.


.

.

c

c

.

"La balladora quan balla
sempre mira al ballador
si li penja, o no li penja
la punta del mocador".

Cobla satírica tradicional.

.

.
.
.

.

.

dijous, 6 d’agost de 2020

Deu anys fa ja de l'últim poema...




Ontinyent, a dijous sis d'agost de 2020. Cabanyoles de Gener. Dia del Crist.

Són les darreres hores del dia dels Cristos. Ara que el sol està ja entre romers, com s'acostuma a dir en un dels moments més bonics que pots trobar-te a Ontinyent, la Baixada del Crist de l'Agonia des de l'ermita de Santa Anna, m'ha vingut un pensament bonic, i ací el deixe escrit... Tancat a casa per les pors pandèmiques, em mire les suspensions de les tantíssimes festes que ens poblen amb una mescla de melangia i amargança. Potser per això el voraviu de l'esperit el tinc tan sensible... Ara mateix, m'imagine -a partir d'imatges d'altres anys llunyans- com m'estaria a Silla, esperant el Cant de la Carxofa quan arribara el Crist a la porta del temple després d'haver estat tota la vesprada gaudint i fotografiant els Porrots, com si la calorassa no existira. I no vull ni pensar com estaré despús-demà, que no podreu ni dir-me res, en no poder viure la Diana de Cocentaina. No podreu discutir-me que és el millor dels actes morocristians que hi ha; fins el punt que va esdevindre d'immemorial el meu final i començament d'any! No, no vull pensar-ho...




Bé, el pensament bonic que et deia...






Ara fa deu anys que vaig escriure per darrera vegada a la revista-programa de festes de Moros i Cristians del meu poble. En aquell moment, per circumstàncies amargants que segueixen latents, ja no volia escriure-hi res, i no. Fou l'any del cent cinquentenari de la creació de les mateixes i em va tocar viure moments que, des de l'ahui apartat, continuen semblant-me lamentables. Un amic, però, va cridar-me, puc dir qui i tot, el senyor cronista de la ciutat, per qui guarde fort respecte. Va dir-me unes paraules que em somogueren, i em demanà un text. I eixe text va acabar sent un dels meus poemes que més m'estime. Aniria al principi del programa, perquè acompanyaria la imatge del Crist de l'Agonia, patró de les Festes i dels seus festers i festeres; una imatge estimadíssima per tanta gent que jo m'estime... Crec no haver-me treballat mai tant un poema. Volia una mètrica única, rara com la circumstància, resumidor de l'essència d'eixa creència que veig en tants ulls quan el baixen... I sobretot, el volia sincer, perquè sincerera i soc.

Ja n'havia escrit dos de poemes d'aquestos abans. Un d'ells vaig dedicar-lo a la memòria de la primera festera difunta del poble, justament ma tia Mila... L'altre duia el nom d'allò que m'inspira la marxa que tant m'agrada escoltar, Mektub, entre els pins i les xitxarres, en eixa vesprada màgica de la Baixada del Crist. Jo baixe, sempre que puc, al darrere de la música. Ja és l'únic moment, junt a la Processó del Silenci quan em gire i veig els ulls de la Soledat, que sent a dins de mi que, per un moment agradós, arribe a combregar amb el que em queda del meu poble... 







Aquest, però, em calia que fos tan diferent i tant meu... I va publicar-se. Deu anys fa ja...


Ara mateix, he tornat a veure algun dels actes que vaig arribar a bandejar, en anar-me'n del poble els seus dies grans, primer amb molta recança, després amb gran indiferència atés les meravelles que arribava a descobrir... Ja he viscut de nou l'Entrada, el Contrabando que tant m'agrada, i he recuperat l'Entrada de Bandes que tant digníssima trobe.... I enguany... No hi haurà res de res de tot això. Un castell de focs m'avisen ara... No passa res; li he dit al meu nebot que es fique eixos dies la gil·laba per anar per casa per véncer la tristesa; què trist... I no es baixarà el Crist.... Li he dit també al xicon que jo també estaré trist i que enguany, per primera vegada, igual penge al balcó la bandera morocristiana que tinc, guardadeta i nova... Veus?, el cobertor de Sant Hipòlit ja el tinc preparat per a penjar-lo dissabte, que començarien les festes socarrades... Altra vegada a fer que el veïnat es pregunte quin santet tinc penjat i vaja a preguntar-li-ho a ma mare, com en els bons temps...

Això, acabem que es fa fosc... Aquest és el poema...




Ja novament...


Digueren a l'amic: — ¿Per què no respons a ton amat qui t'apella? Respòs: — Ja m'aventur a greus perills per ço que a ell pervenga, e ja li parle desirant ses honors”.

Ramon Llull (1232-1316) Llibre d’Amic e Amat.


Seràs tornat a ca teua, tan blanca,
havent passat cabanyoles i sestes,
i va traient les llums, penons i vestes
qui amb mots creuats de nou les portes tanca.
Ni s’encabeix el deute a la memòria
del vell segar a la verema horada,
ni té la Fe costum de temporada
per trabucat que hàgem nostra història.

I en ser tardor, i en vindre els freds oratges
que de l’hivern n’assenten la recança,
et fas claror, bon temps, certa esperança,
tendur, descans dels quotidians miratges.
I al pa i al vi de tan nova collita
el teu caliu atreu velles mirades
que, anant a Tu, ja es senten millorades,
que amb Tu present no entreveuen cap fita.

Crossa i alé fecund per gents cansades,
pels pares nous, la primera visita,
força en l’adéu de qui en traspàs t’imita,
record ardent d’ànimes benamades.
I és tant l’amor que per t’angoixa s’alça
que al capdamunt de símbols, furs i imatges
els teus fidels t’invoquem patronatges
fent comunal la teua benaurança.

Davallaràs de ta blanca morada
fent l’arcabús de prec dins la cridòria
tot trepitjant -i entre perfums de glòria-
calitja (o neu...), fins la Vila ofrenada.
I novament repetirem les gestes:
Grius i Castell, vespre ferreny, nit franca,
marxa sens fi, rebrots en vella branca,
morocristians, ai beneïdes festes!

            Són per ta pau l’espindarga i el sabre
            i l’oripell, les “barques”, el teatre...
Lluna creixent i creu som en combatre:
Ontinyent viu, festiu, somrís fet marbre...


Sergi Gómez i Soler
En memòria de qui començà la devoció pel Crist
i la manté fidel sent Moro, Cristià, Miró, Músic, Treballador de la Festa, Llumener o Portador...

En els 150 anys de les “Festes”.









Cap comentari: