.


.

.

c

c

.

"No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.

Ara, m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema".

L'espai de mi. Miquel Martí i Pol.

.

.
.
.

.

.

dijous, 16 de juliol de 2020

Sobre el Carme de la fi de la terra...








Ontinyent, a dijous setze de juliol de 2020. La Mare de Déu del Carme.

Prompte farà un any, em trobava a Fisterra, entre molta boira, i abans de pujar al famós cap on diuen que s'acaba el món (varen dir-m'ho també al Cabo da Roca lisboeta i encara continua girant...), vaig aturar-me. Igual em donava arribar a veure un paisatge que recordaré sempre gris, per la nuvolada, i escandalós per les gavines turístiques, tan perilloses con inconscients elles.

Per això no vaig tindre cap recança, ans al contrari, d'aturar-me vora l'església de la Virxe das Areas, tan famosa... Per sort, la vaig trobar oberta, però van passar un seguit de coses curioses que van fer que m'hi quedara sol, amb un turista italià també, mentre la guardesa resolia uns assumptes; si som pelegrins i l'hem ajudada, som de fiar... 

Vaig veure per fi el famós crist de la cançoneta... 

"Sant Cristo de Fisterra,
santo da barba dourada,
veño de tan lonxe terra,
Santo, por che ver a cara"

I és certa!
Va impressionar-me... El seu llegendari és ben llarg, i alguna de les seues facècies portentoses són interessants del tot, com la de paralitzar un musulmà que l'atacava a la manera del "Miracle de les mans gafes" del Misteri d'Elx, que al meu cap sempre li pega per relacionar... Això sí, vaig estar-me temps analitzant-lo, però el suficient per constatar que li cresquera la barba i les ungles, com diuen que passa...

Però no et volia parlar de la figura cristícola, ni tampoc de la també famosa Virxe das Areas que nomena el temple... Temps hi haurà, si l'hi ha, per parlar-ne... Volia referir-te una imatge curiosa, moderna, que vaig trobar-me en una capella lateral, perquè també va impressionar-me, i no per la seua vàlua artística ni història, sinó per la seua representació mateixa.

Es tractava d'una escultura que representava la Mare de Déu del Carme que hui es commemora... Presidia un retaule estremadament colorista barroc, i es presentava amb una magna corona, el xiquet al braç com si volguera eixir-se'n cap a mi quan hi arribava, en una postura estranya que vaig entendre en mirar-hi frontalment. Beneïa algú. I en mirar entre les flors que me la tapaven, faig flipar...

Acostumat a eixes pors buscades que la representació del Carme de Sant Carles d'Ontinyent m'havia entaforat de menut, per les tres animetes dolgudes en pena que li clamaven ajut des de l'infern, va frapar-me trobar que una imatge religiosa s'assentara sobre la representació d'un naufragi... No sobre els focs infantils, sinó sobre una explosió d'aigues marines sobre les roques, hi ha dos mariners vestits com el tòpic "Capitán Pescanova", amb telams groc feixugs i protectors, semblants a plàstic, i encara entre les restes naufragades de la barca (dita "Carmen" i amb seu a Fisterra mateix).
I és així com els mariners miren amunt buscant l'ajut de la Mare de Déu i el seu fill, als qui sostenen... Un d'ells està sent físicament rescatat, amb força inaudita, pel mateix braç marià que sosté al mateix temps els imprescindibles escapularis... I dins la sorpresa, i superant la increible disparitat artística, vaig trobar el conjunt monument com harmoniós, i estremadament motivat. Més justificat que ací, on tanta mort ha dat la costa, no pot haver-hi cap altre lloc... 

Encara m'hi sorprenc, en mirar la foto que vaig poder fer. I "mera" que he vist coses en aquest sentit... Des de Marededéus amb personetes menudes al davant, per marcar les diferències d'estàtus, i que tenien els diners per pagar-les fins a elements simbòlics que aclareixen la devoció tinguda al sant i la protecció que ofereix aquest (i el cas que sempre em ve al cap és el del Sant Cristòfol de Morella amb aquell inefable camió de plàstic...). En aquest cas fisterrà, però, el fet simbòlic es fa pragmàtic i immediat, i va molt més enllà de la curiositat per buscar una necessitat creencial a resoldre: la recerca de protecció i, en cas de desgràcia, la confiança en la salvació. Què no és aquesta la funció tradicional marítima de la Mare de Déu del Carme? 

En formar part de la mateixa figura, i en personalitzar-la, els mariners nàufrags restaran allí mentre la imatge existisca, i no com al cas ontinyentí, que ves a saber on paren les animetes aquelles. Espere que hagen arribat al Paradís per què pregaven. Els "afegits" que caldria eliminar són uns altres i també simbòlics: les vares d'alcaldia o els símbols militars que algunes de les figures patronals dels nostres pobles ostenten de manera impròpia, tot assegurant el domini simbòlic, i per tant, ideològic, del fet religiós particular sobre tota la societat civil. 

:::::::::::

Per cert, que en mirar-me aquella figura va vindre'm al cap una persona molt devota del Carme i ben estimada per mi... Que li vaja tot bé, li desitge...

Cap comentari: