.


.

.

c

c

.

"Tot «nacionalisme» és això: lamentació i reivindicació".

Joan Fuster i Ortells.

.

.
.
.

.

.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

Gràcies, Ina...



 La Vall d'Albaida, a diumenge díhuit d'octubre de 2020. Sant Lluc.


Ai, estimada Ina...

Ahir que presentaves el teu espectacle a Ontinyent, el vostre espectacle, tu, César i Enric..., jo tenia una doble por; i les dos, eren una mateixa: trobar-me buit el teatre Echegaray. Bé saps com el gat escaldat fuig de l'aigua freda, i clar, m'he desil·lusionat tantes vegades com algú amb alguna cosa especial a mostrar ha vingut a Ontinyent i ha cantat davant quatre persones, i tres eren de fora... No acabaré mai  d'entendre aquests polits que contracten i després no anuncien com convé. Deu ser un problema mental que ni els preocupa resoldre i s'ha encastat en la forma comuna local d'entendre les coses, però ja saps que un servidor s'ha proposat no assumir les neurastènies que no li pertoquen perquè seues no són... Clar; imagina't com estava d'il·lusionat jo per eixa partida doble quan vam seure a la preciosa platea, tan recontent per haver-me equivocat! El vostre art tenia finalment bona cosa d'espectadors en temps pandèmic, que mereixeu l'aplaudiment sincer. I en correspondència, s'acomplia l'altra vessant que jo desitjava: que foren més els ontinyentins que pogueren conéixer-vos, escoltar-vos i, per tant i consegüentment, valorar-vos.



Estimar-vos és fàcil, però deixem-ho per a un proper pas... Només cal conéixer-vos més, saber del vostre fer, de la vostra amabilitat exquissida i de les ànsies tan netes de voler donar d'allò vostre, del vostre art feliç, fins a reblir-nos.

El concert va ser realment redó. Tan repreciosa com apareixies a l'escenari, amb eix tall de cabells que tant m'ha sorprés com bé et resulta... Ben assentada, molt ben assentada, amb els moviments i les maneres de fer i de dir xopes de fluïdesa, com si l'alçada de l'entaulat encara pujara més la teua... I què diré de César i d'Enric? Que se'ls veia feliços... Jo, tancava els ulls i encara vos disfrutava entre les ombres aquelles de l'ermita d'Otos en el primer concert postcilícic... Ací, on tanta llum reflectieu enmig d'una altra mena de foscor, la teatral volguda, la que realça les formes i els volums d'allò que s'escenifica, em resultàreu brillants. Es notava un esforç constant, majúscul, per agradar, potser fruit de l'agraït aplaudir; i això ho mostrava a les clares el teu somriure, Ina. Primer nerviós i, en un no res, ja abassegador, d'aquells que es fiquen a tothom a la butxaca... Quina sort la d'Estellés, la de Cernuda, la de Llorente i tot, la de Maria Ibars a qui ens estàs descobrint brillantment, si escoltar-se pugueren en la teua veu que completa la carícia que és la música d'Enric. I quina magnífica sort, la meua, que també puc fer-ho...



Quan vas presentar la meua havanera, jo també vaig voler ser mar, però no per fondre'm amb la sal com a final d'un camí... Vaig tindre una sensació infantil de vergonya... Hi havia a l'Echegaray molts amics, els meus pares i tot, i se'm va fer un rebolic a l'estòmac amb les tan reboniques paraules que vas dedicar-me. En un poble on tinc per evident que se'm rebutja, sentir dir que soc d'ací i que hi ha a qui li agrada allò que faig em fou com una onada de bonior que m'acorà momentàniament. Bé sé de la teua estima, però ai.., eixes paraules...! I més que les paraules, la teua interpretació m'emocionà de valent. Si sempre la cantes amb passió, ahir la feres amb una cura especial, amb una perfecció tècnica que fregava sostres molt alts i em transmetia l'amor feral d'una amistat ben neta. Ara que torne a posar en dubte el valor cert de l'amistat, i es somouen els fonaments de la idea, vas fer molt per a apuntalar-me el somriure anímic...



Perquè si alguna cosa soc és agraït amb els qui em són gràcia, i fidel ajuda amb qui també em dona la mà... Supose que hauràs vist o estaràs veient les fotografies precioses que acompanyen les meues poc destres paraules. Per més que estiguen fetes amb la meua càmera no són meues, jo ni somniaria amb tanta destresa ni perfecció... L'amic Juanjo Alcaide va agafar l'aparell i va posar-se durant tot el concert a fer de les seues, que és un autèntic viciós de la imatge. Jo em somreia, que em feu el favor de deixar-me les mans buides per poder omplir-les d'aplaudiments, ben tranquil perquè ausades que serien bones les fotografies que ens remetrien pels anys a moments tan bonics... No em dol, ans al contrari, dir que les fotos aquestes no són meues ni per meues han de passar, que són de Juanjo, i a orgull. Són de Juanjo, ho he dit?  A qui fa, cal lloar-lo, i agrair-li també allò que sap i l'ajut bo que ens és. D'ací el meu agrair-vos per tant, ara que, des de fa cert temps, sembla que només puga nodrir-me de bellesa... 



Mes tornem al concert... Va ser llarg i potent, i com em digué un vell conegut en acabar-lo, vas saber arredonir-lo quan va pujar el grandíssim Paco Muñoz, per a pasme de tants, i cantà amb tu la Tendror d'Ibars i l'eterna Marinera Fidel de Guarner... Insuperable colofó!; però això és una altra història que haoria de ser contada en una altra ocasió...




En eixir, varen haver dues frases que se'm quedaran marcades. Una d'una amiga que em digué que quanta raó tenia jo al meu facebook i que no era cosa de la passió d'amic... Que no s'hauria perdonat no acudir a la convocatòria i que m'havia quedat ben curt en les meues sempre tan positives apreciacions cap a tu i vosaltres.

L'altra conversa m'arribà al cor tot passant-me'l... Me la feu Rafaela, a qui sempre m'alegre de trobar. Porta tants anys dient que som família que a la fi ha resultat tenir raó i sembla que ho som, d'allí d'Agres... Va dir-me, fent una ganyota de felicitat, que amb el vers meu que cantares li havia vingut tota l'estima que ella té i compartim per la Mare Mariola, i li l'havíem fet sentir... Vaig somriure'm perquè em vingué al cap la veritable imatge de la Cava Gran nevada, que és d'on nasqué una havanera que, sent meua, no podia nàixer més que a les alçades del meu horitzó vital i emotiu, per més que anara a morir al gran blau, la neu d'antany...

Espere sincerament poder retrobar-vos prompte sobre algun nou escenari. Siga tan alt com aquest, o més voldria, o a piso pla, intentaré de seguir aplaudint-vos...  I també, com no, que Enric puga arromangar-se prompte per posar mans i cor a l'obra al nou disc que ahir ens prometeres, perquè assegura meravelles... 

No hi ha res millor que fer felicitat.



Cap comentari: