.


.

.

c

c

.

"No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.

Ara, m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema".

L'espai de mi. Miquel Martí i Pol.

.

.
.
.

.

.

dissabte, 1 d’agost de 2020

En la mort d'Enric Tàrrega, Alcalde Carnestoltenc del Califat de Benimaclet






Ontinyent, a dissabte, primer d'agost de 2020.


Quan mestre Ferran m'ha avisat de la mort del senyor Enric Tàrrega i Andrés, m'he quedat realment estorat. Més que res perquè estava del tot convençut que qui és etern mai no pot anar-se'n... Ja sempre esperaves, i tenies per segur, que a la propera convocatòria te'l trobaries, menut i ràpid a mena de la rabosa sorneguera del conte, eixint de qualsevol lloc per anar a vore qualsevol cosa i, mentrestant, soltant qualsevol barbaritat en veu alta i gastada per alçar l'ànim dels qui pugueren oir-lo... 






He estat buscant fotos seues... Manifestacions, sopars, conferències, trobades diverses..., guanyen per golejada les fotos nocturnes i sovint borroses del Carnestoltes del Califat Independent de Benimaclet, per suposat, que ben dimoni fou... 



I també les hi ha de sopars a l'Assemblea de Veïns de Benimaclet, una casa vertaderament acollidora. Ell n'era l'Alcalde del Carnestoltes. Sempitern alcalde... I és que, potser era la millor encarnació d'Alcaldia de Folls que he conegut a les terres valencianes, i "mera" que n'he corregut de tipus i tipologies... Qui com ell per encarnar un esperit de revolta absolut i veritable per tant utòpic, cofat amb barret i transmutant la vara borbònica en arbre maig florit amb tant d'art. I que és intel·ligent per dir, però sobretot per fer, i íntegre dins la disbauxa social que gira al nostre entorn a mode de turbonada tot volent fer de sedàs d'un nosaltres que es desfilagarça...



L'he tingut per savi i l'he escoltat, i l'he llegit, i això que he guanyat coneixent-lo... I ausades que he aprés d'ell...

Recorde, per dir-te'n una que va quedar-se'm gravada, aquell al·lucinògen Congrés de la Flama del Canigó a València, quan ens explicà la ciutat com mai ningú no he escoltat explicar-la i dubte que mai no torne a tenir tanta sort. No només l'havia estimat a més no poder, és que també l'havia viscut com cap altre fins interioritzar-la fins el punt que els seus carrers li feien de venes i artèries... 







Ara, llig el que diuen els diaris d'ell; no m'esperava que n'anaren tan plens... Aquestaquest, aquest, aquest, aquest, aquest... Ai la política... D'entre els moltissims condols, de tanta gent i col·lectiu com se l'havia trobat en la vida febril que va dur, m'ha sorprés el del President Ximo Puig: "Pensar en Enric Tàrrega et porta a una conclusió: no hi ha vida sense passió; enriqueix molt el treball per una causa on tu eres una xicoteta part d'un tot. Ha mort Enric. Ha mort un valencià. Allà on estiga, la gent hui estarà més alegre amb les seues rialles. DEP", i té raó l'home; dubte molt, però, que li concedisca cap guardó per la seua mereixença, perquè sempre és més fàcil políticament lloar un mort, tots som bons en morir... En aquest país dels nostres dolors, haurà mort un valencià, però costarà d'homenatjar-lo com cal en no ser addicte al règim, sent de viure llibertari...; i Tàrrega era insubornablement ell, massa com perquè, fem l'aposta, s'atrevisquen a concedir-li lloances noudoctubrianes. Home, igual en tractar-se d'una lapideta pòstuma, que ja li ho deia Joan Fuster a l'amic Paco Muñoz: "Xiquet, en aquest país, enterrar, enterrem de puta mare...!".




Em quede, per tant, amb les paraules del President Puigdemont: "El meu condol per la mort de l'Enric Tàrrega, lluitador incansable i insubornable en favor de la nostra llengua i la nostra cultura al País Valencià i a tots els Països Catalans. Moltes gràcies per la feina colossal i exemplar. Descansi en pau".







Però més que el que diguen els caps de premsa dels politics, que cal que diguen atesa la vessant sociopolítica importantíssima i tal del Tàrrega, m'interessa més el que els amics en diuen... Per suposat, i per la mateixa raó, tots ells despunten l'això polític i social... Collons, que parlem de qui parlem...

Com a mostra, el text amb què m'he n'he assabentat del traspàs....

Jo també m'hi sume a l'agraïment i li desitge que la terra, simbòlica o no, li siga lleu, ja que tant se l'estimà en una vida que fou profitosa i espere que deixe saó. Més que siga en la memòria dels qui hui quedem més orfes encara de les nostres joventuts...

Per a mi, més enllà de la meua admiració per la bonhomia irònica, sarcàstica i feliç, és una bona persona, i quede contentíssim d'haver-lo conegut.

Brindem!














Cap comentari: