.


.

.

c

c

.

"Tot «nacionalisme» és això: lamentació i reivindicació".

Joan Fuster i Ortells.

.

.
.
.

.

.

dimarts, 13 d’octubre de 2020

A la Font de la Puríssima...



 La Vall d'Albaida, a dimarts tretze d'octubre de 2020.


Insistisc en patejar-me curtament el terme ample del més gran dels meus trenta-quatre pobles... M'agrada aquesta manera d'explicar les coses tal com són. Caldrà agrair-li a aquell savi bocairentí la deferència de la pensada...

Aquesta vesprada, però, em fa mal el genoll. Massa voltes seguides, massa torbar-me desacostumadament. Se m'ocorre un lloc proper a casa que potser siga de feliç visita. M'acoste cap a l'Albellar, en el camí que voreja el barranc de la Vila o del Portitxol, a un tir de pedra escàs, si hom té bon braç... Vull baixar a aquella font que recorde brulladora, una deu que sempre m'he estimat... "Es un barranco y fuente, que el cristiano Fuente de la Purísima la llama", que diuen les "Embajadas" morocristianes de Cervino, a qui, per cert, han titulat amb carrer a prop del doll... Calcule: llavors no feia ni seixanta anys que havien batejat tals aigües amb el nom de la patrona...

Vaig. Em faig creus en veure com se m'enfronten uns gossos que dubte molt que hagen passat el test psicotècnic per a passejar amos tan perillosos. Em creue també amb pacífics turistes del caminar que m'imiten el joc captardal, i en un res esvarós em plante vora l'arcada que recordava... Tot és més net que no albirava la memòria i l'aigua saltirona cantant, fresquíssima, vivaç, acoradora... Aquella obaga humida em desarma. Tan a prop de casa tal paradís, i jo ignorar-lo...


M'assec a les taules que hi han posat a la vora. La pau que goge és trencada a estones pel rastre pausat de persones que hi baixen pel mateix caminol que jo he assajat fa estona. Vaig entretenint-me rallant uns versos i fotografiant com la llum del sol va acaronant els pins i la carrasca del capdamunt mentre s'amaga...

Resolc, atrevit, seguir la senda aquella que anunciaven fa temps que havien reobert i que em durà cap a l'Escorxador. M'hi aboque, però no hi ha pontó... Clar, les riuades... I sense encomanar-me a la Fortuna, intente el pas. No m'importen, ni em preocupen en eixe moment ni l'edat ni els quilos meus... I m'entafore al fons del barranc, que du rastre d'aigua, i bastant, atés el temps eixut que patim. Mentre avance, procure no esvarar-me sobre el talp mullat. Arribe en un no res, animós, al lloc que sembla reiniciar el camí, i comence a passar acatxat, com puc, sota una figuera emparrada d'esbarzers...
En veure que el senillar m'envolta i no hi ha manera de fer avant amb un mínim de decòrum, recorde que no he de fer cas, mea culpa, dels hams turisticoides i automedallístics de l'absolutíssim Ajuntament... I així, refaig els meus passos abans que acabe pitjor el relat... Una llàstima el mirar-me els esgarraps del braç i les punxades vívides que em calmaré, això espere, en tornar al meu redòs... Qui em mana a mi creure'm el milhòmens que vaig ser... He, he, he...



Cua entre cames, però alegre, que el dolor és vida també si no impossibilita el pas i t'ha reportat imatges belles, reprenc la tornada cap a casa. Hui no tinc ja més gana de seguir fent camins. Més val que em recupere, que la setmana serà d'aquelles que deixen rastre...

Em quede, però, amb la remor exacta de la frescúria com canta...

Cap comentari: