l'ordinador nit i dia de cada dia i cada setmana vingué l'ois profund al viure així. El sobrepés màxim, la diabetes galopant, la tensió arterial i el colesterol desorbitat mentre se'm demanava un més i més polític només per contentar els votants, els pares. 




En acabar la història de la porta tancada vaig desenvolupar por. No sense dificultat vaig aconseguir que els irresponsables sanitaris meus m'atengueren, i fou quan posaren el crit al cel tot avisant-me del perill cert de ma vida... 




Des de llavors, vaig afanyar-me a normalitzar la meua situació vital tot caminant de nit per no trobar-me amb ningú i així, a poc, vaig poder trobar-me un ple migdia al Pou Clar sense creure-m'ho, i celebrant la meua existència tot sol el dia de Tots Sants al llavador del Pla de la Font...





 Des d'aleshores m'he tranquil·litzat bastant. Han tornat les dificultats a la feina; sembla ser que això no té remei... Però ara, m'he adonat que més enllà de les malalties pròpies que vaig capejant, m'ha arribat una de pitjor, que és mental..., i no és meua!





Tinc "Altritis". Una epidèmia que fa que, trobant-me jo més bé que en molt de temps, la influència dels altres em siga nefasta. Hom es creu amb drets sobre el que faig, dic i pense, ben a les clares ha quedat amb les actituds dels qui m'envolten, que han arribat a mostrar-me un odi únic i inexplicable que només fa que créixer sols perquè jo alene... 





M'ha tocat seguir sedasant persones, la qual cosa m'ha instal·lat més encara en la solitud, la no desitjada, tot atenent que no ha hagut cap recanvi natural per l'isolament perpetrat per la pandèmia... 







Però després de l'atac que va deixar-me cec durant una hora llarga i terrible vora el Castell de Cocentaina, he volgut prendre'm les coses d'una altra manera, i ho estic aconseguint... 






El primer símbol evident és l'aclariment que jo no he de pagar els delmes de ningú explicat en el meu darrer poemari. El segon és la seguida en el projecte immens dels Betlems... Ara, en trobar-me a casa el meu Castell, la satisfacció per l'obra física és superada tsunàmicament per la vessant moral que només els meus propers endevinen, sense apropar-se realment a les autèntiques mesures que em suposa... 





Una continuïtat que només fa que coronar l'agraïment a l'anterior esforç que em feu tindre fins el Corpus mig Raval de Cocentaina a casa. Mai no m'havia sentit tan acompanyat, no...






Vaig tocar fons el 19 d'abril. Tants anys esperant el dia dels 500 anys de la Mare de Déu del Miracle i aquell dia mirífic va mostrar-me que no estaré sol si estic amb mi i amb el què m'apassiona... Mira com és la cosa que vaig acabar fent un poemari que, si no passa res, es publicarà un any després...




I res, així ha anat tot... Veig ara el resum de l'any que és el blog i l'únic que pense és que no tindré imatges per il·lustrar el 2021 que demà s'enceta... 




No passa res, que he tornat al dibuix i tinc esmolat el llapis. Com a propòsit d'any nou tinc fer obra, que ja va sent hora, i seguir caminant... A la fi, la vida és vida, i desnonats o no de la mateixa, ens toca seguir alenant. I bregant, això ho tinc ben clar..




L'altritis? Es supera amb una bona vacuna feta d'ironia i d'anar a les clares amb qui te la vol fer, mirant-li a fit els ulls...



Veurem com, i quan, el món torna a posar-se en marxa per seguir sent món.

Jo, per la meua banda, promet tindre l'espasa al puny, o millor el llapis, viatjar nous camins tan bon punt s'alcen les prohibicions de moviment, i estar sempre alerta. Amb les espardenyes velles netes, preparades per a trescar...




El meu, no s'ha aturat mai en l'any desnonat...



Seguirem rodant, mes em meresc vacances...



I ara, ja tinc escut amb què defendre'm...






Cap comentari: