.


.

.

c

c

.

"Tot «nacionalisme» és això: lamentació i reivindicació".

Joan Fuster i Ortells.

.

.
.
.

.

.

dissabte, 10 d’octubre de 2020

Tot passejant el riu d'Ontinyent...




La imatge de postal, i tal...


 La Vall d'Albaida, a divendres nou d'octubre de 2020.


Vist i vist que he aconseguit guarir-me de la meua misantropia pandèmica i de la por mateixa a la llum del sol, i atenent que no vull eixir del redolí en temps de vacances, per si em confinaren allà on anara, cosa gens rara amb la sort que tinc, he decidit passejar el que era el meu poble abans que me n'adjudicaren trenta-tres més...

Però quin Ontinyent voldria passejar un matí com aquest assoleiat de festa política impostada? Algun que no em faça mesclar-me amb mercenaris per la subvenció, per favor... I pense en el riu... Potser el riu, ara que du aigua, puga oferir-me el descans treballat que el meu cos necessita... Fa tants anys que no passe sota els ponts... Veiem si em convertisc de nou en el burro que pega un mos a l'alficòs tot esquivant catxaperes, que diu la cançoneta infantil... En veritat, m'abelleix veure tanta cosa com no mai he vist... Aquell jardí nou i inundable que fa de cementiri al passat industrial tèxtil, la reparació de la Barbacana i el nou ull que han trobat a l'històric Pont Vell... I també em fa molta curiositat mirar-me de prop, i xafigar, les explanades incomprensibles que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ha permés, tan restrictiva com sol ser; unes veritables autopistes vora el riu, com ens comentava fa poquiu una tia apegada d'aquelles que encara tinc...




Arribe ofegat a la Glorieta, més que res perquè ausades com va el tràfic al poble... Entre fums i presses de matí de festa, em faig creus com serà la cosa qualsevol dia feiner. I en tirar cap el riu, em faig creus de l'abandó del lloc, com va augmentant la runa tèxtil, necessitada d'una arqueologia compatible amb la neteja que adecente aquells espais d'oblit... En arribar a la passarel·la aquella on caldria que estigués el pont de Sant Antoni barroc que per falta de diners no arribà mai a existir, ja no em queda cap creu que fer... M'assec sobre un pedrot per preparar la càmera que m'acompanyarà en la pujada tan suau del riu, i comence a flipar amb l'amplitud d'aquesta autopista terrera que fa desert del què caldria que fos bosc de ribera...


Si en l'època barroca s'hagués invertit en el pont de Sant Antoni, ara ens estalviariem aquesta ridiculesa...


I res, que comence a caminar pel meandre fins trobar-me allà al fons, front a les primeres restes de fàbriques, el riu. Baixa cantant quan no es remansa, i en ell veig cullerots i mosquits d'aquells de pates llargues. Hi ha vida després de l'agost i abans del ploure de l'octubre. Això només vol dir que el setembre no ha eixugat les fonts malgrat haver estat tan sec... 



Vaig seguint i comencen els pocs senillars de canya forana que trobaré... 



Ca Pèl a un costat, la Paduana a l'altre, les torres neogòtiques dels franciscans al fons, i de sobte el pont Nou... Maçonat, pesat, fort... 



De pilars tan potents com gens gràcils, com si en fer-lo saberen quanta cosa li costaria patir... 




En passar-lo per sota, arribe al lloc aquell que tan agrada als falsos periodistes fotografiar quan va ple d'aigua el riu, on s'ajunta el barranc de la Vila i allò regolfa que fa feredat... Observe l'escàs lloc de cabal que permet aquell fals pont que acaba la Cantereria junt a l'Escorxador... Algun dia que ploga de veritat, m'és extrany que tot allò no rebente tal com ho tenen... 

Quant de dol i de por cap per eixe forat. Exigu final pel barranc de la Vila.

I a la vora, em trobe la promesa de futur del riu... Allò que els polits polítics han vingut anunciant com a parc inundable... Les restes ertes que et deia del tèxtil. La xumenera de la Paduana, l'edifici que li resta i el de Gandia Blasco, ofereixen una perspectiva insòlita entre aquell jardí cementístic que dona més idea de provisionalitat que no d'altra cosa. Pragmatisme barat, allò que definirà, entre d'altres ignomínies, l'absolutisme actual al futur... 



M'assec davant d'un dels edificis que més em respecte del passat Ontinyent, per tradició i treball digne, el Molí Descals. Una vera institució en alt, com resa el plafó ceràmic de l'entrada, de 1415... 



Després del descans ombrenc, seguisc. M'ature a fotografiar tota la Cantereria Baixa... Quanta casa destinada a desaparéixer despres d'haver aparegut amb tanta inconveniència... És la solució que han trobat els polits per tal d'evitar els desastres inundatius, arrabassar-la i fer-ne al damunt un altre parc d'aquells de poc port i escàs manteniment. Ja no sé si em sembla bé o em sembla mal la història. 


Tot açò serà, més prompte que tard, història...


Ben clar tinc que històricament no arribava allí el carrer dels cànters, hi ha imatges que m'ho demostren; a hores d'ara, l'únic que tinc clar és que el que cal fer primer és canviar de polítics... Monotema meu, ja ho sé. Si caminàreu amb les meues sabates...



Trobe més diumengers com jo que s'apropen a aquest caminàs riuerenc, uns a favor del corrent, altres, com jo, sempre en contra... Agraisc arribar sota el Fontana Hotel que diu el cartell setanter despintat del capdamunt, i els arreres de Sant Carles i la Casa del Rei. És l'únic lloc de xopada i el sol ja molesta. Dues dones conversen al llavador. Les pintades sobre el seu blanc em fan mal als ulls. L'incivisme es perpetua mentre la vella tradició de la conversa amical es manté...



Arriba als meus ulls l'estimable Pont Vell, aquell que fa confondre'm l'Ontinyent del Nord amb el Montblanc del Sud... M'aprope amb reverència... El salze de tan prop ofereix una perspectiva turística impecable just quan el riu comença a fer l'olor al riu de la meua infantesa, el de brutícia i desperdici... 





Em fique a la boca bruta de la Barbacana, el barranc de Sant Jaume tapat que recorre el centre mateix de la vila barroca. L'han refet tot retardant-ne l'estructura i decorant-me-la amb l'acer aquell rovellat dels nostres pecadors dissenyistes... I és així com, a la seua dreta, han pogut obrir l'ull tancat del pont que hi trobaren... Al·lucine.

Rera l'arc de pedres posades de manera que no m'acabe de creure, s'albiren columnes grosses, arcs tapats i camins en la foscor... Si ho arribe a saber, em pose bones botes per caminar entre el tarquim i em duc llum... No trigaré a fer-ho, no... Cal que torne, que allò m'ha cridat l'atenció cosa forta... 



Me'n torne per passar entre l'arc tan solemne del pont massís, acrescut pels seus tallamars esperonats. 





Tot s'encaixona entre els murs de terral albarís que fan alçar Sant Rafael a partir de la Torre Albarrana a la dreta. 


La Torre Albarrana que incia el camí dels Carros


A l'esquerra vaig passant sota les runes de la fàbrica de Tortosa i Delgado. Sé que la Vila està allí, tan potent com dissortadament trista per tant d'abandó, però no s'hi veu... De sobte el camí es talla. Ací encara no ha arribat la voraç autopista i em toca anar per les restes de la sèquia... Ja veus quin despropòsit, a ambdues bandes aigua de riu i la sèquia pel mig i assecada... Allò és impracticable i estic per tornar-me'n... 




Em veig venir, però, un conegut que em diu que amb una mica d'esforç, puc passar-hi amb bastant seguretat. I li faig cas... M'ho veig i m'ho desitge per fer passar el meu volum cansat per les dos andrones que sobreeixen i els esbarzers remesclats, ves per on, amb gesmils, i torne a fer peu ferm al camí estret que em durà sota el pont de Santa Maria. 




Esvelt i altíssim com el recordava. Amb el tauler, això sí, molt eixamplat, que fa més gràcils els amples pilars... Segueix sent bell... 





El sobrepasse per trobar-me l'aplada absolutament il·lògica que allí acaben de bastir, i m'arraullisc sota la xumenera de l'alcoholera de Cambra i Mollà. 




Estic cansat. 






De lluny s'escolten unes dolçaines que allargassen el políticament correcte de la festa. Passacarrer i avant... Res de més lluny del meu mi i el meu ara...


Solsides. Perilloses...



Jo em pregunte com podré pujar el Carril, autèntica escola de l'insult històric, de tan empinat com era pels traginers que motivaven amb males paraules els animals... 


On estaran els rajolets de la Mare de Déu del Pilar?

Però trec forces i em veig foçat a refer-les fora la font de les Monges. Quin bell racó de món si algú en tingués cura... 



Costaria molt deixar curiosa la font de les Monges?


En prendre de la frescor, ja m'atreviré a plantar-me sobre el pont i tornar cap a casa... El pont del Salt del Bou i el de la Costa, els dos que em queden, ja els visitaré en altra ocasió. Ha estat un bell passeig i m'enduc un fum d'imatges decadents. Només l'aigua que passa manté la vida...



El "Camí de l'aigua" de Jaume I és ara autopista...

Cap comentari: