.


.

.

c

c

.

"La balladora quan balla
sempre mira al ballador
si li penja, o no li penja
la punta del mocador".

Cobla satírica tradicional.

.

.
.
.

.

.

diumenge, 30 d’agost de 2020

Són o no sant alguns sants...?






Ontinyent, a diumenge trenta d'agost de 2020.

Aquests dies, i no em preguntes el perquè, estic llegint bastant sobre els "libels de sang", les històries medievals que acusaven els jueus d'haver fet actuacions horribles contra els cristians, especialment contra nens i que resultaren sempre mentida. La seua creació tenia una doble conseqüència, la immediata era del tot pràctica: s'assolia de manera ràpida i general un odi cerval cap els jueus per part dels catòlics d'una comunitat majoritària, les regles de la qual eren les oficialitzades en la vida cívica global, que es sentia atacada per la minoria diferent. La societat dominant estenia amb rapidesa el rebuig més ferreny cap a tot allò que no volia acceptar, fins i tot muntant històries dramàtiques sobre la crucifixió de xiquets segrestats als quals els jueus feien passar un tràngol semblant al de Jesucrist. Val a dir que l'efectivisme de la falàcia provocà un bon nombre de progroms contra els jueus arreu d'Europa i l'ajusticiament dels sospitosos d'haver realitzat aquestes pràctiques després de judicis que des d'un principi tenien ben perduts... Ausades que hi ha casos de xiquets crucificats que mai no existren...  Els jueus cremats per aquesta causa, però, ben reals foren!

Archivo:Ruiz luengo-El Santo Niño de la Guardia.jpg - Wikipedia, la  enciclopedia libre



L'altra conseqüència és, ves per on, la continuïtat de la mentida en la tradició. L'elevació dels suposats màrtirs als altars provocà la santificació de personatges inventats, amb històries recomposades centenars d'anys després de la seua mort, i que només al segle XX, i després de rigoroses investigacions eclesials, s'han demostrat com a falsedat. I clar, què fas quan una perversió manipulada es converteix en tradició secular i ha perdut qualsevol connotació de les que la motivaren? Pot l'Església desdir-se en aquestes històries tocants ja al costumari innat i definitori d'un poble? Es pot dessantificar un sant? Com baixes de l'altar, per dar un exemple immediat, car la seua festa s'hi celebra demà amb missa al seu altar de la Seu de Saragossa, el xiquet sant Dominguito del Val, si la mateixa catedral el té com a memòria obligatòria i hi ha una confraria pròpia refundada al segle XV... 


Santo Niño de la Guardia y Santo Domingo del Val


I va i, justament aquests dies, una amiga lectora em fa una pregunta sobre sants... Si és cert que l'Església ja no reconeix alguns sants, com sant Jordi i santa Bàrbera des del concili Vaticà II... 

Ai, no, no... Tranquil·la que la cosa no és tan senzilla, per més que aquesta idea és general... Em recorda tot aquella cobla que fa:

"En el piso de l'església
no podem anar a pams.
Pos haurem d'anar a metros 
perquè l'església és molt gran".

Usarem de les mesures dels Folls per deixar clars els pams tot anant a metres, doncs! 
És veritat que en el concili Vaticà II aparegué la preocupació, pel que fa al culte dels sants, per la historicitat real dels mateixos, sobretot els clàssics medievals. Segons el concili, l'església, per tradició, rendeix culte als sants i en venera les seues imatges tant com les seues relíquies autèntiques perquè proclamen les meravelles de Jesucrist en els seus serfs i els presenten com exemples oportuns d'imitació pels fidels. Ara bé, les seues festes solen prevaldre davant les commemoracions cristícoles més importants, per això calia reduir-les a un fet particularista de pobles o institucions religioses. Així, l'Església només potenciaria les que recordaren sants d'importància universal. I com es feu tal cosa? L'any 1969 es publicà un Novus Ordo en què molts, vora la trentena llarga, dels nostres sants clàssics no s'hi suprimien, sinó que després de revisar-ne el llegendari i la seua relació si no amb la veritat sí amb la certesa històrica, es reduien a un culte tradicionalista i minoritari... 

No és universal, doncs, sant Jordi, si la seua història es coneix a tot el món i és patró de no-se-quants països i territoris? No..., allò que és universal del sant és la seua llegenda, treta d'històries prèvies egípcies, messopotàmiques i amb connexions amb elements americans precolombins i tot... El seu patronatge nobiliari militar ha generat a Europa tota la devoció, però la seua existència, diguen el que diguen les relíquies existents, fou posada en dubte i no s'inclogué en el llistat. No s'eliminà, que bé que continuem celebrant-lo amb roses, llibres i Moros i Cristians..., ni es tocaren els patronatges. Simplement es deixava com a tret devocional localista... I així també succeí amb santa Bàrbera que va pel camp buscant l'Esperit Sant i aquest no apareix enlloc... Santa Filomena, la santa Apol·lònia del mal de queixals, l'amorífic Sant Valentí que aquest sí que queda clar que mai no existí... Santa Caterina d'Alexandria també anà fora, tot tenint en compte que fou una invenció que d'alguna manera "tapava" la violència de sant Ciril en atacar a la famosa filòsofa Hipàtia capgirant la història i recreant-la en santa... 

Nicola Bizzi - Hypatia Por Alejandría Y L'Enigma Por Santa Caterina | eBay


Fins que el papa que més sants ha fet en la història, i sant ell mateix, Joan Pau II, va tornar-la a incloure dins el llistat universalista, tot i apartant-se de la doctrina conciliar, com també han fet Benet XVI i Francesc... A la fi, l'aparició o no d'un sant dins l'ordre actual, que va renovant-se, depén de la consideració papal. I d'habitud, un papa no sol esborrar el que ha fet altre papa en aquest respecte, atesa la infalibilitat que se li atorga. Aleshores, un sant pujat als altars sempre serà sant si ha seguit el sistema d'erecció clàssic. Altra cosa són els sants tradicionals. Entre que els quaranta primers papes són sants i que la tradició santificadora medieval era del tot incontrolable, van fer passar per sants això mateix, fins i tot personatges llegendaris trets d'altres mitologies, com ara, ves per on, sant Cristòfol mateix...

I això, ha provocat també una disparitat curiosíssima a l'hora d'alçar nous sants i doctors de l'Església en cada adaptació del Novus Ordo. Canvien constantment les festes, les memòries facultatives i les obligatòries. Fins i tot hi ha nomenaments sense memòria litúrgica! 

Així doncs, pots estar tranquil·la amb la devoció amb sant Jordi, matamoros o matadracs, com desitges. Cap d'ells no existí però ausades que hi ha iconografia i tradició al darrere que sustente les virtuts que el fan capdaltar; però no serà potenciat dins la pretensió universalista catòlica. A no ser que algun papa canvie d'idea i el reprenga.... 


Sant Jordi y el dios egipcio que se esconde tras la leyenda
Lluita entre els deus egipcis Horus i Set


Cap comentari: