.


.

.

c

c

.

"No hi ha cap port que el mal turment em justifique,/ i anar dansant, amunt i avall, ja em desespera.
El pa que es da, l'aigua i la sal, corporifique/ en plor inten, esgotament, pedra foguera...
Jornaler sóc, marí secà. Dol dulcifique:/ albor rosat, frescor, nuvòlica argentera".

-VI. L'Adern. Sergi Gómez i Soler.

.

.
.
.

.

.

Com pots comprar durant tot novembre a la Fira de Cocentaina????

Com pots comprar durant tot novembre a la Fira de Cocentaina????
Llistat d'expositors.

diumenge, 15 de novembre de 2020

Anem de crani...

 




La Vall d'Albaida, a 15 de novembre de 2020. Sant Leopold i sant Albert. Hui seria la Fira d'Ontinyent.


Doncs això, que quan arriben els idus, la meitat, del novembre, un servidor sempre escriu alguna cosa sobre el sant Albert el Gran, o Magne, atenent a l'onomàstica del meu senyor pare.

Sempre, però, deixe de costat i no sé el perquè l'altre santet curiós del dia, sant Leopold, i això que jo en tinc, de Leopolds, en ascendència directa... El meu besavi Leopoldo Soler Quilis, de Cocentaina i d'ofici ferroviari, i el meu avi, el Sabater de la Vila, nascut a Tortosa, però socarrat també, Leopoldo Soler Boix. Que en pau descansen... 

Que et diré de tal sant? Que no tinc ni idea de com arribà a la meua família mariolenca sent com era patró, l'home, d'Àustria i la seua capital. Es deia Leopold II, el Bell, de la família Babenberg, i es passà la vida bastint monestirs del cister pel seu territori per vore si podia controlar aquelles muntanyes, ja veus... 

El més curiós que trobe és el culte que rep encara, sobretot el seu crani...

Resulta que en morir als 63 anys, va ser soterrat a l'abadia agustiniana de Klosterneuburg que va fundar. El seu cap, però, es guarda en un curiós reliquiari que és ofert a la veneració pública. Un sac de vellut brodat en excés en guarda la calavera, que està cofada amb una corona arxiducal... Tot el conjunt tira de tos en veure'l, i més si penses que hi ha qui la besa, l'ossada aquella, i amb fervor... Però què vols que fem... Hi ha tants cranis sants repartits pel món, també... De xicotet recorde haver eixit absolutament esglaiat de la Catedral de València després que em miraren foscament des de sa mort mateixa sant Lluís bisbe i sant Tomàs de Villanueva, quasi res el canguel·lo... Hi torne poc, gens, i per visitar Ausiàs Marc sobretot..., i em crea un cert morbo tornar a passar pel davant d'aquells altars i enfrontant ja la mirada amb aquelles òrbites buides, recordar aquelles pors d'infant, ja del tot superades... Ai els cranis... Si fins i tot hi ha gent que va provar a fer-ho, armant tumult i tot, quan desenterraren Miguel Hernández, com deia ell que hauria fet amb la de Ramón Sijé en aquella meravellosa elegia que li dedicà en ser mort l'amic amat aquell...

Jo seguisc fent-me creus per aquestes coses... només en veure el tractament que se li ha donat de sempre al crani de governant més antic conservat, el sant Wenceslau dels Txecs, el de la nadala anglòfona, el mal de panxa em torna, ja no és la por... I pensar que l'ajuntament del més gran dels meus trenta-quatre pobles enviava a la Sorlada de Navarra a per aigua passada pel crani de sant Gregori Ostià per tal de combatre amb ella les plagues de llagosta barroques... 

Res, quede tranquil el poc venerat per ací sant Leopold, amb el crani sobre els muscles, les seues vestidures reials i l'etern edifici que sosté sense esforç que el representa... I anem fent, sempre de cap...







Cap comentari: