.


.

.

c

c

.

"Tot «nacionalisme» és això: lamentació i reivindicació".

Joan Fuster i Ortells.

.

.
.
.

.

.

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Al cel aiguós que és el Pou Clar





 La Vall d'Albaida, a dissabte dèsset d'octubre de 2020.

"Si exceptuamos los tiempos de tempestades y de lluvias, son pocas las aguas del barranco, y casi todas entran en el canal de riego contiguo al pantano, dexando al rio poco ménos que seco; però á unos mil pasos de aquel sitio se halla en el mismo cauce un ojo llamado Pouclar".

Antoni Josep Cavanilles.


Com que em veig amb forces, decidisc fer-me el valent i provar a pujar riu amunt... Després d'uns dies durs de feina i mentre se m'han anat tancant les ferides que vaig fer-me al barranc de l'Albellar el passat cap de setmana, trobe que necessite de nou llençar-me al camí. Una vegada que he représ les maneres, el cuquet de l'anar avant m'atreu i ja no em molesta ni la llum del sol que tot m'ho fa trobar nou, ni creuar-me amb la gent... Només que em quede molt sovint amb el bon dia en la boca, penjat de la mascareta, en creuar-me amb tant d'algú com va de llarg, sol amb si mateix, i que amb l'excusa de la carassa ja ni diu, i potser ni riu...

I ja em tens fent via; en arribar al camí del Llombo, navegant-me entre les tantes natures mortes ontinyentines, d'alts murs opacs i lladrucs de gos a la defensiva en temps de pau... I en arribar a la fi al camí de l'Alba, no m'ho puc creure, tant de temps esperant l'algun dia podré... Podré entrar de nou al Pou Clar en ser que no estiga interdit davant els allaus d'irresponsabilitats que ha dut l'estiu pandèmic, i podré fer-ho per mi, a peu i des de casa... Quina fita personal en la meua recuperació de salut i voluntat!, m'he trobat allí a sota el riu, sobre la llera blanca albarissa, camí com feia ell del Pou de l'Olleta. I, al meu davant, mentre n'escoltava el murmuri alegre de la tanta aigua, jo ja enfilant el camí emmirallat que entre arbres adolescents amb creixences m'ha dut a l'ombrada benedicció que és la vista primera, amb el sol com s'hi reflecteix vivament i daurat sobre el verd gloriós de l'estany feliç, del tan enyorat Pou dels Cavalls.

Malgrat tant de turista forani com m'he trobat, malgrat el tràfec mecànic de la massa propera carretera.. Si hi ha cap veritable glòria cèlica, un paradís entre nosaltres, són els bells tolls on el riu d'Ontinyent reneix i es regenera... Els noms ja m'aclapen amb el respecte de qui se'ls estima des que té memòria, de qui els ha nedat d'infant, de qui els ha temut quan ha sabut dels morts que acabaven de fer, de qui els ha vist ser infern batut a la destrucció quan la riuada, de qui ha plorat mentre els caminava descalç pel fons de pedra erta quan la sequera tot buscant el que quedara de les nimfes amb qui havia rist tanta Nit de Sant Joan...: Pou dels Esclaus, Pou Clar, Pou Gelat, el Pou del Salze a la vora, el Pou de la Reixa des d'on naix la sèquia vora l'assut, com aboca llur saba al Pou Fosc, que deixarà anar sa vida al bell Pou dels Cavalls...





M'he assegut, revifat en veritat per tanta frescúria, vinga a voler captar tot allò que he pogut de llum, de goig, d'alé frescal, dins els meus ulls i dins la càmera... Escodrinyant el joc dels peixos entre una aigua que reflectia neguitosament l'encant terral de la penya tan icònica... Escoltant aquells que hi passaven com gojaven com jo mateix del tant bell indret com del matí fredós... Escrivint... Admirant aquells brulls inesperats i nets d'aigua que veu la llum de nou des del fons del pou Gelat, per abundosos i incitats quan tot és vida...




M'hauria quedat més temps encara perquè m'atreu tant i més aquell espai mirífic... Res com trobar-te vora el petit salt que conforma l'aigua que s'aboca amb so escumós des del Pou del Salze... Però tota anada necessita de tornada en aquest joc del meu anar trenant camins, i em volia encara fort per, en arribar al lloc amb salut, gaudir d'allò enxarxat en la memòria tot esperant tornar, que tornaré aviat... Si tot va així com va, no trigaré en trobar-me de nou en el meu element propi, els meus barrancs... la Penya Roja, els Tarongers, la Fosc, l'Adern que tinc escrit... Tornar a ser....



"Un sol mateix camí, tant d'averany

i tantes passes com cal fer

per avançar".


Vora el Pou dels Cavalls, he buscat el calcinal, el soc, d'un arbre tallat que va ser-me imatge formal de la desferra personal de fa ja cinc anys. No hi queda rastre. L'aigua, que se l'ha endut com convé riu avall a l'oblit... M'he somrís.



Cap comentari: