.


.

.

c

c

.

"No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.

Ara, m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema".

L'espai de mi. Miquel Martí i Pol.

.

.
.
.

.

.

dimarts, 28 de juliol de 2020

Neteja intensa...






Ontinyent, a dimarts vint-i-huit de juliol de 2020.

Ahir pel matí tocava "neteja intensa", un dels tants mots propagandístics trets de la mànega per l'excel·lentísim això del meu poble per definir el que és una altra cosa, positiva, però altra... Veure't de bon matí el carrer sense cotxes és tot un goig; ni en dia de festa major!, bo, amb l'excepció dels incívics de sempre que no el treuran fins que se'ls commine..., sense dir-los res! Només cal veure la pressió de les mànegues perquè se t'acollone la tonteria... I això que els treballadors, pobrets meus, estic segur que mai no se'ls ocorreria fer el que els estults conductors mereixen...

Jo, ben agraït. El meu carrer és brut per ell sol. A manca d'andrones suficients, la pendent existent però no excessiva i els tants bancals que l'envolten, en ser que plou, sempre provoquen que quede terra i pedretes, sobretot en les males juntures que les empreses tuberístiques provoquen fen xanques mal tapades, habitualment malparides poc després del darrer asfaltat... I això cal sumar l'intens tràfec de gossos passejant als amos, xiquets cara a escola o l'institut, gats que s'hi passegen.... La quantitat de merda que s'acumula al terra del solar que fa de pàrquing és lamentable, i encara ho és més la que es remescla amb les brosses per tallar, que alguna ja se'ns ha fet arbre per la deixadesa...

Doncs bé, com que m'he de ficar en el cap que estem de vacances, vaig decidir apagar l'ordinador una estona i posar-me a mirar i anotar... Policia de balcó, sí, que fer com fan no és pecat i mig carrer hi mirava de reüll des dels tants ulls indiscrets com són els balcons... Les persones van fer pegar diverses voltes a la màquina aquella que arreplega i raspalla mentre rega i, després, darrere d'una cuba amb aigua escumosa, anaven fent manegades que treien el tou del brut per fer-lo avançar al carrer de baix, i per regar els plançonets valents aquells que s'atreveixen a nàixer i viure en l'impossible espai on s'ajunten asfalt i vorera... En un no res ben fresc, el carrer, estrictament la meua vorera i la calçada, va quedar molt net, cosa que, insistisc, cal agrair quan vius entre tant fem... Perquè allà on les brosses hi eren, poc podien fer les persones, i quedaren els pots, i quedaren les bosses, les mascaretes deixades... 

I en un no res, la normalitat. De nou a aparcar els cotxes i a passejar els gossos. Una dona era arrossegada pel seu, i allí entre dos cotxes, no a l'ample descampat, va deixar-lo defecar; no haver aparcat el cotxe ahí quan la xafes sense adonar-te'n en pujar-hi... Va recordar-me, no sé el perquè, una escena de fa anys, quan una dona feia que el gos orinara sobre la paret de la finca. La veïna que justament estava fent l'escala va començar a dir-li de tot, el somni d'un porc, de quin mal s'havia de morir..., i la passejanta del gos, sense suar, li replicà que no sabia de què es queixava, que aquell gosset no feia res de dolent, que el seu pixum era inocu..., com d'àngel. La veïna, astorada, li replicà que bé se'l podria beure, calentet, esmorzant a sa casa!

Cap comentari: